Si esteu interessats/des en llegir les cròniques de les 20 tertúlies que es van fer entre 2011 i 2015, ho podeu fer a través d’esto ENLLAÇ.
Hi trobareu sucoses històries i debats sobre el nostre territori, d’ixes que et transformen a mesura que vas llegint. Mai tornareu a ser els/les mateixos/es.
Desembre 1933. Aragó en flames
El 21 d’agost de 2021, es va fer una xerrada a Alcampell sobre la revolta anarquista de 1933, que en diversos llocs de la Llitera va tindre una forta repercussió. L’acte va formar part del cicle de xerrades d’estiu organitzades per l’Ajuntament, aquell any dedicades a temes d’història local. Es va celebrar al recinte de les piscines i els ponents van ser Lluís Rajadell (periodista i escriptor, redactor de l’Heraldo d’Aragón a Terol) i Pep Espluga, amb moderació d’Arantxa Capdevila.
Els preliminars
Tot va començar a causa d’un cúmul de coincidències. Uns mesos abans havíem ressenyat a la revista Temps de Franja el llibre ‘El Bajo Aragón en llamas’ (Comuniter, 2019), escrit per Lluís Rajadell i Fermín Escribano. En aquell llibre, els autors fan un bon repàs als fets produïts a la zona del Baix Aragó i del Matarranya amb ocasió de la revolta llibertària del 8-10 de desembre de 1933. La lectura d’aquell llibre mos va impactar, conscients com érem que a Alcampell hi havia hagut un moviment similar en aquella mateixa data. Unes similituds que feien evident que es tractava d’una acció coordinada a gran escala. Un esdeveniment del que al lloc encara hi ha molta memòria intra-familiar, però també molt de silenci. És encara un dels petits tabús locals.
Més endavant, el gener de 2021, en Lluís Rajadell mos va enviar un correu electrònic demanant una informació referida a una persona d’Alcampell. En aquells moments, ell estava analitzant part de la copiosa documentació que havia recopilat per escriure aquell llibre, entre la que hi havia les actes d’un judici en el que hi apareixia el nom d’un home d’Alcampell. Un tal Manuel Noguero.
Literalment, l’e-mail de Rajadell mos deia:
“…acabo de publicar un llibre a mitges amb Fermín Escribano sobre la revolució de 1933 a la província de Terol. Però la referència sobre Manuel Noguero em va aparèixer abans, investigant la vida de Bautista Albesa, un “home d’acció” de la CNT del meu poble, Vall-de-roures. Vaig trobar a l’Arxiu Provincial un sumari on Albesa està encausat per distribuir uns escrits de propaganda anarquista. Son unes cançons que, pel que pareix, servien també per recaptar diners per als presos anarquistes. La llàstima és que vaig trobar el sumari quan ja havia publicat el llibre sobre Batiste, “La ternura del pistolero”. Si algun dia en faig una reedició, ja ho incorporaré. El sumari fa referència a Manuel Noguero com a possible autor de les cançons, però no em queda massa clar. Pareix que, mentre el jutge investiga l’autoria de les cançons, arriba la revolució del 33 i mor Noguero. És la composició que jo em faig”.
Efectivament, Manel Noguero era un home d’Alcampell. Manel de Nau. I no només això, sinó que era el tiet d’Arantxa Capdevila, germà de son iaia materna, i com deia Rajadell, va morir a la revolta del desembre de 1933. Va ser una de les dues víctimes mortals que hi va haver a Alcampell en el transcurs d’aquella insurrecció.
El correu de Rajadell mos va portar a indagar una mica més en el personatge i en les circumstàncies de la seua mort, encara envoltades de silencis familiars. Sabíem que Manel Noguero, aquella nit del 8 de desembre de 1933, havia rebut un tret mortal, aparentment disparat de manera accidental des de les seues pròpies files, i que l’endemà va ser enterrat al fossar. El que no sabíem era que, just en aquells moments, Manel Noguero estava encausat en un judici que es celebrava a Vall-de-roures, acusat de compondre coples contra el govern de la República. En el judici l’acusaven a ell i al líder anarquista del Baix Aragó, Batiste Albesa, d’haver pagat la factura de la impremta Bobalà de Lleida on s’havien imprès les coples, que després es repartien per a recaptar fons per a les famílies dels anarquistes presos. Una altra cosa que tampoc no sabíem era on estava enterrat.
Teníem, per tant, un doble motiu per a indagar una mica en aquells feits: La curiositat per la història local i la necessitat de refer uns itineraris familiars esborrats pel temps i la desmemòria planificada.
Li vam preguntar a Rajadell com havia fet per obtenir informació sobre la insurrecció al Matarranya. Ell mos va respondre que era molt fàcil: Només calia anar a l’Arxiu Històric Provincial i demanar la documentació dels judicis referents a aquells fets. Així ho va fer ell a Terol, on va poder trobar sense problema tant els sumaris dels judicis com les sentències que es van dictar. Mos va aconsellar que féssem lo mateix a l’Arxiu Històric Provincial d’Osca, on probablement trobaríem tot lo que buscàvem.
Durant el juliol de 2021 ens hi vam adreçar diverses vegades, però aviat vam veure que la cosa no seria tan senzilla. Vam regirar a fons l’Arxiu Històric Provincial d’Osca i, efectivament, hi vam trobar algunes sentències lliteranes, la dels fets d’Alcampell entre elles (també les de Calassanç i de Peralta de la Sal). Però no hi va haver manera de trobar els sumaris dels judicis, la part més interessant perquè allà és on hi hauria les declaracions de tots els testimonis. Aparentment, es van perdre o van desaparèixer en algun moment del passat, segons paraules dels responsables de l’Arxiu. Podria ser que en el trànsit des del Jutjat d’instrucció de Tamarit a l’Audiència, i després al ‘Arxiu Històric Provincial, s’hagués traspaperat o perdut. Almenys això mos van dir allà. Després vam saber que la desaparició d’arxius judicials era també una pràctica habitual que els propis anarquistes promovien, per tal d’evitar que servissin de base per a futures represàlies contra ells.
Per això, quan l’Ajuntament d’Alcampell mos va demanar suport per a organitzar les Xerrades de les nits d’estiu del 2021, vam proposar que, en cas que fos necessari, naltres podríem ocupar-nos d’esto tema. Com que a radera hora va caure un dels ponents previstos, vam entrar al programa estiuenc i vam fer la xerrada que ací contem. El programa va quedar així: Lluís Rajadell explicaria com va ser la revolta al Matarranya en general i a Vall-de-roures en particular, i Pep Espluga faria el mateix amb la insurrecció a la Llitera (a partir de les dades trobades a l’Arxiu Històric Provincial). Arantxa Capdevila introduiria la sessió i moderaria el debat posterior.
L’Arantxa va introduir l’acte a partir de les rememoracions familiars de son tio Manel:
“Manel Noguero era el germà gran de la meua iaia Maria i, efectivament, va morir durant la insurrecció del 1933 a Alcampell. Tot i que ho sabíem, a casa no era un tema de conversa. Com us podeu imaginar (jo almenys així ho imagino) era un tema molt dur per a mon iaia, que mai parlava d’esto tema, mai mos va explicar res. Com passa en moltes famílies, el que va vindre després, la guerra, la dictadura, no feia molla fàcil explicar la història d’un tiet anarquista mort enmig d’una revolució social. El silenci va ser tal que, fins fa poc, ni els seus fills, ni les seues netes, ni el seu net, no sabíem ni on va morir ni on estava enterrat. Com si mai no hagués existit. Dic fins fa poc perquè, no gaire després del correu de Rajadell, vam coincidir en un funeral amb Sandra Guàrdia, de casa Veles, i ho vam comentar. Manel tamé era cosí de son iaia Maria. Sandra va decidir preguntar-li a Maria sobre el tema. Poc temps després mos va explicar que Maria era una nena aquell 8 de desembre del 33, però que encara recordava molt bé aquella nit. Gràcies a Maria i a Sandra ara sabem en quin carrer va rebre el tret lo tio Manel i on està enterrat al fossar. I mos hem pogut fer una certa composició d’aquella època tan moguda (per a tothom) i aquella data tan tràgica (per a la família). Cal dir que mon iaia va perdre un altre germà, Pedro, al front de guerra, que encara no sabem on va caure ni què se’n va fer. Com tanta gent, hem viscut sobre un pacte de silencis”
La insurrecció llibertària de 1933 en el context espanyol
En la seua intervenció, el primer que va fer Lluís Rajadell va ser separar clarament els fets del 1933 de tot el que va passar a partir del 1936, dos períodes que en la memòria popular s’acostumen a confondre massa (i fins i tot amb la repressió contra el maquis dels anys 40).
El desembre de 1933 estàvem en plena Segona República, i encara faltava molt per al cop d’estat militar que va desencadenar la Guerra Civil de juliol de 1936. Lluís Rajadell va explicar com els fets de desembre de 1933 responien a la “gimnàstica revolucionària” que la CNT-FAI duia a terme durant els anys de la II República, una a forma d’expressar la insatisfacció social d’àmplies capes de població davant les escasses reformes polítiques i la creixent repressió envers el sindicalisme anarquista.
Cal tenir present que el 1933 el panorama anava calent a tota Europa. És l’any que els nazis prenen el poder a Alemanya. És l’any que es crea la Falange Espanyola. I és l’any que el govern de la II República espanyola aprova una sèrie de lleis especialment repressives (Llei de Defensa de la República, Llei d’Ordre Públic i LLei de Vagos i Maleants), que s’aplicaran sobretot contra la insurgència anarquista.
La revolta de desembre de 1933 es va produir sobretot a l’Aragó i a la Rioja, i de manera més parcial en altres regions, però va ser precedida per insurreccions similars a Catalunya (gener 1932) i en àmplies parts d’Espanya (gener 1933, famosa pels luctuosos fets de Casas Viejas, a Andalusia). La CNT-FAI esperava que aquelles insurreccions facilitarien un “contagi revolucionari” amb el que podrien iniciar la revolució llibertària a tota Espanya. Ho van provar tres cops durant el període de la II República. Esta, la de desembre de 1933, va ser la radera.
Tota l’operació comença els dies 30 i 31 d’octubre d’aquell any, quan la CNT celebra a Madrid un Congrés d’organitzacions regionals, per acordar la postura a seguir davant les eleccions generals convocades pel novembre. Es va decidir l’abstenció total, amb el significatiu eslògan “Davant les urnes, la revolució social”. Es decidí també l’estratègia a seguir en cas que els partits conservadors guanyessen les eleccions (cosa que, gràcies al propugnat abstencionisme cenetista, va passar). Després de molt discutir i amb escàs consens, acordaren que si la victòria conservadora propiciés “un estat passional del poble”, la CNT hauria de donar-li impuls per a dirigir-lo vers la fita final: la implantació del comunisme llibertari. Per això, el dia que es va constituir el nou govern, el 8 de desembre de 1933, la CNT-FAI va llençar la consigna als seus militants d’iniciar la insurrecció.
La insurrecció llibertària a l’Aragó
D’acord amb el llibre de Fermín Escribano ‘La España Rojinegra‘ (Associación Isaac Puente, 2017), fins un total de 89 municipis aragonesos van seguir les directrius del Comitè revolucionari, establert a Saragossa per a coordinar la revolta. Van ser una quarantena de la província d’Osca, una trentena de la de Terol i una vintena de la de Saragossa (Taula 1). Era sens dubte una operació d’ampli abast.
A la ciutat de Saragossa es produí un ampli moviment revolucionari que tingué la ciutat paralitzada durant dos dies plens de combats entre les forces de l’ordre i els sindicalistes de la CNT-FAI. Una autèntica batalla campal, amb intents d’incendis d’edificis religiosos i oficials, que va deixar destrosses a manta i multitud de morts i ferits. En acabar, es convocà una vaga general obrera que durà fins el 14 de desembre en solidaritat amb els nombrosos detinguts que hi va haver al conjunt d’Aragó com a conseqüència de la insurrecció.
El 16 de desembre va caure el Comité revolucionari, amb la detenció de la majoria dels seus membres, i s’inicià una dura repressió contra totes les persones, barris i pobles sospitosos de donar suport a la CNT-FAI. El 21 de desembre s’il·legalitza la CNT i s’organitzen tribunals d’urgència per jutjar els detinguts. Curiosament, el 24 de gener de 1934, un escamot anarquista va entrar a punta de pistola als jutjats de Saragossa i va robar els sumaris dels judicis.
En total, a Aragó la rebel·lió de desembre de 1933 es va saldar amb 42 morts i 76 ferits, entre membres de la CNT (els que més víctimes van patir), forces de l’ordre i altres persones que passaven per allà (taules 2 i 3).
La insurrecció al Matarranya
Lluís Rajadell va explicar que, al Matarranya, els anarquistes de tota la comarca es van agrupar a Vall-de-roures per iniciar la insurrecció. Per això, amb l’excepció de Beseit, on també hi va haver un fort aixecament popular, a la resta de pobles gairebé no hi va passar res. Tot es va concentrar entre Vall-de-roures i Beseit. D’acord amb les indagacions de Rajadell, a l’aixecament de Vall-de-roures hi van participar militants llibertaris de Maella, Beseit, Calaceit, Queretes, Torre del Comte, Massalió, Lledó, Arenys de Lledó, Fondespatla, Valljunquera i la Portellada.
Segons Rajadell, a Vall-de-roures la proclama insurreccional la va pronunciar el dirigent anarquista saragossà Jacinto Santaflorentina, qui a les 4 de la tarda del dissabte 9 de desembre va arengar la gent des del bar de la Unión Valderrobrense. Des d’aquell moment, centenars d’homes, molts vinguts d’altres poblacions properes, armats de manera més aviat precària (escopetes de caça, pistoles de la radera guerra carlina, forques i destrals, etc.), es van dirigir a la caserna de la guàrdia civil amb intenció de prendre’n el control.
En aquell moment s’inicià una llarga batalla, que durarà tota la nit, de la qual en resultaren quatre persones ferides (dos guàrdies civils, una nena i un mecànic) i un mort (José Faustino Adell, àlies ‘Pulça’, abatut mentre intentava llençar un artefacte incendiari contra el quarter). Malgrat la llarga nit d’assetjament i els diversos intents de negociar amb els guàrdies civils parapetats a l’interior, no aconseguiren rendir-los. El diumenge 10 de desembre, els insurrectes enterraren amb tots els honors el seu company ‘Pulça’. Començaren a adonar-se que el moviment no havia tingut l’èxit esperat.
El dilluns 11 de desembre dues companyies del Regiment d’Infanteria 18 de Tarragona entraren al poble, recuperaren el control del municipi i detingueren tots els insurrectes, els quals foren empresonats en condicions molt penoses a les presons de Vall-de-roures i de Montalbán. Se’ls obriren dos judicis, un per la via civil i un altre per la militar. Cal destacar que bona part de la documentació del llibre esmentat prové dels sumaris d’aquests judicis, amb la qual cosa es compta amb expressions literals de molts dels protagonistes i també de persones cridades a declarar com a testimonis dels fets.
El judici civil va tenir lloc l’abril de 1934, amb una vuitantena de persones detingudes, la majoria de Vall-de-roures, però també d’altres localitats dels voltants, sobretot de Massalió.
En el cas de Beseit el procés va ser molt similar, si bé la proporció de persones detingudes fou molt major (114 detinguts sobre una població molt menor que la de Vall-de-roures). Beseit era en aquells moments un poble industrial (indústria paperera) i miner, amb un moviment sindical molt actiu i organitzat.
Les penes foren dispars: l’alcalde de Vall-de-roures fou condemnat a 24 anys de presó, tres persones del grup dirigent a 18 anys, trenta-i-quatre persones foren condemnades a 10 anys, onze persones a 6 mesos, i la resta foren absoltes.
No obstant això, l’abril de 1934 el Govern espanyol va promulgar un decret d’amnistia i tots els encausats van ser alliberats. Però la via militar va seguir el seu curs, de tal manera que el desembre de 1934 es va iniciar el consell de guerra contra 15 dels mateixos acusats, dels quals sis van ser absolts i la resta van rebre penes d’entre 2 i 6 anys de presó. De nou, tots ells foren amnistiats el febrer del 1936, després del triomf electoral del Front Popular.
Del conjunt, s’observa que els insurrectes seguien un mateix patró d’actuació: primer intentaven apoderar-se de la caserna de la guàrdia civil, així com desarmar vigilants a sou dels potentats locals, en segon lloc detenien les autoritats i notables locals (tot i que en el cas de Vall-de-roures l’alcalde formava part del propi grup d’insurrectes), en tercer lloc ocupaven l’ajuntament, hi penjaven la bandera roja-negra i intentaven destruir els registres de la propietat i els arxius de documents oficials. En paral·lel, confiscaven els productes de primera necessitat del municipi per repartir-los entre la població i donar la impressió que, amb el comunisme llibertari, millorava substancialment la qualitat de vida. Finalment, convocaven una assemblea ciutadana oberta per tal d’escollir un Comitè revolucionari que regiria el poble d’allí endavant.
Rajadell destaca que alguns dels testimonis que van testificar en els judicis de 1934, posteriorment serien les primeres víctimes dels comitès revolucionaris que dominaren el territori dos anys després, arrel l’esclat de la Guerra Civil. Tal com diu ell al llibre esmentat: “La revolució de desembre de 1933 va posar en marxa una endimoniada i violenta dinàmica d’acció-reacció que va viure les seves següents etapes el 1936, amb l’inici de la Guerra Civil i la consegüent onada de repressió exercida per l’entorn llibertari sobre els sectors conservadors, i el 1939, amb el final de la contesa i les represàlies sobre els republicans en general i sobre els anarcosindicalistes en particular.” Malauradament, el mateix va passar a la resta de pobles aragonesos on hi va haver aixecament el desembre de 1933.
Rajadell també destaca que, amb l’arribada del front franquista, molts dels anarcosindicalistes i republicans hagueren de fugir primer a Catalunya i després a França, i observa que alguns acabaren als camps d’extermini nazis (com és el cas de Joaquín Celma, l’alcalde de Vall-de-roures en el moment dels fets).
Lluís Rajadell va cloure la seua exposició fent un repàs de diverses persones clau dels anys 30 al Matarranya, la majoria avui oblidades o encara envoltades d’un espès silenci, malgrat les seues remarcables aportacions cíviques i polítiques en aquella època.
La insurrecció a la Llitera (i voltants)
L’exposició va continuar a càrrec de Pep Espluga, que va donar algunes dades dels fets en diverses localitats de la Llitera i de comarques veïnes (a partir del llibre de F. Escribano i de les sentències trobades a l’Arxiu Històric Provincial). Els escassos indicis disponibles permeten fer-mos una certa idea de com va anar la cosa.
Belver de Cinca
El 9 desembre a primera hora hi arriba un cotxe amb instruccions. Coordinats pel president local de la CNT (Manuel Lozano Guillén), els anarquistes posen en marxa el protocol rebut des de Saragossa. Però abans de que puguin començar a fer res, cap a les 13h, hi arriba la Guàrdia Civil de Fraga, que detén els cenetistes que encara estaven debatent al mateix local del sindicat i els incauten totes les armes. Un total de 26 persones són detingudes i van a judici. El resultat és: 15 persones absoltes, una condemnada a 4 mesos de presó, una a 2 anys, una a 6 anys, sis a 8 anys, i una altra a 9 anys. Totes elles serien amnistiades uns mesos després, l’abril de 1934.
Albalate de Cinca
Els membres de la CNT local, la nit del 8 desembre requisen les armes de persones contràries a la revolució (unes 150, segons les fonts) i les tanquen al local del Sindicat. Algunes ofereixen resistència i s’ocasionen tres ferits. Durant la nit, intenten ocupar la caserna de la Guàrdia Civil, sense aconseguir-ho. Deixen dos guàrdies civils ferits. La nit del 9 al 10 desembre hi arriba la Guàrdia Civil provinent de Belver, on ja han deixat el poble pacificat. Hi ha un dur tiroteig i mor un cenetista (Manuel Casado). Davant l’adversa situació, dues-centes persones fugen del poble, l’alcalde i el jutge municipal entre elles. El resultat és un mort, cinc ferits i més de 80 detinguts. No hi ha dades de les penes a les que van ser condemnats, però probablement la majoria foren amnistiats a partir d’abril de 1934.
Esplús
D’acord amb Fermín Escribano, a Esplús “se estuvo alerta y se paralizaron los trabajos durante tres días” (Escribano 2017, p. 112).
Binèfar i Montsó
En estos pobles més grans i amb una presència anarcosindicalista més organitzada, les autoritats van prendre mesures preventives molt abans de la data de la insurrecció. Gràcies a diversos infiltrats, els Governs Civils disposaven amb molta anterioritat d’informació sobre els protocols i estratègies que el Comitè revolucionari de Saragossa havia dissenyat. Així, el 3 de desembre, el Govern Civil va ordenar una gran batuda entre les files anarquistes de la zona, amb el resultat de 80 persones detingudes i moltes altres fugides i perseguides. A Binèfar, els que van aconseguir escapar del raid, van crear un grup volant (liderat per Juan Ric Alzuria) per anar a fer la revolució als pobles dels voltants (Escribano, 2017, p. 111).
Tamarit de Llitera
L’única referència que hi ha al llibre de Fermín Escribano és que hi va haver 22 persones processades per participar en la rebel·lió (Escribano, 2017, p. 112).
La insurrecció a Calassanç
De Calassanç n’hem obtingut informació més detallada gràcies a la sentència que hi ha publicada al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca (J-2596 – Sentència 39, Rollo 666, Sumari 49 de 1933).
Cronològicament, els fets pareix que van ser així:
Mitjanit del 8 de desembre
Es presenta un grup de 12-14 forasters, liderats per Juan Ric (carnisser de Binèfar) i Andrés Sánchez (fuster de Gavassa). Van a la Posada, on s’incauten de 5 escopetes de caça i 400 cartutxos. Després van a la casa de Jaime Sesé, on es produeix un episodi violent amb un ferit greu (que posteriorment morirà). Segons la sentència: “incautándose de dos [armas], que por causa de tales violencias les entregaron, siendo herido gravemente de dos disparos en el pecho y vientre, y un corte de hacha en la cabeza”
Matí del dissabte 9 de desembre
Els insurrectes van a l’Ajuntament. Cremen tota la documentació oficial al mig del carrer (tot i que “por medida de precaución habían sido retirados con anterioridad los libros y expedientes más importantes”). Col·loquen un explosiu a la porta de la Casa-Rectoral (“cuya explosión causó daños tasados en 10 pesetas”). Després intercepten una persona que passava pel carrer, el practicant del poble, Mariano Núñez García, a qui li demanen que vagi a visitar el ferit Jaime Sesé, mentre ells van a buscar el metge de Peralta. Abans de fer-se de dia, obliguen el xofer de l’òmnibus local (Antonio Alins) a portar-los a Peralta de la Sal. Uns quants s’hi queden per contribuir a la revolució, mentre els altres tornen a Calassanç amb el metge, el qual quan arriba ja no pot fer res pel ferit.
Diumenge 10 de desembre
Pel matí, els insurrectes organitzen una manifestació pels carrers de Calassanç, amb la bandera roja-negra al capdavant, que pengen al balcó de l’Ajuntament. Fan pregonar a l’agutzil (Andrés Boj Campo) “en los sitios de costumbre y a toque de campana” un ban mitjançant el qual fan saber a la població que s’ha proclamat el Comunisme Llibertari. Però no tenen gaire temps de gaudir-ne ja que, aquella mateixa tarda, quan s’aproximen les forces de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil, els revolucionaris abandonen la bandera i totes les armes.
Durant la tarda, les forces de l’ordre es fan amb el control del poble. Es fan nombroses detencions. Se’ls acusa de “delicte contra la forma de govern”. Durant els dies 11, 12 i 13 de desembre, 6 dels revolucionaris es presenten voluntàriament a la Guàrdia Civil o al jutjat municipal per confessar la seua participació en els fets. Dotze persones (taula 4) queden en presó preventiva a partir del dilluns 11 de desembre, fins al dia del judici, el 7 de març. El jutge és Santiago Blasco y Rozas. Tots els processats tenen el mateix advocat defensor (Carlos Vilarrodona), excepte un (Boj Calvo, defensat per Manuel Blasco). De les dotze persones processades, sis són absoltes de tots els càrrecs, dos són condemnades a 4 anys, 4 mesos i 1 dia, i quatre a 8 anys i 1 dia.
La insurrecció a Peralta de la Sal
Per la descripció dels fets de Peralta de la Sal comptem també amb la sentència del judici posterior (J-2596 – Sentència 28, Rollo 650, Sumari 57 de 1933) (disponible també al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca).
9 desembre 1933
De matinada, arriben al poble quatre persones provinents de Calassanç (Cosials, Raluy, Ardanuy i Faro) amb un grup de persones d’altres llocs (J. Ric de Binèfar i A. Sánchez de Gavassa, entre altres). S’ajunten amb els insurrectes de Peralta per planificar la revolta. El primer que fan és deixar lo poble a les fosques (tallen un pal de la línia elèctrica), i a continuació patrullen armats els carrers i posen controls a la carretera. Exigeixen el lliurament d’armes, primer a l’alcalde (Miguel Navarro) i al Secretari (Carlos Dosantos) i després a altres notables del lloc.
Ja de dia, intenten assaltar la caserna de la Guàrdia Civil, sense aconseguir-ho. Però deixen ferit el Cabo Comandant del quarter (Francisco Franco Gazo). Després assalten l’Ajuntament i cremen els arxius al mig del carrer. Fan un pregó convocant una Assemblea a la plaça i designen un Comitè Revolucionari. A continuació, organitzen una manifestació pel poble “con una bandera roja y dando vivas al comunismo libertario”.
A partir del 10 de desembre 1933
Els dies 10, 19 i 22 de desembre, les forces de l’ordre detenen nombroses persones que passen a presó preventiva, de les quals finalment 16 són processades (taula 5).
Se’ls acusa de “delicte contra la forma de govern”. La defensa (l’advocat Manuel Banzo) sol·licita l’absolució de tots els acusats per, segons ell, no estar provada la seua participació en cap fet delictiu, amb l’eximent de “fuerza irresistible y miedo insuperable, derivados de la actuación de un numeroso grupo de forasteros, que violentamente y con intimidación coaccionaron a los procesados vecinos de Calasanz y Peralta de la Sal, y por tales medios anulando la voluntad de dichos procesados”. És a dir, responsabilitzen de tot al grup de revolucionaris que havia pujat de Binèfar.
La sentència, emesa pel jutge Santiago Blasco Rozas el 9 febrer de 1934, condemna a catorze dels acusats a 10 anys i 1 dia. Només dues persones són absoltes.
Però, en el cas de Peralta, encara hem trobat indicis d’un altre judici. El 30 de gener 1934 es deté a tres persones més. A Pedro Espuña Portolés (35 anys, casat i llaurador) l’acusen de que el 9 de desembre, a les 2h de la matinada, va eixir de casa amb una escopeta i, amb altres persones no determinades, va fer guàrdia en diferents punts del lloc. De José Sagarruy Porta (31 anys, solter i llaurador), diuen que el matí del 9 de desembre es va presentar amb altres persones a casa de Luís Camón Vidal, a qui li van trencar la porta del domicili i li van exigir que lliurés les armes que tingués. A José Antonio Casterá Salas (61 anys, viudo i llaurador) l’acusen de, juntament amb els altres dos, “deambular todo el día 9 de diciembre en unión de revoltosos por las calles de Peralta de la Sal”. El 28 març 1934 se celebra el judici i sentencien al primer a 10 anys i 1 dia, i al segon a 8 anys i 1 dia, mentre que el tercer és absolt.
La insurrecció a Alcampell
Per al cas d’Alcampell disposem de la sentència del judici (J-2596 – Sentència 35, Rollo 651, Sumari 48 de 1933) (disponible al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca). Aixi com també altres fonts, com el valuós manuscrit de Víctor Blanco (escrit a Versalles el 1974). És una mica desconcertant el fet que, havent-hi dos morts, la sentència no reculli cap acusació per homicidi ni res similar, cosa que fa pensar que hi deu haver altres sentències sobre estos fets, que no hem sabut trobar.
Mitjanit del 8 de desembre
D’acord amb la descripció que es fa a la Sentència, els insurrectes es reuneixen la mitjanit del 8 de desembre a la pallera d’Ardanuy. Des d’allà planifiquen l’acció (probablement disposen del protocol emès pel Comitè revolucionari des de Saragossa). Es diu que porten escopetes i pistoles, i que durant hores vigilen els carrers i cantonades, i posen controls a la carretera. Van a casa d’alguns veïns (notables o potencials contrarevolucionaris), a intimidar-los i desarmar-los (s’esmenten amenaces a Félix Cosculluela, Lorenzo Tomás, José Amorós, Ángel Durán, Antonio Pena, José Boix, Antonio Brualla, entre altres). Exigeixen a l’Alcalde (Jaime Gracia) les claus de l’Ajuntament.
També hi diu que durant les hores que patrullen per la nit es disparen trets, però, curiosament, a la sentència no es fa cap referència a la mort de Manel Noguero, que es produiria en estes hores de la nit. Altres fonts (com els llibres de Víctor Blanco y de José Enjuanes) assenyalen que un grup d’insurrectes havia decidit interceptar i desarmar un vigilant de seguretat (José Bernard, antic burot a Barcelona), que habitualment anava armat i suposadament aquella nit estava al cafè o al cine. Totes les fonts apunten que la nit era molt plujosa. Mentre feien guàrdia a prop del seu domicili van veure una ombra que s’aproximava. Atabalats, van disparar i, en la confusió, va resultar mort Manel Noguero, que estava apostat a una cantonada propera. Tal com anys més tard va ressenyar José Pomar, el Santet, un dels dirigents del comitè revolucionari local que participava en l’acció, el grup va decidir atribuir la mort a José Bernard, motiu pel qual aquest va ser objecte d’una cruenta persecució durant tot el dia següent.
Matí del 9 de desembre
Segons la sentència, els insurrectes pengen la bandera roja i negra al balcó de l’Ajuntament, i cremen a la plaça tota la documentació de l’arxiu municipal. Persegueixen el “recaudador de arbitrios” (José Bernard), el qual es refugia en un corral de Francisco Blanco, al carrer Lucero, 6, on una multitud li llença pedres, llenya encesa amb petroli i sofre, petards i dinamita. Finalment, mor a causa de cremades de segon grau en cara, mans, braços i tòrax.
Quan passa l’autocar de la línia Graus-Lleida, l’intercepten i l’incauten en nom de la revolució social. Les persones que hi viatjaven són allotjades a la fonda (això hi diu al llibre de Víctor Blanco).
Els dos capellans (Agustín Pérez i Luis Mur) són detinguts i tancats a l’Ajuntament. Els impedeixen de fer missa aquell diumenge 10 de desembre.
Mentrestant, exigeixen a la carnisseria (de Joaquín Torrente) les claus del Matadero. Obliguen el carnisser a sacrificar corders per a repartir-los entre la població (“si bien le fue satisfecho su importe posteriormente por los participantes”). Com s’ha dit abans, el Comitè revolucionari de Saragossa havia emès la consigna que el primer dia de comunisme llibertari s’havia de notar un increment notable de la qualitat de vida. D’ací la idea d’oferir gratuïtament bens i mercaderies diverses.
Cap al migdia, obliguen l’agutzil (Ángel Durán) a fer 2 pregons a les 30 cantonades habituals, a toc de corneta. El primer, per declarar el Comunisme Llibertari i convocar una Assemblea a la plaça major, per informar la població de la situació social revolucionària. El segon per canviar l’hora i lloc de l’Assemblea.
Diumenge 10 de desembre
Amb l’autobús confiscat, un grup dels insurrectes van al Pont de Saganta (sobre el barranc de la Clau). Mentre uns vigilen armats, els altres fan forats i hi col·loquen dos cartutxos de dinamita, de tal manera que destrueixen un pilar del pont fent un esvoranc d’1 metre d’amplada (uns danys posteriorment valorats en la Sentència en 6.750 pessetes).
Mentrestant, al poble enterren els morts amb honors. Pel relat de Víctor Blanco, sabem que a aquelles alçades els dirigents revolucionaris estaven ja molt nerviosos, sobretot a partir del moment que, inquiets per no tenir notícies de la revolució en altres llocs, van enviar observadors a un tossal de la serra de les Gesses, que van tornar dient que havia passat el tren de la línia Saragossa-Barcelona (Josep A. Chauvell va escriure una obra de teatre sobre esta situació, ‘Hereus de la casa cremada’, Pagès editors, 1997). Llavors van deduir que la revolució no s’havia produït o havia fracassat. Però, per no desmoralitzar el moviment, van haver de dissimular i continuar animant la població a viure en el nou Comunisme llibertari. L’obra havia de continuar fins el final.
Per la tarda, una companyia de l’exèrcit i una de la Guàrdia Civil van encerclar el poble. D’acord amb la sentència, la força pública es va incautar d’una bandera roja i negra, un pic, una pala i una barrena de ferro, 3 pistoles, 1 revòlver i 22 escopetes, 93 cartutxos d’escopeta, 3 de tercerola, 4 de revòlver i 16 de pistola, i 15 metres de metxa, “todo abandonado por los revoltosos”.
Durant els dies següents la Guardia Civil va fer nombroses detencions. Les fonts diuen que més d’un centenar, portades al jutjat d’instrucció de Tamarit i després en presó preventiva, en condicions força penoses, a Osca i a Jaca. La majoria foren tancades a la presó dels Estudis de Jaca. Durant el trajecte, els detinguts van haver de baixar a empènyer l’autocar diverses vegades, perquè no podia avançar de tanta neu com hi havia a la carretera.
Finalment, van ser processades 39 persones (taula 6). Se les acusa de “delicte contra la forma de Govern”, i a sis d’elles també de “delicte de danys per explosió”. La Defensa argumenta que els fets no constitueixen un delicte “contra la forma de govern”, sinó de “sedició”, i argumenta com a eximent que “son meros ejecutores materiales, rindiéndose o disolviéndose ante la intimidación de la Autoridad legítima”. És a dir, argumenten que van fer el que els van manar.
La sentència la dicta el jutge Santiago Blasco el 21 febrer de 1934. Queden absoltes 19 persones. Hi ha una persona (una dona) condemnada a 4 anys, 2 mesos i 1 dia (per “cómplice del delito contra la forma de gobierno”), deu persones són condemnades a 10 anys i 1 dia, tres a 14 anys, 8 mesos i 1 dia, i sis a 24 anys, 8 mesos i 1 dia (estes últimes per haver participat en la voladura del pont de Saganta).
Taula 6: Persones d’Alcampell processades pels fets de desembre 1933.
| Nom | Edat | Domicili (i lloc de naixement) | Estat civil | Professió | |
| 1 | José Brualla Capdevila | 34 | Alcampell | casat | llaurador |
| 2 | Francisco Arcau Fábregas | 56 | Alcampell | casat | llaurador |
| 3 | Antonio Espluga Fort | 21 | Alcampell | solter | Músic |
| 4 | Ramon Carrasquer Marro | 18 | Alcampell | solter | llaurador |
| 5 | Florencio Seira Maúll | 28 | Alcampell (nat. de Tamarit) | solter | jornaler |
| 6 | Pedro Sallán Bría | 26 | Alcampell | solter | guarnicioner |
| 7 | Francisco Torrente Torrente | 19 | Alcampell | solter | llaurador |
| 8 | Pedro Noguero Nau | 18 | Alcampell | solter | llaurador |
| 9 | Maria Catalan Aurín | 48 | Alcampell | casada | Sus labores |
| 10 | María Blanco Noguero | 34 | Alcampell | casada | Sus labores |
| 11 | Ramón Meler Pena | 26 | Alcampell | solter | llaurador |
| 12 | Pascual Aisa Laporta | 51 | Barbastro | solter | jornaler |
| 13 | Teodoro Alfós Lines | 36 | Barbastro | solter | jornaler |
| 14 | Joaquín Mongay Barés | 25 | Alcampell | casat | llaurador |
| 15 | Ramón Arcau Sarrate | 52 | Alcampell | solter | llaurador |
| 16 | Joaquín Sopena Sancho | 32 | Alcampell | solter | llaurador |
| 17 | Pedro Arcau Ballester | 25 | Alcampell | casat | llaurador |
| 18 | Pedro Aurín Fuster | 33 | Alcampell | casat | llaurador |
| 19 | Domingo Vivas Riu | 42 | Alcampell (nat. de Peralta) | casat | llaurador |
| 20 | Antonio Blanco Cristóbal | 33 | Alcampell | casat | llaurador |
| 21 | Hermenegildo Pau Pallarol | 25 | Alcampell | solter | albanyil |
| 22 | Antonio Noguero Pau | 19 | Alcampell | solter | Albanyil |
| 23 | Antonio Sallán Brualla | 27 | Alcampell | solter | llaurador |
| 24 | Joaquín Paniello Zanuy | 25 | Alcampell | solter | llaurador |
| 25 | Enrique Sopena Sancho | 22 | Alcampell | solter | llaurador |
| 26 | Antonio Nadal Barrabés | 27 | Alcampell (nat. de Tamarit) | solter | llaurador |
| 27 | Manuel Blanco Noguero | 36 | Alcampell | solter | llaurador |
| 28 | José Torrente Riba | 27 | Alcampell | casat | llaurador |
| 29 | Francisco Gracia Casasnovas | 28 | Alcampell | casat | llaurador |
| 30 | Francisco Sas Faure | 52 | Alcampell | casat | teixidor |
| 31 | José Santisteve Zanuy | 42 | Alcampell (nat. de Purroy) | casat | Albanyil |
| 32 | Ramón Brualla Zanuy | 26 | Alcampell | solter | jornaler |
| 33 | Joaquín Brualla Lleida | 26 | Alcampell | solter | fuster |
| 34 | Ramón Blanco Bría | 24 | Alcampell | – | llaurador |
| 35 | Joaquín Bosch Puyol | 27 | Alcampell | solter | llaurador |
| 36 | Jaime Nadal Brualla | 25 | Alcampell | solter | llaurador |
| 37 | Ricardo Montanuy Aler | 19 | Rocafort | solter | Llaurador |
| 38 | Ramón Pau Pallarol | 40 | Alcampell | casat | albanyil |
| 39 | Joaquín Casasnovas Perna | 61 | Alcampell | casat | llaurador |
Font: J-2596 – Sentència 35, Rollo 651, Sumari 48 de 1933) (disponible al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca).
Totes les persones condemnades van ingressar a la presó a final de febrer de 1934, però només s’hi van estar un parell de mesos. El 20 d’abril de 1934 el govern conservador de Lerroux va aprovar una llei d’Amnistia. Cal dir que es tractava d’una llei dissenyada feia temps, amb la finalitat d’amnistiar ex-ministres de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i militars colpistes de la insurrecció de Sanjurjo (d’agost 1932). Des del febrer de 1934, la CNT va negociar durament amb el govern Lerroux l’ampliació de l’amnistia també als seus presos, cosa que es va aconseguir (després de nombroses vagues de fam a les presons i mobilitzacions pro-amnistia per tot Espanya). Per esto motiu, la majoria dels condemnats van eixir de la presó el mes de maig de 1934. Però no tots, ja que els condemnats per la destrucció del pont de Saganta van continuar a la presó, però només un parell d’anys, fins que el nou govern del Front Popular va aprovar una nova llei d’amnistia el 21 de febrer de 1936.
Finalment, tots els revolucionaris d’Alcampell van tornar a casa. Però per aquelles dates l’ambient social al lloc ja estava molt caldejat. El cop d’estat de juliol de 1936 va servir per desencadenar tota la ràbia acumulada per totes les parts, amb les funestes conseqüències que tots coneguem, algunes de les quals encara són perceptibles a dia d’avui.
Debat final
La sessió va acabar amb un debat amb el públic assistent a la xerrada, on es van tractar diversos temes.
Primer, es van fer reflexions sobre què va portar a aquelles persones a fer el que van fer. D’acord amb els indicis recopilats, es podria dir que ho van fer per solidaritat amb la resta de companys de l’organització (CNT), aparentment per a superar un model polític i social que consideraven injust i substituir-lo per un altre més acord als seus ideals.
Algú del públic va posar en valor la capacitat organitzativa d’aquells revolucionaris, ja que, malgrat viure en un medi rural aparentment aïllat, formaven part d’una extensa xarxa de relacions socials i estaven connectats amb els debats més contemporanis de l’època. A més, era una gent amb una exuberant esfera cultural pròpia, amb un discurs alternatiu (anticonservador i anticapitalista), i amb molt d’arrelament entre la societat local.
En esto sentit, els fets del 33 suposen un punt d’inflexió. Es trenca una trajectòria de més de dos dècades de construcció d’una esfera social i cultural alternativa. A partir d’esto moment es perd la part cultural i social i s’intensifica la part militant. En el futur tot seria més conflictiu i violent. En les seues memòries, Félix Carrasquer, pedagog i líder anarquista d’Albalate de Cinca, lamenta amargament com amb la revolta de 1933 es van carregar tota la excel·lent feina feta en el pla social i cultural durant els anys anteriors.
Algú del públic va suggerir que el context actual (segle XXI) potser no és tan diferent al d’aquella dècada dels anys 30 del segle XX (crisis econòmiques, corrupció institucional, pèrdua de valors, etc.), però va observar que hi falta un element clau: moviments socials de masses, organitzats i mobilitzats, de caràcter anti-conservador i anti-capitalista. Això avui no ho tenim (més aviat el contrari, són els sectors més autoritaris els que s’estan organitzant per a resistir les turbulències que ens ha portat la globalització financera).
Un altre tema de debat va ser el del secretisme amb què es mantenen les històries d’aquest tipus. La llarga repressió franquista va fer que ningú volgués parlar-ne, ni tan sols als parents més propers. Quasi cent anys després encara hi ha prevencions a l’hora de parlar-ne en públic. Potser ara que ja quasi no queden testimonis directes serà més fàcil de parlar-ne. La Transició a la democràcia va consistir en un pacte d’oblit, i sovent els intents de recuperar les històries dels perdedors s’interpreta com una amenaça al pacte democràtic. Una interpretació que potser ja és hora d’anar canviant.
Arrel d’esta xerrada, Arantxa Capdevila va aconseguir saber on està enterrat son tio Manel. Es troba al fossar d’Alcampell, en un lloc sense cap senyal identificador, en un lateral davall d’una mena de vorera de formigó. En algun moment, s’hi van construir uns nínxols nous i les obres li van passar pel damunt. Fins fa pocs anys, per Tots Sants, algun parent d’edat avançada encara hi deixava unes flors, que sovent el personal de manteniment retirava per considerar que havien caigut al terra. Però era un homenatge a una persona d’una altra època. Una bona metàfora del que acostuma a passar amb la nostra memòria històrica.
13 d’agost 2021. 22h. Piscines
El ponent de la tercera xerrada temàtica de l’estiu era reincident. D’alguna manera, ja sabia a què s’atenia, perquè l’historiador Josep Manuel Martínez París ja havia participat en la primera edició de les Tertúlies a la Fresca, l’any 2011, amb una ponència sobre un llibre que en aquells moments acabava de publicar (Expansió agrària i conflicte social al segle XVIII: el litigi per les terres comunals de Tamarit de Llitera, Edicions de la Universitat de Lleida, 2010), guardonat amb el premi Josep Lladonosa, un treball que havia començat a escriure uns anys abans gràcies a una beca de l’associació Pro-Tamarit.
Ara, just deu anys després, tornava a Alcampell per a participar en el cicle d’història local organitzat per l’Ajuntament, recordar-nos algunes qüestions importants sobre aquell mateix tema i afegir-hi algunes troballes que ha fet en estos últims deu anys d’investigació històrica.
La recerca que va donar lloc al llibre es va centrar en el judici plantejat contra l’ajuntament de Tamarit per la disputa pels comunals, que va començar el 1769 i va acabar el 1790, i encara va continuar alguns serrells durant el segle XIX. Segons Martínez París, és una documentació molt interessant perquè hi podem trobar la veu de la gent del carrer, de les persones corrents de la comarca, les que no són de la noblesa ni de l’església. Com que disposem dels seus testimonis podem saber el que volien i el que feien.
Martínez París també va destacar que les actituds i reaccions que es van donar en aquella època (segle XVIII), tenen un fil de continuïtat amb el que va passar més endavant a la zona com la voluntat d’Alcampell de separar-se de Tamarit al segle XIX o amb els fets dels anys 30 del segle XX a la comarca. D’ací el seu interès per al present cicle de xerrades.
La xerrada es va celebrar al recinte de les Piscines i va comptar amb una nombrosa assistència de públic. Era el cap de setmana més calorós de l’estiu, amb temperatures que superaven els 30 graus durant la nit (rècord històric!), i el fresc paratge de la piscina va ser el més sol·licitat aquella nit. També per motius climàtics. Què millor que refrescar-se mentre s’aprèn història local.
Les lleis de repartiment de terres
A l’inici de la seua xerrada, Josep M. Martínez París mos va portar al segle XVIII, en ple regnat de Carles III (que va durar del 1759 fins a la seua mort el 1788). Era el que es coneix com l’Antic Règim, un sistema polític caracteritzat per una societat dividida en estaments estancs, uns amb més poder i privilegis que altres. Una societat en la que les persones privilegiades es regien per unes lleis diferents a la resta. Al cim de la societat hi havia institucions poderoses, com l’aristocràcia, l’exèrcit i l’Església, amb el rei al capdamunt. Era una monarquia absolutista.
Martínez París va expressar el seu desig que la història local contribuïsca a explicar la història general i viceversa. Per això va voler recordar que aquell segle XVIII en el que es desenvoluparien els fets que mos anava a explicar, era també el de la Revolució Francesa (1789), que va anar precedida d’una onada de descontentament social i de motins populars, hàbilment canalitzats per l’emergent burgesia francesa per a provocar un canvi de règim.
De manera similar, a l’Espanya de 1766 hi va haver una greu crisi socioeconòmica i política, hi va haver males collites i van esclatar nombrosos motins pel preu del pa. La gent va eixir al carrer a protestar amb violència. Hi havia un clar descontentament social, que el govern va reprimir, però també va intentar fer reformes per canalitzar-lo.
En aquells temps ja circulaven per Europa les propostes dels filòsofs francesos (Rousseau, Voltaire, Montesquieu, etc.) que proposaven altres formes d’organitzar la societat i anunciaven la futura societat liberal basada en la igualtat davant la llei, el dret a vot, la importància de l’educació (la base de tot), la tolerància pels altres (per les persones i per les idees), i la raó com a base de l’ordre i la felicitat. S’anunciava la Il·lustració.
En aquell context de crisi, Carles III va veure que havia de fer reformes. Però com que era un rei absolutista, nomes farà les reformes que no afectessen l’estatus de la monarquia ni de les institucions que la sostenien. Eren les reformes pròpies del despotisme il·lustrat. Per això, va promoure mesures per a millorar l’educació i el coneixement (universitats) i per millorar l’economia, sobretot l’agricultura. Així, el govern de Carles III promulgarà una sèrie de lleis destinades a “rompre terres”, és a dir, a repartir entre els més pobres una sèrie de terres que no es cultivaven, principalment dels comunals municipals. El 1768 es promulga la primera de les lleis, impulsades pel ministre Campomanes, amb la idea de revitalitzar l’economia nacional a través de la posta en cultiu de noves terres.
Però, segons el ponent, hi va haver una gran distància entre les idees i expectatives dels governants, tímidament il·lustrats, i la aplicació pràctica d’aquelles lleis, que es va deixar en mans dels ajuntaments. Com era normal, els ajuntaments estaven governats per les famílies més poderoses de cada lloc, i cada ajuntament va fer el que va voldre.
Sovent, els ajuntaments no tenien els mateixos criteris que el govern (en especial respecte a la idea de donar terres als més pobres), cosa que va donar lloc a casuístiques molt dispars. En alguns municipis no es va repartir res, en altres es va fer de manera bastant equitativa, mentre que en altres es van fer repartiments molt desiguals. En el fons, com adverteix Martínez París, estes discrepàncies mostraven quin era el límit del despotisme il·lustrat: Es podia canviar el que fos, però sense tocar els privilegis dels poderosos de cada lloc. Gatopardisme il·lustrat.
Una comarca en expansió
Durant el segle XVIII la població de la Llitera va créixer de manera accelerada, igual que la dels territoris circumdants. Martínez París va mostrar uns gràfics on es veia que durant el segle XVIII Aragó va augmentar un 70% la seua població, i Catalunya un 108% (va duplicar-la), mentre que l’augment mitjà a Espanya va ser del 56%. En conseqüència, en esta zona estàvem per damunt de la mitjana, cosa que era senyal de generació de riquesa i dinamisme socioeconòmic. En aquell mateix moment, en canvi, al centre peninsular ja hi havia regions que estaven en regressió demogràfica.
D’acord amb el ponent, Sant Esteve de Llitera, Albelda i Tamarit van duplicar la població durant el XVIII (cal recordar que en aquella època esto últim municipi incloïa també Alcampell, Altorricó i Algaió). Tot i que les dades d’Alcampell són difícils de desglossar, els recomptes de fogatges indiquen que lo lloc va passar de 150 a 600 habitants en poques dècades, i a mitjan segle XVIII estava en ple creixement, arribant a 1.000 habitants a principis del XIX per a superar els 2.000 al final d’aquest segle.
De totes formes, Martínez París va recordar també que la comarca partia d’una situació molt dolenta a causa de les guerres dels Segadors i de Secessió, que van massacrar la comarca i pràcticament van despoblar-ne la zona sud. Se sap que durant el segle XVIII la comarca va rebre diverses onades migratòries de gent del Pirineu i de França.
La societat de l’època era molt dinàmica, hi havia molt de moviment, però continuava havent-hi moltes desigualtats socials. D’acord amb les dades de Martínez París, a Tamarit de Llitera en aquells moments hi havia un 1,8% d’eclesiàstics (que és molt), un 3,9% de nobles (sobretot d’infançons, que no eren grans títols aristocràtics, sinó més aviat grans propietaris), un ampli percentatge de llauradors (molts dels quals eren cases fortes), i un 32% de jornalers. També hi havia percentatges més discrets de comerciants, artesans i fabricants (d’aiguardent, d’oli, de sabó, etc.), mossos i criats.
Un dels privilegiats de Tamarit era el senyor Antonio Veyán y Monteagudo, un personatge molt rellevant que va arribar ser ministre a Madrid (membre del Consell de Castella, vaja), cosa que indica que les elits de Tamarit eren prou poderoses com per saber-se situar a la cort de Carles III. Existeix un retrat seu fet per Goya, cosa fina. Una altra institució que gaudia de molts privilegis en aquells temps era l’Església, que ingressava cada any el 10% de totes les collites, un impost que a Tamarit es cobrava a la Casa del Delme, un edifici que encara existeix.
En definitiva, queda clar que la comarca era receptora neta de fluxos migratoris, ja que hi havia una creixent disponibilitat de terres a treballar. D’on eixien estes terres?
L’expansió agrícola de la Llitera
Segons Martínez París, la primera expansió agrícola es va fer en terres privades, que s’anomenaven ‘vedats’. Molts grans propietaris de Tamarit van començar a parcel·lar els seus vedats (el de la Montanera, el de la Vispesa, etc.), venent o llogant porcions de terra a gent que la volgués cultivar, ja que van observar que els donaven més rendiment que si els destinaven a pastures pels ramats durant l’hivern (que era el que havien fet tradicionalment).
El principal producte que es cultivava era el cereal, seguit de l’oli i del vi. El trio mediterrani clàssic. En aquella època es va generar un circuit comercial molt extens que facilitava la valorització d’estes collites. Martínez París va explicar que s’han pogut reconstruir els circuits comercials de l’època i s’ha vist que els productes de la Llitera circulaven a grans distàncies. Per exemple, l’oli de la Llitera es podia trobar a França, al Pirineu, a Navarra, a Castella, etc. El cereal, en canvi, es venia quasi íntegrament a Catalunya, que havia tingut un gran increment de població que necessitava ser alimentada.
Martínez París va explicar que els anys que hi havia males collites, des de Saragossa s’intentava prohibir l’exportació de cereal a Catalunya, però ràpidament els pobles de la Llitera i de l’àrea del Cinca (Montsó, Fraga, etc.) reivindicaven l’obertura de fronteres argumentant que els seus mercats eren a Lleida, Tàrrega, Barcelona, Reus, etc., més que no pas a l’Aragó.
La importància dels comunals
D’acord amb Martínez París, avui dia costa d’entendre el que representaven les terres comunals de cada municipi. Segons ell, els comunals eren “la vàlvula d’escapament dels pobres”, la garantia de que no moririen de gana, ja que per molt pobre que fos una persona sempre podia anar al comunal a fer llenya, a portar-hi les cabres o el ramat, a agafar els productes que s’hi fessin (ges, carbó, caragols, fongs, caçar, etc.). Els comunals eren com la ‘renda bàsica universal’ de l’època.
Com s’ha dit, la llei de Carles III pretenia que els comunals es posessin en conreu i es repartissin entre la gent que no tenia terra o en tenia poca. Però esta pretensió va xocar amb els interessos creats de les persones més beneficiades pels comunals, que no era tan la gent pobra, sinó els sectors socials més poderosos de cada lloc, normalment els grans propietaris que controlaven l’ajuntament.
D’acord amb Martínez París, tot i que els comunals eren teòricament per als veïns del poble, també podien llogar-se’n parts a persones d’altres pobles. Era el que se solia fer amb els ramats del Pirineu, que durant l’hivern baixaven a la Llitera a pasturar. Hi ha documents que mostren que parcel·les dels comunals de Tamarit es llogaven a ramaders de la Vall de Boí, de Castanesa, de Broto, etc. D’esta manera, a l’hivern hi havia milers de caps de bestiar de les valls pirinenques pasturant per la Llitera.
En principi, no hi havia res a dir, ja que eren ingressos per al municipi. Els grans propietaris històricament havien llogat les seues terres particulars amb estes finalitats, però ara ja no ho feien tant perquè les havien anat venent o llogant per a convertir-les en conreus, de la mà de l’expansió del comerç agrícola. Per això, durant el segle XVIII havien començat a llogar els comunals. Com que ells eren els que gestionaven l’ajuntament, eren els millor posicionats per a fer estos tractes amb els ramaders pirinencs.
I ací és on rau el problema, ja que segons Martínez París hi havia una corrupció generalitzada en l’ús dels comunals. La corrupció consistia en que, tot i que legalment constava que hi havia 3.000 caps de bestiar pasturant als comunals del municipi, en realitat potser n’hi havia 8.000, i els beneficis que donaven els 5.000 caps no declarats acabava a les butxaques dels poderosos que manaven a l’ajuntament. D’aquí la seua dura resistència a repartir els comunals.
No només per esto motiu, sinó que als grans propietaris de la comarca també els preocupava que la gent més pobra pogués obtenir terra cultivable, ja que corrien el risc de quedar-se sense la mà d’obra necessària per a les tasques del camp (jornalers). Quan hi havia molts pagesos sense feina, els salaris a pagar pels treballs a les finques dels grans propietaris eren molt barats, però si aquells pagesos obtenien una parcel·la dels comunals, a l’hora de llogar-se com a jornalers demanarien més diners, o potser no voldrien treballar a jornal.
En definitiva, hi havia molts interessos en joc. Per això la lluita per l’aplicació de les lleis de repartiment dels comunals va ser ferotge. A continuació, el ponent mos va fer cinc cèntims de com van anar les coses en diferents municipis de la comarca.
Calassanç
En un principi, l’ajuntament de Calassanç no va voler aplicar la llei de Carles III. Com que els veïns del poble sabien que la llei existia i que en altres llocs ja s’estava aplicant, l’any 1769 ells mateixos van organitzar el repartiment i distribució de les parcel·les del comunal. Els poderosos del lloc, que governaven l’ajuntament, s’hi van oposar i van presentar una demanda judicial contra la gent que ho havia organitzat. Va ser un procés llarg perquè a mig judici es van perdre els papers i la cosa es va haver de posposar, i mentrestant els comunals no es podien ni repartir ni cultivar.
Martínez París va comentar que, mentre analitzava l’arxiu del Barón de Valdeolivos per a fer un llibre sobre la història de Fonz, va trobar una carta del capellà de Calassanç que deia: “Estoy hecho un cartujo, pues las revueltas de este pueblo me tienen bastante inquieto y melancólico. Yo estoy bien con todos, però me llegan al alma sus disensiones sin poderlo remediar”. Una mostra clara de la situació de tensió que s’hi vivia.
D’acord amb Martínez París, el conflicte social va arribar a tal magnitud que, a partir d’un moment determinat, es van començar a cremar pallers i magatzems dels grans propietaris. L’ajuntament va haver de demanar la presència de l’exèrcit. La Guàrdia Reial acantonada a Barbastre, amb el baró de Valdeolivos de Fonz al capdavant, va anar a Calassanç a posar ordre i detenir els rebels. Això va suposar la fi del procés i, davant la negativa de l’ajuntament, els comunals no es van repartir.
Sant Esteve de Llitera
A Sant Esteve de Llitera un sector de gent del lloc va reclamar a l’ajuntament que fes el repartiment. Davant la negativa dels responsables del govern municipal, els reclamants es van organitzar, van contractar un equip d’advocats i ho van tornar a intentar. Segons Martínez París, el 1774 van aconseguir dissenyar una proposta de repartiment que complia amb tots els requisits legals. Però, en aquell moment, uns quants grans propietaris del lloc van demanar-ne una còpia notarial per escrit i, en poc temps, van aconseguir anular completament el repartiment.
Va resultar que les terres comunals eren la garantia del pagament d’un antic deute municipal, és a dir, estaven hipotecades, i per això no es podien repartir fins que no es pagués tot aquell deute. D’acord amb el ponent, esta estratègia no deixava de ser una manera que tenien els grans propietaris per a tindre un control extra sobre unes terres que els interessaven molt. En definitiva, a Sant Esteve el repartiment tampoc no es va produir.
Albelda
Albelda tenia la particularitat de ser un poble amb una estructura social diferent, més igualitària i amb un major grau de solidaritat. Segons Martínez París a Albelda la gent es va mobilitzar moltíssim per aconseguir el repartiment dels comunals. La tensió entre veïns i ajuntament va arribar ser molt forta, fins el punt que els van enviar l’exèrcit, hi va haver 53 detinguts, els van fer embargaments de terres i propietats, els van obligar a lliurar totes les armes del poble (escopetes de caça) a l’ajuntament, etc. Però, malgrat tot, la gent es continuava reunint per les nits per organitzar-se i preparar la defensa de la seua reivindicació.
Normalment, quan hi havia un conflicte judicial entre un ajuntament i els seus veïns, el tribunal solia anomenar un representant del poble del costat, que teòricament seria més neutral, per a que actués com a mitjancer en nom de l’Audiència de Saragossa. En esto cas, es va anomenar l’alcalde de Tamarit com a mitjancer, de tal manera que un dia va arribar a Albelda l’alcalde Bellet amb uns trompeters i va fer llegir un bando que prohibia el conreu de les terres dels comunals mentre durés el judici (que va durar anys). D’acord amb Martínez París, l’alcalde Bellet va fer col·locar el text a la porta de l’ajuntament per a que fos visible per a tothom, però un grup de veïns exaltats li van cridar que aquell paper se’l passarien pel cul. Almenys, això consta a la documentació dels arxius, i no deixa de ser una prova que era una població molt ben organitzada i que no estava disposada a afluixar. Finalment, els grans propietaris del poble es van retirar de la causa judicial i el repartiment es va poder fer. Probablement no es van voler enfrontar al 85% de la població que feia pinya per aconseguir el que creien just.
És a dir, a Albelda sí que es va repartir el comunal entre la gent del poble, i Martínez París explica que va ser una distribució molt equilibrada, ja que es van posar en conreu quasi 500 hectàrees i es van fer parcel·les d’entre 1,7 i 3 hectàrees, una superfície que estava molt bé per a l’època, moltes d’elles repartides entre els veïns més pobres, tal com especificava la llei.
Martínez París va comentar també que, ara fa un temps, al bloc ‘Habitantes de la Nada’, que gestiona Rubén Oliver, hi van eixir unes fotos de l’interior de l’antiga presó d’Albelda, i a les parets s’hi pot veure uns dibuixos d’uns soldats que, per les vestimentes, pareixen del segle XVIII, amb uns grans sables, etc. Segons Martínez París, no representarien soldats de l’època napoleònica, com es pensava en un primer moment, sinó que serien de l’època relativa al conflicte ací ressenyat. Potser podrien ser obra d’alguna d’aquelles 53 persones que van ser detingudes en el marc dels litigis pels comunals. Ningú no ho pot assegurar però és una hipòtesi a explorar.
Camporrells
Martínez París va explicar que a Camporrells sí que es va fer un repartiment de comunals tal com especificava la llei. El que van repartir va ser algunes parcel·les de la serra, un terreny muntanyós i boscós, però no per conrear-les sinó per fer ‘formiguers’, és a dir, per a produir fertilitzants. En principi, allà no hi va haver problemes i veïns i ajuntament es van posar d’acord amb facilitat.
Altres llocs
Martínez París va parlar també d’altres llocs en els que hi va haver acords per a repartir una bona part dels comunals entre la població. A Fonz, per exemple hi va haver un repartiment que va permetre que els que tenien menys terra accedissin a algun petit tros cultivable. I també a Montsó, on es van fer parcel·les de quasi 6 hectàrees que van beneficiar molts veïns.
El cas de Tamarit
L’ajuntament de Tamarit va fer un primer repartiment el 1769, poc temps després de promulgar-se la normativa reial. Però només va repartir unes poques hectàrees de les pitjors terres del municipi, les més llunyanes i amb més salobre. Es van repartir uns comunals molt allunyats del centre urbà, per la zona baixa del terme municipal, ja tocant a Esplús, i la poca gent que va agafar aquelles terres en poc temps les va abandonar, ja que no eren gens productives.
Era una jugada astuta, ja que posteriorment l’ajuntament de Tamarit argumentaria que ells ja havien repartit part dels comunals i no havia funcionat, ja que la gent no volia cultivar les terres. Per esto motiu es negaven a repartir-ne res més.
Però la pressió dels llauradors de Tamarit sobre l’ajuntament no cessava. Alguns dels llauradors no eren grans propietaris però tenien un patrimoni considerable i recursos per a plantejar litigis als tribunals. D’esta manera, alguns veïns del municipi (alguns d’Alcampell inclosos), el 1773 van portar a judici l’ajuntament de Tamarit davant l’Audiència d’Aragó. El judici es va prolongar fins l’any 1779, quan es va fer pública la sentència que fallava que aquell repartiment de comunals no valia i se n’havia de fer un altre.
Tot i que la llei obligava a repartir els comunals, també especificava que se’n podia conservar alguna part per a ús comunitari. És a dir, es podia reservar un determinat percentatge de terres comunals sense repartir. La sentència judicial del 1779 va determinar també que s’haurien de repartir tots els comunals de la zona baixa i deixar com a únic comunal per a tot el municipi la Serra de Segarra, una serra que fins aquell moment només utilitzava com a comunal la gent de l’aldea d’Alcampell. Això volia dir que tots els habitants del gran municipi de Tamarit (que incloïa Altorricó i Algaió, a més d’Alcampell, del propi Tamarit i d’una dotzena de petites aldees més), podrien anar a pasturar ramats, recollir llenya, fongs, fruites del bosc, fer carbó, agafar pedres, etc., a la serra de Segarra.
Allò va ser la gota que va fer vessar el vas. D’acord amb Martínez París, a més dels arguments que va aportar Carlos Corbera en la seua xerrada, esta va poder ser l’espurna que va decidir la gent d’Alcampell a demanar la separació de Tamarit.
Tanmateix, l’ajuntament de Tamarit es va negar a aplicar la sentència. Segons el ponent, a Tamarit manaven els grans propietaris locals i Carles III i els seus ministres estaven molt lluny.
En aquell context va arribar la crisi agrària més gran del segle, entre 1779 i 1883, que va deixar bona part de la gent de la comarca sense recursos. Molta gent va tindre que emigrar a França a buscar feina. La gent que havia iniciat el procés no tenia diners per pagar els advocats i continuar amb el judici. I momentàniament així va quedar la cosa.
L’injust repartiment dels comunals de Tamarit
Van haver de passar uns quants anys fins que la comarca es va recuperar i els litigants van poder continuar amb el judici, pagar advocats, posar recursos, etc.
Finalment, l’Ajuntament es va veure obligat a fer el repartiment. Era el 1790 i havien passat 17 anys des que una sèrie de veïns, la majoria llauradors benestants, van portar l’ajuntament de Tamarit a judici per a que fes un repartiment dels comunals.
Però l’Ajuntament va retallar tant el que s’havia de repartir que, segons Martínez París, es van distribuir unes quantitats de terra ridícules (hi havia molts lots de 0,23 ha, 0,44 ha, etc.), mentre que les terres més bones i més grans, a partir d’1 hectàrea, s’ho van quedar les persones que governaven l’ajuntament i les cases afins. Bàsicament, perquè van introduir el criteri de repartir la terra en proporció a les propietats prèvies que tingués cadascú. Una forma de perpetuar privilegis i desigualtats.
Es va fer un repartiment totalment contrari a l’esperit de la llei de Carles III, que establia que s’havia de donar més terra als que menys en tenien. D’esta manera, es van perdre els comunals, que van anar a parar a mans privades (als grans propietaris sobretot), i no es va generar la dinamització econòmica que els ministres del rei esperaven. Va passar a Tamarit, però també a molts altres municipis d’Espanya, és clar.
La serra de Segarra es va mantenir com a comunal per a tothom, cosa que continuava generant una forta tensió entre la gent d’Alcampell. Durant tota l’última dècada del segle XVIII el conflicte es va mantenir molt calent. Martínez París comenta que es té notícies que l’any 1800 el regidor-únic de l’aldea d’Alcampell va demanar que almenys una part del comunal quedés reservat en exclusiva per a la gent del lloc, i que es posessen multes a les persones que se saltessen aquella norma. Era una fórmula que es deia ‘vedat per la dula’.
Curiosament, la reserva d’un tros del comunal exclusiu per a la gent d’Alcampell també va ser denunciada per alguns dels grans propietaris del propi Alcampell, que preferien poder seguir fent els seus negocis fraudulents amb els ramats del Pirineu. Segons Martínez París, això indica que a Alcampell també hi havia dos postures, amb un sector més favorable a repartir el comunal i un altre més contrari.
Un poble amb veu pròpia
En paraules de Martínez París, el que pareix evident és que a rel d’aquell procés Alcampell va començar a mostrar una veu pròpia, que en poc temps el va portar a sol·licitar la independència de Tamarit.
El ponent va fer notar que la sentència que va encendre els ànims de la gent d’Alcampell era de 1779, però la petició de separació no es va fer fins el 1785. D’acord amb Martínez París, el més probable és que la gent percebia que mentre que el senyor Veyán fos ministre a Madrid no hi havia res a fer. Però Antonio Veyán va morir el 1784. Això podria explicar que esperessin fins el 1785 per a fer la sol·licitud formal d’independència.
La voluntat de ser un municipi propi tenia una raó de pes, sobretot quan la població havia crescut molt i ja arribava als 1.000 habitants. Finalment, el 1831 es crearà el municipi d’Alcampell, que podrà decidir què fer amb el comunal de la serra de Segarra.
Una persona del públic va preguntar si quan Alcampell va ser independent es va repartir finalment la serra de Segarra. Martínez París va respondre que probablement es va repartir durant el segle XIX, però només entre la població del lloc. Com que el nombre d’habitants va continuar creixent, segur que es van necessitar més terres. De totes formes, el ponent va recomanar al públic que tingués finques en aquella zona que comprovés de quin any són les escriptures. Podria ser que fossin producte d’un repartiment del comunal. Cal dir, a més, que durant la Guerra de la Independència, l’Ajuntament va vendre algunes porcions de Segarra per fer front als deutes generats per les imposicions fiscals napoleòniques, tal com va informar Carlos Corbera en el debat posterior.
Martínez París també va proposar una hipòtesi per a explicar l’estranya forma del terme municipal d’Alcampell, que amb la separació de Tamarit va quedar delimitat amb dos zones amplies al nord i al sud connectades per un estreta franja que passa entre Tamarit i Albelda. La seua hipòtesi és que hi podria haver propietaris d’Alcampell que haguessen rebut parcel·les dels comunals de la part baixa del terme de Tamarit. Seria una possibilitat a sumar a les proposades per Ramon Mancho (Francho) en la seua tertúlia de 2012.
Final
Martínez París va acabar la seua xerrada explicant que, amb la fi de l’absolutisme, durant el segle XIX, l’estructura política d’Espanya es va renovar. Durant el XIX els comunals van ser vistos pels nous governants liberals com una cosa de l’antic règim i per això van repartir-los tant com van poder. La teoria liberal era que la terra seria més productiva si estava en mans d’un propietari privat que en mans d’un ajuntament, d’una institució eclesiàstica o d’una entitat popular col·lectiva. Per això durant el segle XIX es promouran les desamortitzacions de terres, però amb un mecanisme que facilitarà que se les quedin els sectors més poderosos (els tradicionalment privilegiats), ja que les terres solien eixir a la venda en lots molt grans, només eren accessibles a la gent amb molts recursos. Una altra lliçó de gatopardisme.
Preguntat per algú del públic on estava Casa Veyán a Tamarit, Martínez París va lamentar que la seua desaparició física, com tantes altres cases del centre històric de Tamarit. Es va generar un cert debat sobre l’intens procés de destrucció del patrimoni arquitectònic dels pobles de la llitera, que ha deixat uns centres urbans desfigurats i sense personalitat. El ponent va considerar que un centre antic ben conservat és un patrimoni de tots, que s’hauria de cuidar i protegir, com fan a Itàlia, a França o a tants altres llocs. Fa molta pena veure caure tantes cases i palaus. Potser això dona idea del que és viure a la perifèria, que ni tan sols les seues elits històriques saben com viure-hi.
Quan es va donar la conferència per acabada, una petita multitud va rodejar el ponent per a fer-li preguntes i comentaris sobre moltes de les coses que havia dit. Les xerrades informals van durar una bona estona, es nota que hi havia ganes d’indagar en el passat local. També hi havia ganes de no anar a dormir, amb aquella nit tan càlida que mos havia caigut al damunt, més pròpia de Tombuctú.
Alcampell, 7 agost 2021. Piscines, 22h.
El dissabte 7 d’agost vam tindre la segona xerrada del cicle estival, enguany centrat en la història local (de la que encara en sabem massa poc). Esta vegada va ser Joan Rovira Marsal, fundador i president del Centre d’Estudis Lliterans, qui va impartir una conferència titulada “1831-1936: Apunts incomplets d’un lloc socialment compromès”, una xerrada que va enllaçar molt bé amb la que mos havia feit Carlos Corbera Tobeña la setmana anterior sobre el complex i dilatat procés d’independència d’Alcampell.
El propòsit del ponent va ser demostrar que, contràriament al que se sol pensar, el món rural històricament també ha participat en els intensos debats polítics i ideològics de la modernitat. Per a fer-ho, Joan Rovira va triar el cas d’Alcampell durant l’arc temporal que va del 1831 al 1936, tot mostrant una sèrie de fets, evidències i anècdotes que donarien a entendre que, durant tot aquell període, devia ser un poble en el que s’hi respiraven aires de progrés. I no era l’únic, perquè a la Llitera es va registrar una inusitada efervescència social entre la fi del segle XIX i el primer terç del XX. Però el cas d’Alcampell és paradigmàtic.
Introducció i advertiment
Joan Rovira va insistir que la seua xerrada es basaria en apunts incomplets i fragmentaris, perquè són les úniques evidències històriques de què disposem. Va lamentar que no puguem fer un relat continuat i complet, i va afegir que, curiosament, la informació més escassa és la més recent, la de les últimes dècades del període indicat. Joan Rovira va atribuir la falta d’estudis històrics al fet que la nostra comarca està situada a la perifèria de la perifèria, en una regió com Aragó, on tot el que passa fora de la ciutat de Saragossa acostuma a rebre poca atenció perquè es considera marginal i llunyà, pura perifèria desconeguda.
El ponent va explicar que la documentació històrica que es conserva sobre la comarca de la Llitera és molt escassa, ja que és una zona que ha estat històricament massacrada per tot tipus de guerres i revoltes. El 1640, amb la guerra dels Segadors, ja va desaparèixer bona part de la documentació de la majoria de pobles de la comarca, en especial de la Llitera sud, que va ser arrasada i cremada fins els fonaments de les cases, i el mateix va passar amb les posteriors guerres de Secessió (segle XVIII) i de la Independència (Segle XIX). Durant el segle XX, les revoltes anarquistes dels anys 30 van destruir bona part dels arxius municipals i eclesiàstics, i amb la Guerra Civil del 36-39 encara es va acabar de cremar el poc que quedava.
Tot i això, Joan Rovira també va comentar que encara queda molta informació privada a les cases, a la que sovent no se li dona el valor que hauria de tenir. Joan mos va explicar com de tant en tant els arriben al CELLIT cartes, llibretes, fotos, etc., que ajuden molt a obtindre detalls de la història comarcal. És una informació que caldria fer aflorar, però que costa molt de fer eixir a la llum.
Per a tancar la introducció, Joan Rovira va advertir que no parlaria de fets polítics, ni de reis ni de personatges poderosos, sinó que el seu propòsit era parlar de la societat civil, per tal de donar una idea de com es vivia en l’època assenyalada i de l’ambient que s’hi respirava. Una societat local que, des del seu punt de vista, era molt més compromesa i avançada del que pensem o s’acostuma a considerar.
El ponent va aclarir que havia basat la seua conferència en 4 fonts principals, que va citar per si algú volia ampliar informació pel seu compte: Primer, el llibre de José Casasnovas Carrera (‘Apuntes históricos de la villa de Alcampel’), publicat el 1968. En segon lloc, les memòries de Víctor Blanco (‘Alcampel, un pueblo liberal y libertario’), unes 70-80 pàgines manuscrites que va escriure el 1973 dos anys abans de morir a França, i que van ser publicades de manera una mica parcial i resumida en un llibre de Agustín Souchy Bauer (‘Entre los campesinos de Aragón’) editat per Tusquets el 1977. En tercer lloc, la publicació inèdita que va compilar José Durán (‘Alcampell: Algunos anales históricos’), que tot i que no està formalment publicada encara es pot trobar en format digital. I, en quart lloc, la transcripció de la conferència que va fer Ramon Mancho, Franxet (‘Alcampell: Origen de la vila i evolució de la població’) en el marc de les Tertúlies a la Fresca del 2012, qui significativament va acabar la seua xerrada dient que “la història d’Alcampell està encara per escriure”, una afirmació que Joan Rovira va dir compartir plenament.
Un lloc socialment compromès
La hipòtesi que Joan Rovira es va proposar demostrar era que Alcampell havia sigut un lloc socialment compromès, un nucli pioner a la comarca en el lideratge de nous corrents de pensament i de lluita per aconseguir una millora social. No és l’únic lloc de la comarca, evidentment, però sí un en el que estes tendències es van accentuar amb més claredat i van tindre majors conseqüències.
En la seua argumentació, en primer lloc es va referir al propi fet de la separació de Tamarit. Tal com es va veure en la xerrada de Carlos Corbera, l’any 1785 l’alcalde-regidor únic d’Alcampell va demanar al rei Carles III la separació. Malgrat les reiterades negatives de l’ajuntament de Tamarit, el procés es va prolongar durant diverses dècades fins que, d’acord amb Joan Rovira, el 1823, en ple trienni liberal, es va aprovar el Decret XLV, que al seu article 83 establia que les poblacions de mil habitants havien de tindre un ajuntament propi. Això va ser l’empenta definitiva, tot i que la separació no es va fer efectiva hasta 1831, quan el govern del rei Ferran VII va concedir a Alcampell el privilegi de ‘villa’ independent.
Efectivament, durant el primer terç del segle XIX Alcampell superava els mil habitants, i a final d’aquell segle, amb més de dos mil censats, ja s’havia convertit en la segona població més gran de la comarca, després de Tamarit. El 1920 va arribar a superar els 2.400 habitants, però en aquell moment Binèfar ja li havia passat al davant.
Joan Rovira va explicar que, cap a finals del segle XIX, en esta zona la terra estava bastant dividida entre molts petits propietaris. Però amb la revolució industrial i el comerç colonial va començar a arribar productes d’altres països que van afectar el tradicional comerç d’Aragó amb Catalunya i els preus dels productes agrícoles i els salaris es van desplomar. Per acabar-ho d’arreglar, entre 1882 i 1896 hi va haver unes grans sequeres que van fer molt difícil el viure de l’agricultura. Durant aquella època també va arribar la plaga de la fil·loxera, que va exterminar bona part de les vinyes (la cultura del vi, que havia sigut tradicionalment molt important a la zona, pareix que es va començar a perdre en aquells temps). Tot plegat va donar lloc a una situació de crisi econòmica i social, acompanyada de creixents protestes, generant un ambient social cada vegada més calent a tota la comarca, però molt especialment a Alcampell. D’astí vindria, potser, allò de ‘bona terra i mala gent’.
Joan Rovira va citar i explicar breument alguns dels conflictes socials registrats a Alcampell dels que es té notícia durant l’últim terç del XIX i el primer terç del XX: Va parlar dels conflictes anticlericals (1880), de les vagues per les interrupcions de la construcció del canal de Tamarit (1904), de les reiterades manifestacions contra l’impost de consums i taxes municipals (1906), dels conflictes vinculats a la vaga de La Canadenca, per gent de la comarca que treballava a la construcció de la central hidroelèctrica de Camarasa (1919), del prolongat conflicte dels parcers de la Plana (el reguer) amb el marqués d’Alfarràs (1931), o de la insurrecció popular de 1933 que va proclamar el comunisme llibertari a diferents llocs de la comarca (va durar un cap de setmana).
En definitiva, el ponent va dibuixar un panorama ple de transformacions socials i econòmiques a la zona. La crisi agrària va generar una falta de recursos econòmics per a les petites famílies, però també per als grans propietaris, que també tenien problemes per a rendibilitzar les seues explotacions. En conseqüència hi va haver una forta emigració (sovent d’anada i tornada) cap a les zones industrials, sobretot a Barcelona, i també cap a França. Estes migracions van afavorir l’intercanvi d’idees i van contribuir a fer trontollar la societat tradicional.
Noves idees radicals corren per la comarca
Però, d’acord amb Joan Rovira, les protestes socials a Alcampell ja tenien un terreny adobat des de feia dècades. Des de mitjans segle XIX hi havia indicis de persones que participaven d’una sèrie de ideologies i formes de pensar de caire progressista, que en aquells temps s’estenien acompanyats de revoltes per tota Europa, Alcampell inclòs (tot pareix indicar que no era un lloc tan remot, estàtic i aïllat com es tornaria després, a mitjans del segle XX).
Entre estos corrents de pensament, Joan Rovira va citar el moviment lliurepensador, la maçoneria, el liberalisme, el republicanisme i l’anarquisme i/o l’anarcosindicalisme. Una sèrie de corrents que comparteixen molts trets ideològics. El ponent va dedicar una estona a explicar els orígens i les característiques bàsiques d’estos corrents socials i ideològics, que generalment pretenien el perfeccionament moral de la persona i de la humanitat, eren majoritàriament antimonàrquics i anticlericals, i volien eliminar els obstacles per a una societat més justa (uns obstacles que sovent identificaven en la monarquia i l’església). De tots ells se’n pot resseguir el rastre que van deixar pel lloc.
Joan Rovira també va explicar que a Alcampell també hi havia indicis clars de la influència d’altres corrents de pensament, més lligats a l’Església, Per exemple, se sap que entre 1905-1907 un mestre de Madrid, Ángel Durán Ampudia, va fer classes en un col·legi que portava per nom ‘San José’, de clara inspiració catòlica. En un inici, també entraria dins d’esta tendència el Sindicat Agrícola d’Alcampell (fundat el 1918). El Papa Lleó XIII va publicar l’encíclica Rerum Novarum, amb la intenció de donar una resposta social als conflictes que generava el capitalisme industrial de l’època, amb la finalitat d’allunyar els obrers d’aquells corrents de pensament més progressistes i radicals. Un dels resultats d’aquella acció va ser la promoció de sindicats agrícoles (en el cas del d’Alcampell, el seu lema era ‘Unos por otros y Dios por todos’). Tot i això, el Sindicat Agrícola amb el temps va derivar cap a posicions més progressistes, sobretot des del moment que va començar a contractar mestres racionalistes, com veurem més endavant.
Joan Rovira va explicar que el corrent ideològic lliurepensador va ser introduït a Alcampell per un home que es deia Manuel Blanco Casset, que va importar estes idees a partir de la seua estada a Madrid pel servei militar. Se sap que va organitzar un grup de lliurepensadors al lloc, tot i que es desconeix els noms de les persones que el formaven (a excepció d’ell mateix i d’un altre membre que es deia José Fumás). Rovira va aclarir que els lliurepensadors estaven en contra dels dogmes i de les imposicions i a favor d’una reflexió crítica, a través de la lògica, la raó i l’experiència. També va parlar d’un mestre que va formar part d’esto grup de lliurepensadors, Antiguo Brullet, que era de Sabadell i que va estar a Alcampell entre 1891-1895, probablement en una escola privada impulsada per aquell grup de lliurepensadors.
Resultat de l’expansió d’estes idees va ser el laïcisme que impregnava el poble durant l’últim terç del segle XIX i part del XX. Hi ha constància que el primer enterrament civil que hi va haver a la població va ser el de Maria del Saboné (suposadament Maria Coscolla), que el 1880 va demanar ser enterrada al “corralet” de Santa Margarita, un annex que es va construir a la vora del fossar vell amb esta finalitat. Es veu que la demanda d’enterraments civils o laics era tan forta que, quan es va inaugurar el nou fossar el 1888, ja es va dedicar amb un ampli espai a estes funcions.
Joan Rovira va explicar diversos casos de situacions anticlericals registrades a Alcampell, com la negativa dels quintos de passejar els sants durant la professó de 1914, o diversos casaments civils, alguns relativament sonats com el que es va fer a la Basseta davant tota la població el 1917 (es casava una neboda de José Fumás amb Jaime Gracia d’Albelda), davant les dificultats que els posaven els respectius jutjats municipals. L’afer va acabar amb els nuvis casats per aclamació i sense papers i amb dos persones detingudes per fer discursos anticlericals i crítics amb la justícia oficial, cosa que va ocasionar una manifestació de protesta d’una multitud enfurismada fins que els van alliberar.
Joan Rovira també va parlar de la presència d’algunes persones locals vinculades a la maçoneria, que eren poques però d’un cert estatus social. Segons el ponent, se sap que el mestre Manuel Núñez havia sigut maçó, i una persona del públic va afegir que com a mínim n’hi havia una altra en aquella mateixa època. El mestre racionalista Manuel Núñez Zaborras havia sigut amic i deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i fugint de la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) es va refugiar a Peralta de la Sal, per després ser contractat a Alcampell per la ‘Sociedad Obrera’. Va ser tot un referent de l’Escola Moderna a la comarca en aquella època.
Pel que fa al liberalisme, Joan Rovira va explicar que el 1919 es va crear a Alcampell un Centro Liberal Demòcrata, del que es conserven els estatuts. La junta directiva estava formada per Florencio Castillo, José Castillo, Lorenzo Pallarés, Florencio Coll i Antonio Coll, quasi tots de famílies benestants del lloc (no eren pas petits propietaris). Lògic si tenim en compte que, com va advertir el ponent, el liberalisme preconitza la llibertat de l’individu en front de l’estat, defensa el capitalisme i la igualtat davant la llei. Per això, Joan Rovira va fer notar que és molt significatiu que a Alcampell les famílies amb més patrimoni fossen d’orientació liberal, i no conservadora com era habitual en altres llocs. Eren una mena de burgesia agrària, que compartia certs principis amb els corrents que volien transformar la societat (però dins d’un ordre capitalista).
En relació al republicanisme, Joan Rovira va comentar que es té notícia de l’existència d’un Centro Republicano Radical. Es tractava d’un moviment demòcrata, federal, liberal, antimonàrquic i anticlerical, però que políticament es podria identificar amb el centre, o amb un tímid centre-esquerra, tot i que sovent acabarien evolucionant cap al centre-dreta. Es conserva una carta del Centre Republicà Radical en la que Manuel Montoliu, que havia sigut alcalde, li demana un favor a Jaime Pla, que en aquell moment era alcalde de Sant Esteve i president de la Diputació d’Osca.
Finalment, Joan Rovira va assenyalar la forta implantació de l’anarquisme a Alcampell, que va arribar a tindre la seu comarcal de la CNT. Conceptualment, l’anarquisme proclama una sobirania personal, rebutja el poder dels patrons i de l’estat, aposta per l’autogestió comunitària i pel federalisme, i pretén canviar el capitalisme pel comunisme llibertari, amb una economia col·lectivitzada i a través d’una revolució social. Tradicionalment, s’ha considerat que l’anarquisme va arribar a Alcampell a través de Ramón Brualla, que havia sigut treballador de la Barcelona Traction Light and Power (empresa més coneguda com La Canadenca) durant la construcció del pantà de Camarassa i va ser membre del comitè de vaga durant la històrica mobilització de 1919 (que va comportar la jornada de 8 hores a Espanya). Per influència seua, se sap que el 1921 es va fundar a Alcampell el primer sindicat anarquista local, afiliat a la CNT. Però Joan Rovira mos va fer notar que en els censos i padrons dels anys 1907 a 1913 ja hi apareixen molts noms d’inspiració llibertària: per exemple, hi apareix una dona que es diu Libertad, una altra que es diu Igualdad, una altra Fraternidad, un home que es diu Fraterno, una altra dona que es diu Armonía, una altra Alegría, etc. Per tant, el ponent va deduir que les idees anarquistes i llibertàries ja circulaven per la població molts anys abans de la constitució de la CNT local.
La societat local i les seues associacions
A continuació Joan Rovira es va fixar en les diferents associacions que existien a Alcampell durant el primer terç del segle XX. Així, per exemple, va comentar que des de l’any 1903 ja hi ha notícies que hi ha una ‘Sociedad Fraternal’, que amb el nom ja indica la seua tendència. El 1908 es va crear una cooperativa que es deia ‘La Indisoluble’, que malgrat el seu nom pareix que va durar poc. El 1909 es va fundar la ‘Sociedad Obrera’, que és la que va portar el primer mestre racionalista, Manuel Núñez. Durant tota esta època es van crear també diverses associacions d’assegurances i mutualitats, de les que el ponent va citar-ne alguns noms: La Unión, la Fraternidad, la Regeneradora, la Alcampelense, etc., i va especificar que n’hi havia una, que es deia ‘La Benéfica’, que era exclusivament per assegurar mules, somers i demès cavalleries.
Els registres i documents de l’època permeten constatar que també hi havia associacions dedicades a activitats lúdiques i artístiques. Joan Rovira va esmentar la societat de ball ‘La Margarita’ (1917), l’agrupació artística ‘El Porvenir’ (1932), el grup ‘Los Ácratas’ (1932), o l’’Agrupación de Mozos Nueva Aurora’ (1933), entre altres. Eren grups i associacions que dinamitzaven la vida local des d’òptiques llibertàries, republicanes o radicals, que constituïen un fort contrapès a la cultura oficial (molt més estàtica i conservadora).
Joan Rovira mos va mostrar un llistat dels títols de les obres teatrals que representava l’agrupació artística El Porvenir durant els anys trenta. Eren títols com ‘El sol de la humanidad’, ‘Los malos pastores’, ‘El pan de piedra’, ‘El ocaso de un régimen’, ‘A las puertas de la revolución’, ‘El señor feudal’, ‘Los mártires de la Idea’, ‘Carne de esclavitud’, ‘El Cristo moderno’ o ‘El cacique o la justícia del pueblo’. Com es pot observar, majoritàriament tenien una clara finalitat pedagògica i política.
L’evolució del Sindicat Agrícola
El ponent va reiterar que el Sindicat Agrícola d’Alcampell va ser fundat l’any 1918 sota inspiracions catòliques reformistes, però en poc temps va derivar cap a posicions republicanes i laïcistes. Durant els seus 20 anys d’existència va tindre tres presidents: Antonio Pena Cagigós ho seria des de l’inici fins el 1928, moment a partir del qual n’assumiria la presidència Fermín Boix Boix, fins el 1935, quan José Montoliu Blanco ocuparà el càrrec i en serà l’últim president, fins l’abril de 1938, quan les forces franquistes ocupen la localitat i dissolen el Sindicat.
Al llarg de la seua existència, el Sindicat Agrícola va anar molt més enllà de la mera comercialització de productes agraris, i va generar una sèrie d’institucions clau per a la millora de la vida social, com un servei escolar racionalista (1919), un servei mèdic, una societat de previsió o socors mutus (1929) o una caixa rural (1933), a part de coses més quotidianes com un forn de pa, un cafè, un ball, etc. D’esta manera, va contribuir a crear una esfera social paral·lela a l’oficial, culturalment i organitzativament molt rica, que reflectia bona part dels principis lliurepensadors, republicanistes, liberals o laïcistes. No tant amb els anarquistes, amb els que tindrien diversos conflictes durant els anys 30.
L’Escola del Sindicat es va fundar l’any 1919 i va comptar amb Ramon Serrano, un mestre provinent del Liceu Escolar de Lleida (Escola Moderna), dirigida pel Dr. Godàs. Serrano hi va estar fins el 1926. Joan Rovira va parlar d’un altre mestre que es deia Gimeno, que hi va estar l’any 1931. I els anys 1932 i 1933 se’n va fer càrrec Víctor Blanco Noguero, que era natural d’Alcampell, format a Barcelona en el marc de l’Escola Moderna del pedagog Joan Puig Elias. L’escola es va tancar a partir dels fets insurreccionals de desembre de 1933.
Victor Blanco Noguero era fill d’aquell Manuel Blanco, comentat anteriorment, que es considera introductor del lliurepensament a Alcampell. Nascut el 1901, Víctor Blanco als 16 anys va anar a estudiar comptabilitat a Barcelona i va retornar a Alcampell el 1931, on s’implicaria activament en la vida associativa local i seria mestre de l’Escola del Sindicat. Durant la Guerra Civil va tornar a Barcelona, reclamat per Puig Elias per a dirigir una secció del CENU (Consell Escola Nova Unificada), i entre 1936-1939 va ser Conseller d’Economia i Comptabilitat del Consell Nacional de la Infància Evacuada (Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad); representant del Ministerio d’Instrucción Pública a la Comissió de Coordinació Estat -Generalitat de Catalunya, per a la creació i coordinació de Colònies de nens evacuats. També va formar part del Comitè Nacional d’Enllaç d’Ensenyament UGT-CNT. Va anar a l’exili i va morir a Versailles (França) el 1975. Es tracta d’una de les figures més preclares, influents i interessants de l’Alcampell del segle XX.
Finalment…
Joan Rovira va acabar la seua xerrada afirmant la necessitat de investigar el passat local, que explica moltes coses del lloc i de la comarca, i la conveniència d’anar rescatant figures que van ser importants i que la història ha deixat amagades, per tal de constatar-ne les seues llums i ombres i conèixer les seues virtuts i limitacions.
El ponent va finalitzar amb una frase que va voldre llegir amb deteniment i cura: “Encara falta fer la història d’Alcampell, encara falta fer la història més recent, però per fer-la és necessària la col·laboració de la gent d’Alcampell i la posada en comú dels coneixements que cadascú pot tindre de les petites històries personals, i de les col·lectives, per construir un relat fidedigne de la nostra… de fet, la vostra història”
Finalitzada l’exposició, des del públic es van fer algunes preguntes sobre alguns dels fets explicats, com els conflictes dels parcers del Reguer, o detalls sobre algunes de les persones que havien eixit a la presentació. La nit era fresca i no convidava a estar massa al ras, així que es va donar per acabada la sessió.
Joan Rovira va aconseguir el seu objectiu de mostrar indicis del caràcter històricament progressista del lloc d’Alcampell, fins i tot entre alguns sectors de les dretes i de la gent d’ordre, així com la profunda vinculació dels moviments socials locals amb els debats i tendències més avançats de l’època en que vivien. I no era l’únic cas, perquè a bona part dels pobles de la Llitera en el tombant del segle XIX i el XX es va registrar una inusitada efervescència social, que encara forma part de la memòria local i que caldria documentar abans no s’esvaeixe.
Res a veure amb la imatge tòpica d’un món rural aïllat i conservador, tradicional i al marge de la història, que predomina en la història oficial. Malauradament, a partir del 1938 tot allò quedà escapçat, perseguit i criminalitzat, i en les llargues dècades posteriors aquell ambient es va esborrar de tal manera que quasi pareixeria que no hagués pogut existir mai (si no fos perquè, en privat, a totes les cases encara se’n parla…). Hem d’agrair a la conferència de Joan Rovira la virtut de mostrar-ho i de permetre’n parlar-ne en públic.
Un apunt final sobre el cànem
Entre les converses del públic mentre finalitzava la sessió, va sorgir un debat sobre el cultiu de cànem a la comarca en aquells temps, que pel que es veu devia ser considerable i tenia diversos usos, des de tèxtils a aïllaments dels terrats. Algú va comentar que amb l’enderroc de la cabana de Farró es va trobar un antic martell de desfer cànem, així com que al lloc hi havia diversos teixidors, com Francisco Sas i altres. Es tracta d’una altra història local a desenvolupar, però que haurà de formar part de futures indagacions.
El passat dissabte 31 de juliol es va iniciar el cicle de Xerrades d’Estiu d’Alcampell. Després d’una presentació de la regidora de cultura, Pilar Pena, i unes paraules de l’alcalde, Josep A. Chauvell, es va apagar la il·luminació del pavelló i el ponent, Carlos Corbera Tobeña, va iniciar la seua exposició. Cal dir que la xerrada s’havia d’haver fet al recinte de la piscina, però les baixes temperatures d’aquella nit van aconsellar (encertadament) traslladar-la al pavelló municipal.
Carlos Corbera Tobeña, advocat i reconegut estudiós de la història nobiliària de la Llitera, va fer una molt interessant i detallada exposició de la història local del segle XIX, dividida en dos parts: primer es va centrar en el procés que va portar a la separació de Tamarit; i després va fer un recorregut imaginari pels carrers del lloc durant el segle XIX i va explicar una bona sèrie d’anècdotes i personatges de les principals cases del lloc.
PRIMERA PART: El procés de separació
El ponent va explicar que enguany es celebren els 190 anys de la separació d’Alcampell de Tamarit, un esdeveniment que oficialment va tindre lloc l’any 1831, però que el procés de separació va començar molts anys abans, quan el 1785 es va fer la primera sol·licitud al Rei d’Espanya, Carles III. Una sol·licitud que va ser escoltada, i el 1788 es va rebre la concessió de separació, que va ser anul·lada poc temps després a causa d’un recurs interposat per l’ajuntament de Tamarit. Efectivament, Tamarit tenia molt poder en aquella època.
No obstant això, Carlos Corbera va explicar que la gent d’Alcampell no es va donar per vençuda i va seguir insistint en el seu propòsit, que després de moltes peripècies va aconseguir l’any 1831.
Alcampell al Diccionari de Madoz
Per il·lustrar-ho, Carlos Corbera va acudir a Pascual Madoz, ministre del Regne d’Espanya del segle XIX, promotor de les desamortitzacions dels comunals, i impulsor del “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar”. En l’entrada referida a Alcampell (redactada el 1863), hi diu:
“La población de Alcampel fue aldea de la villa de Tamarite, en donde se nombraba un alcalde pedáneo y un año con otro un regidor individuo del ayuntamiento de la misma, y aún existen 3 casas de las familias nobles y antiguas de Tamarite, que después trasladaron su domicilio a la villa. Habiendo aumentado la aldea de Alcampel en población, y hostigados sus vecinos, no tanto por las incomodidades de las distancias, cuanto de la ostentación de mando de Tamarite, en 1785 por parte del alcalde regidor único y varios vecinos, se recurrió a S.M. suplicando la emancipación, y que se constituyese en clase de villa, sola e independiente. Embargada la gracia de villazgo, obtenida por Alcampel, se siguió el pleito por todos los trámites ante la Real Cámara, atendiendo en sus principios a los cuantiosos gastos por prestaciones voluntarias, y últimamente por un veinteno de frutos impuesto espontáneamente por la mayor parte de los mismos hasta 1831, en que por Real cédula de S.M., de 3 de diciembre, se concedió a la aldea de Alcampell el privilegio de Villazgo, pasando una comisión regia a posesionarle, constituir ayuntamiento y demarcarle su correspondiente término, habiendo quedado comunes entre ambas villas los pastos y aprovechamientos y participación al patronato pasivo de la iglesia colegial. Su población va en periodo ascendente, de modo que se están construyendo nuevos edificios.”
El ponent va recalcar que, com que va ser un procés tan llarg, tal com diu la cita se va tindre que pagar amb contribucions voluntàries dels veïns, que inclús van acceptar posar-se un impost especial durant molts anys per a sufragar l’operació. És a dir, no va ser una acció només dels notables locals, sinó una empresa col·lectiva de tot lo lloc.
Tamarit i les seues aldees
Històricament, Tamarit de Llitera havia tingut una sèrie d’aldees, algunes de les quals es van separar al llarg dels anys i es van convertir en ‘villas’. Albelda, per exemple, es va independitzar de Tamarit l’any 1629. Alcampell ho va fer el 1831. Altorricó el 1935. Algaió encara forma part del terme de Tamarit. També hi havia una sèrie d’aldees que van quedar despoblades a causa de les guerres dels Segadors i de Successió (totes del període 1640-1714, cinquanta anys que van arruïnar la comarca), com eren Cuquet, Fontdolç, Miporquet, lo Pou de la Figuera, Solanet, Cornovis, la Montanera, Olriols o Binomás. De la majoria d’elles ja només en queden els topònims en algunes partides del terme.
L’ajuntament de Tamarit estava format per un alcalde, 4 regidors, i un alcalde-regidor per cada una de les aldees del seu terme (eren com un alcalde pedani). Així, a l’ajuntament de Tamarit hi havia una persona que representava el lloc d’Alcampell, que en el moment de la separació es deia Antonio Cristóbal.
Cal dir que Fontdolç i la Montanera posteriorment van quedar incloses al terme d’Alcampell. El ponent també va explicar que l’ermita de Sant Bartolomé, d’Altorricó, en realitat era l’antiga església de l’aldea del Pou de la Figuera; i que la imatge de la Verge del Patrocinio de Tamarit venia de l’església de Miporquet.
Els conflictes s’inicien cap al 1766
D’acord amb Carlos Corbera, va ser cap a mitjans del segle XVIII quan es van començar a endurir els conflictes entre Alcampell i Tamarit, que van provocar que el 1785 decidissen demanar-ne la separació. Per exemple, Carlos comenta que el 1766 l’Ajuntament de Tamarit va ordenar els habitants d’Alcampell que anessen a desbrossar lo barranc de la Sosa (l’Hortàs), amb l’amenaça que els posarien una multa de 20 rals si no hi anaven. Els d’Alcampell s’hi van negar, van anar a judici i el van guanyar.
Aquell mateix any, segons el ponent, l’Ajuntament de Tamarit va haver de comprar oli a Fraga (potser a causa d’una mala collita) i va aplicar uns impostos excessius a la població, de tal manera que als d’Alcampell els van duplicar la contribució, però estos van protestar davant l’Audiència d’Aragó i els van donar la raó.
Poc després, el 1768, l’Ajuntament de Tamarit va voldre vendre els pastos de la serra de Segarra a uns ramaders forasters. Tota la part nord del lloc (la serra de Segarra) era una zona comunal molt important per a la població, d’on aprofitaven els pastos per al bestiar, llenya per als forns i per a les cases del lloc, etc. També van anar a judici, que es va allargar durant molts anys.
Tot plegat, són alguns dels indicis de la ‘ostentación de mando’ de la que parlava Madoz a la ressenya sobre Alcampell del seu famós diccionari.
Camí de la independència
Tot i que la gent d’Alcampell va demanar la separació el 1875 i els va ser concedida per Carles III el 1788, aquella acció va ser impugnada per Tamarit i es va anul·lar (o embargar). Però els d’Alcampell no van cedir, i, d’acord amb el ponent, el 1804 van començar a prendre les mides per amollonar (fitar) el terme, de moment només a la part nord.
Segons Carlos Corbera, la Guerra de la Independència va deure paralitzar tots estos processos. Tot i això, en plena guerra, l’any 1812 els diputats es reuneixen a Cadis i redacten una Constitució lliberal. Un dels efectes d’aquella Constitució va ser l’abolició del règim senyorial i l’estructuració territorial del país a partir dels municipis i províncies. L’article 310 de la Constitució de Cadis deia que “Se pondran ayuntamientos en los pueblos que no lo tengan, y en los que convenga que haya, no pudiendo dejar de haberlo en los que por sí o con su comarca lleguen a mil almas, y también se les señalará el termino correspondiente.”
Tot i que la Constitució de Cadis es va aplicar molt poc i de manera molt irregular durant el primer terç del segle XIX, les seues idees van tindre una forta repercussió en les lleis posteriors. D’acord amb el ponent, a partir d’esta època els recursos de Tamarit ja van perdre força.
La concessió de la separació
El ponent va explicar com el juliol de 1831 Alcampell va tornar a demanar la revisió del procés a Madrid, esta vegada amb èxit. Lo 3 de desembre d’aquell any el rei Fernando VII va firmar la real cèdula de “separación y privilegio de villazgo”. El text, després de presentar tots els càrrecs del rei, diu que: “…” por cuanto en el año 1785 por parte del alcalde-regidor único del lugar de Alcampel, se solicitó a mi abuelo la separación, yo la firmo y lo declaro villazgo y separado de Tamarite”.
L’original d’aquella cèdula se va perdre l’any 1933 amb la crema de l’arxiu municipal, amb tot l’expedient de la separació inclòs, per la insurrecció anarquista d’aquell any. Carlos Corbera va explicar que avui sabem el que hi deia gràcies a que un antic mestre d’Alcampell, Ángel Durán Ampudia (que era de Madrid, havia estat a Montsó i havia vingut a Alcampell a fundar una escola privada, el Colegio San José), l’any 1907 en va fer una còpia. La va copiar en una llibreta que encara conserva el seu net, José Durán Saura, conegut entre naltres com lo sinyo Pepito de la Sinda.
Lo 7 de desembre de 1831 es va comunicar oficialment als representants d’Alcampell l’aprovació de la separació. Carlos Corbera comenta que l’acte de separació el va dur a terme un oficial de la Secretaria de Justícia d’Aragó, que va vindre a Alcampell amb autorització per a que fes ús de l’exèrcit si fos necessari. Però no va caldre.
Primer dia com a municipi independent
Lo 19 de desembre va prendre possessió el nou Ajuntament davant un notari d’Albelda, Pedro Bistuer, que va donar fe de l’acte i va escriure un text molt interessant:
“Certifico: Que los Srs. del Ayuntamiento de esta Villa me han expuesto la R. Cédula de Separación… y las diligencias practicades en su virtud y, siendo el 19 de diciembre de 1831, se pasa a dar posesión a este dicho lugar de la exención de jurisdicción que sobre él tenia la villa de Tamarite, habiendo procedido aviso al Alcalde Antonio Cristóbal, mediante pregones públicos (…) pasando la comisión a la sala provisional de Ayuntamiento, que tenia dispuesta por ho haver casa consistorial y en ella se mandó leer la citada RC a la que dijeron unànime todos los concurrentes que la obedecían… en consecuencia de la cual se proposo para Alcalde a Francisco Mancho (…) que aceptó y prestó juramento (…)”
Després, el ponent va comentar que el nou Ajuntament va anar a prendre possessió dels llocs públics i de les concessions municipals. Així, per exemple, la comitiva va anar a prendre possessió de la carnisseria, de la fonda o “mesón”, etc. Van fer una revisió de les mides (de mesura i de pes) (els ajuntaments eren els garants de que fossen les adequades), etc.
Carlos Corbera descriu la composició del primer ajuntament, que estava format per Francisco Mancho Castilló, com alcalde, José Fet, com a regidor primer, Antonio Cristóbal, com a regidor segon, José Naval com a diputat, i Joaquín Coll com a síndic procurador general.
A partir d’aquell moment, Alcampell ja tenia el títol de “villa”, un tipus d’entitat que donava accés a diversos privilegis, entre ells el de fer fires i mercats. D’acord amb Carlos Corbera, les fires estaven exemptes d’impostos i per això tots els pobles volien aquell privilegi, ja que s’hi aplegaven molts comerciants i artesans i es dinamitzava molt l’economia local. El nou ajuntament d’Alcampell va decidir que la Fira es faria el 19-20 de desembre, per a commemorar la data de la separació.
No obstant això, Tamarit encara es va reservar alguns privilegis al terme d’Alcampell, com l’aprofitament de pastos, la gestió de l’aigua de Fontdolç, o la participació en el patronat de l’església de Santa Margarita, amb el privilegi de nombrar capellà.
SEGONA PART: Una passejada pels carrers d’Alcampell del segle XIX
Carlos Corbera mostra com, a partir d’aquella data, l’evolució de la població d’Alcampell va augmentar de manera progressiva fins a duplicar-se en poques dècades (passa d’uns mil habitants en el moment de la separació, a uns dos mil al final del segle XIX). L’augment de la població va comportar el creixement del poble també en l’aspecte físic, de manera que es van construir nous carrers i places.
A partir d’ací, Carlos Corbera mos va fer una passejada imaginària per alguns punts emblemàtics d’aquell lloc del segle XIX.
Carrer de la Plaça
Primer es va fixar en l’edifici de l’Ajuntament vell. Va comentar que durant els primers deu o dotze anys l’ajuntament d’Alcampell no tenia una seu fixa, sinó que les reunions es feien a les cases dels alcaldes i regidors. No va ser fins el 1844 quan es va comprar una casa i es va adaptar a les necessitats d’un ajuntament.
A la plaça hi havia també Casa de Galindo, que avui ja no existeix (era a l’actual forn de Rosseta). A la vora estava Casa de Carpi, una de les famílies més antigues documentades a la Llitera (apareixen al cens de Fontdolç al segle XIV, després pugen a Alcampell fins que a finals del segle XVII es casen a Tamarit). Després venia la casa de Joaquín Sancho, una família originaria de Calanda, dedicada des de molt antic a la terrisseria (eren alfarers). Després ve Casa de Pardo, que la llegenda diu que per la Guerra de la Independència un comandament militar hi va deixar un cofre i, anys més tard, va tornar a recuperar-lo, no s’esperava trobar-lo, però l’hi van guardar intacte, motiu pel qual els va dir que demanessen lo que vulguessen, i ells li van demanar la separació de Tamarit. Carlos Corbera considera que és una llegenda, però també fa notar que és a partir d’ixa època és quan es produeix la separació, i conclou que alguna influència devien de tindre, perquè el poder de Tamarit era molt. De Casa de Pardo és d’on ix lo primer alcalde d’Alcampell, aquell Francisco Mancho esmentat més amunt.
Carlos Corbera mos va portar després (imaginàriament) cap a l’altre costat del carrer, on trobem Casa del Secretari, construïda a mitjans del segle XIX per José Coll Rufas, lo primer secretari que va tindre lo nou ajuntament. Carlos explica que primer estava domiciliat al Carrer Nou, però després es va fer ixa casa al carrer de “la Plaza”. Es va casar amb una dona de Tamarit, Teresa Zanuy Subías, i entre els seus fills hi havia Francisco Coll Zanuy, lo futur General Coll (que va nàixer el 1850, va estudiar medicina i va entrar a l’exèrcit, durant la Guerra de Cuba va ser el director de l’Hospital Alfonso XII, i es va encarregar d’organitzar el retorn dels soldats ferits a Espanya quan va acabar la guerra. Va morir el gener de 1929).
Carrer Major
Els Coll van construir-se una casa al carrer Major, avui dia encara en bon estat. La família de Casa de Coll va estar molt implicada en política (eren de tendència lliberal) i van comptar amb una sèrie de personatges importants, dels quals Carlos Corbera mos va fer un resum de les seues biografies (va parlar de Fray José Coll Mora, que va presidir l’Església del Sant Sepulcre de Jerusalen i va ser Comissari General de l’Ordre Franciscana a Espanya; de José Coll Moncasi, diputat a Corts, governador civil de Mallorca i impulsor del Canal d’Aragó i Catalunya; Pío Coll Moncasi, militar, President de la Diputació de Lleida i Governador Civil de Lleida; i també mos va parlar del General Coll, esclar).
Al davant de Cas de Coll hi havia un forn de pa molt antic (a l’actual Casa de Pilara), que està documentat des de 1323, quan Jaime II el va concedir a Pedro de Canelles. Des de Cas de Coll hi havia un soterrani per passar cap al forn. Carlos mos va aclarir que era un forn de coure pa, però que el pa s’amassava a les cases i només es portava al forn a coure’l. Després al carrer de l’Arco hi havia Casa del Forner, que era de la família que s’ocupava de portar lo forn.
Al carrer Major també hi havia Casa de Sabau, avui dia desapareguda. Allà hi va nàixer Antonio Sabau Mola, que va ser cap de les milícies nacionals d’Alcampell durant la primera Guerra Carlina (1839), motiu pel qual se li va concedir la creu d’Isabel la Católica. El 1873 va ser diputat de la I República. Curiosament, un cosí seu, Pío Coll Moncasi, va ser un dels militars que va entrar al Congrés el 1874 a dissoldre les corts de la I República. Carlos Corbera va fer notar la paradoxa que en un mateix fet històric hi hagués dos persones d’Alcampell implicades, una per cada costat.
Pujant pel carrer Major, més endavant hi trobaríem (si no l’haguessen enderrocat) Casa de Piniés, també coneguda com a Casa de Luques. Els Piniés eren una família de la zona de Benavarri i Llaguarres, i una de les branques es va instal·lar a Alcampell, fins que a mitjans del XIX se’n van anar a Tamarit. Aleshores la casa la va comprar un farmacèutic que venia d’Albelda de nom Lucas Badía Morillo. Per això tothom la coneixia com Casa de Luques. Allà s’hi va instal·lar la primera farmàcia del lloc.
La neta del farmacèutic es va casar amb Enrique Roces Vergara, un dotor que venia de Lleida (tot i que la seua família pareix que procedia de Benavarri), i que va arribar a ser alcalde d’Alcampell, oficial del Govern Civil, i també empresari elèctric. Tenia un salt d’aigua a Fonz des del que va portar l’electricitat a Alcampell l’any 1899. A Casa de Luques hi va haver la primera farola del lloc (que avui encara es pot veure a la façana de Casa de Garrido). Això va tindre molta repercussió en la vida local, va transformar lo lloc. Carlos Corbera explica que se li va dedicar una copla i tot: “Alcampel ya no es Alcampel, que se ha vuelto ciudad, porque don Enrique Roces le ha puesto electricidad”.
Plaça D’Oste
Després arribem a la Plaça D’Oste, que durant el segle XIX tindrà diversos noms: Plaza de Arriba, Plaza del Norte o Plaza de la Reina. Avui dia el nom popular és Plaça d’Oste, en referència al nom d’una de les famílies més antigues del lloc, que ja apareix als fogatges de 1442.
A la plaça d’Oste, hi ha la Casa del Menescal. Domingo Fornés era un veterinari d’un poble de Lleida, que es va casar amb Vicenta Gota, filla de Narciso Gota, un altre propietari important que vivia al Carrer la Bassa. La casa del Menescal la van construir al pati d’aquella casa, ara fa uns 150 anys. Carlos Corbera explica que a ixa casa hi va nàixer el 1876 un personatge molt desconegut a Alcampell, però molt reconegut a Rubí (Barcelona), que es deia Maximino Fornés Gota, un metge que va exercir més de seixanta anys en aquella localitat catalana. Quan va morir, el 1966, l’Ajuntament de Rubí va acordar dedicar-li un dels carrers principals i instal·lar un bust seu al vestíbul del Centre Sanitari municipal.
Si, des de la plaça D’Oste, enfilem lo carrer cap al nord, hi trobem Casa de Mola, ara Casa de Pardet. Encara té l’escut dels Mola a la façana de tipus renaixentista aragonesa, però el més important és a l’interior: un sostre amb un artesanat artístic en la que destaquen una sèrie de creus, escuts, etc.
Si, des de la Plaça D’Oste, enfilem lo carrer cap al sud entrarem al carrer de l’Arco (que en documents antics apareix com a “calle Norte” o com a “Calle del Monasterio”). Allà es troba la Casa de Franxo, que és on vivia el que va ser el primer alcalde d’Alcampell (Francisco Mancho). I, més cap a baix, a la cantonada del Carrer Nou, hi havia l’escola d’Alcampell del segle XIX (que Madoz esmenta al seu Diccionari).
Carrer de la Font
El carrer de la Font durant el segle XIX es deia ‘de las Fuentes’. Madoz ja deia que al lloc hi havia quatre fonts. En aquell moment encara no s’havia construït la font de la carretera, i la més important era la Font Bllanca. Madoz també deia que hi havia 3 basses: una estava al final del carrer de la Font, el Toll, les altres dos eren la de la Teuleria i la Basseta.
Al carrer de la Font hi havia un altre edifici singular i remarcable, que era el Benefici. En origen era la casa de la família Mola (d’una altra branca dels Mola). La família Mola era d’origen francès i es va establir a Tamarit quan la conquesta cristiana, al segle XII. El rei els va donar un territori que era la partida de Vinacorba, que és on es van instal·lar. Amb el temps, un dels fills se’n va anar a Peralta, un altre va pujar a Alcampell. A Altorricó encara existeix una Casa de Mola… L’any 1764 Lorenzo Mola i Maria Clemente no van tindre descendència i van decidir fundar un ‘Benefici’. Un “Benefici” era forma deixar una sèrie de rendes per a que es diguessen misses per l’ànima dels fundadors. Van donar a l’Església totes les terres d’Alcampell, la casa i unes terres de Llitera que es deien ‘el Vedadet’ (126 hectàrees, que ara formen part del terme d’Altorricó), però amb la condició que ells podien triar qui seria el capellà encarregat de dir les misses, que seria qui gestionaria tot aquell patrimoni. L’habitual era anomenar un capellà que fos parent seu, així les rendes sempre es mantenien a la família.
Al carrer de la Font hi va a parar el Carrer de Carpi. Els Carpi, que al segle XIX ja vivien a Tamarit, eren els propietaris de tot el terreny que hi havia baixant el carrer la Font a la Dreta. Tot i que Casa de Carpi estava a la plaça, per darrera donaven a tota aquella part, i tenien arrendades moltes parcel·les a famílies d’Alcampell, que les empleaven com a patis i horts. A partir de la construcció de la carretera, cap al 1876, aquelles parcel·les es posaran en venda i s’hi construiran cases. Els carrers que s’hi van fer es deien Calle del Progreso, Calle de la Libertad i Calle del Sol, cosa que ja denota que hi havia un esperit lliberal. A l’altre costat de la carretera es construiran els “Barrios” (o Barios). Alcampell era un lloc amb una expansió demogràfica permanent, cosa que es reflectia en noves cases i nous carrers.
Los Fossars
Per finalitzar la sessió, Carlos Corbera mos va portar al fossar. Amb una població en expansió, inclús los fossars se quedaven petits. Carlos va explicar que l’any 1787, el rei Carles III va dictar una llei que obligava a treure els fossars dels nuclis urbans. Fins aquell moment, la gent s’enterrava a dins del lloc, normalment a l’església i voltants. En el cas d’Alcampell, Carlos va dir que hi havia una sèrie de famílies que tenien dret a ser enterrades a dins de l’església, on hi havia una cinquantena de tombes, mentre que la resta de la població s’enterrava al davant (on ara hi ha les escaleres de missa) (de feit, quan les van renovar ara fa pocs anys, hi va eixir una bona quantitat d’òssos humans). Però això donava lloc a situacions insalubres. Per això van decidir pujar-lo al tossal de Santa Margarita (la norma deia que havien de ser llocs airejats), però en poc temps se’ls va quedar petit (es calcula que va estar en funcionament uns 70 anys) i en van haver de fer un altre més gran. El 1888 es va inaugurar el que ara coneguem (famós perquè en una data tan temprana ja va incorporar un sector laic).
I ací es va acabar la sessió. La cinquantena llarga de persones que vam seguir l’acte vam agrair l’exposició tan detallada i el to didàctic de Carlos Corbera Tobeña, que va aconseguir transmetre coses molt complexes de manera molt entenedora. Va ser una vetllada molt profitosa, que va aconseguir que tothom tornés a casa amb una noció més clara d’on som i d’on venim (potser no tenim tan clar a on anem), i amb moltes coses sobre les que reflexionar. Sens dubte, una xerrada que mos va enriquir a tothom. Bona manera de començar el cicle de xerrades d’estiu.
El passat mes d’agost es van celebrar a Alcampell dues rellevants conferències i una exposició de minerals, roques i fòssils sorgits del mar que fa milions d’anys banyava la zona que avui ocupa l’Alta Llitera i la Baixa Ribagorça. Ací us deixem la crònica de com va anar la cosa a partir de l’adaptació al català del text que va escriure Sebastià Agudo per a La Litera Información.
La primera conferencia va tractar de la futura i (esperem) no gaire llunyana creació del ‘Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça’, una iniciativa singular i que pot ser clau per al futur del nostre territori. La conferència la va impartir el catedràtic Josep Maria Mata i Perelló, de la Universitat Politècnica de Catalunya, i va anar precedida d’una introducció i presentació a càrrec de Josep Anton Chauvell, president de la Comarca de La Llitera i alcalde d’Alcampell. L’objectiu de la xerrada era fonamentalment donar a conèixer el patrimoni geològic i miner de la Baixa Ribagorça i de l’Alta Llitera, una qüestió que va ser força important en el passat i que desconeix la majoria de la població actual de les dues comarques.
La xerrada va comptar amb un ampli públic que va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura. Entre els presents hi havia nombrosos assistents de pobles veïns, molt interessats a conèixer les característiques que podria tenir el futur parc i la seua importància per a la conservació del patrimoni, el seu estudi i la seua divulgació, així com en el desenvolupament d’un turisme cultural sostenible i la seua incidència econòmica a la zona, just ara que es parla tant de trobar alternatives per als territoris despoblats i envellits com el nostre.
La segona conferència portava per títol ‘Els fòssils, una finestra al passat’ i va ser impartida per Antoni Lacasa i Ruiz, cap de la Secció de Geo-Paleontologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, investigador amb més de quatre dècades de treballs de camp, descobriments i edicions d’articles científics al voltant dels jaciments de la província de Lleida i de la zona del Montsec en particular.
La conferència va tractar d’aclarir el fenomen tan excepcional que fa que els éssers vius deixin petjada de la seua existència després de milions d’anys mitjançant una metamorfosi de l’estructura química de les seues parts més dures. Va deixar clar que han de coincidir una sèrie de circumstàncies molt singulars i excepcionals per a que tal cosa succeeixi, una cosa tan o més difícil que trobar una agulla al paller. Però per sort, de tant en tant passa, i per això el rastre d’alguns d’aquells éssers han arribat fins els nostres dies. Gràcies al seu estudi, podem saber com va ser el món en el que van viure i obtenir tota una sèrie d’informació imprescindible per a respondre una de les preguntes més importants de la humanitat: D’on venim? Després de sentir aquelles dues conferències, ho tenim una mica més clar.
Amb esta segona conferència es va inaugurar també una potent exposició geològica i paleontològica en la que s’hi podien veure alguns dels continguts tractats en ambdues conferències. La col·lecció de fòssils i minerals pertany a la col·lecció privada de ‘Casa Buireta’, dissenyada i dirigida per Sebastià Agudo Blanco, en la que s’hi van exhibir més de cinc-centes peces de fòssils de la Llitera, la Ribagorça i comarques veïnes com la Noguera, amb l’aportació puntual d’algunes peces d’altres col·leccions privades.
L’exposició va mostrar com la paleontologia ens desvetlla un gran secret del nostre territori, com és el fet que en una bona part va romandre durant milions d’anys sota les aigües de l’oceà Atlàntic. A l’exposició, a més, s’hi van poder observar roques i minerals rellevants pels seus usos miners i per les seues característiques especials, alguns d’ells únics a la península Ibèrica. L’exposició va ser visitada per centenars de persones durant els dies de la festa d’Alcampell, i va despertar una gran curiositat i interès per conèixer el passat remot de la nostra terra.
Totes estes activitats van ser organitzades pels Amics de la Geo-Paleontologia de les Serres Marginals, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcampell, el Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT), l’Associació Ilerdenca de Paleontologia, la Sociedad Internacional de Geología y Minería para el Desarrollo y Gestión del Territorio (SGMADOT) i altres col·laboradors anònims, sota el patrocini de La Litera Información.
Es poden veure algunes peces i imatges de l’exposició en el següent enllaç: Hacia el Parque Geológico y Minero de La Litera y Ribagorza
Va ser un esdeveniment de primera magnitud a escala local. La presentació de ‘La fuga de l’home cranc‘, el passat 21 d’agost, una trepidant història imaginada per l’escriptor Guillem Sala, va constituir alhora una celebració de la vida en aquest absurd planeta i un aferrissat acte de resistència.
D’entrada, vam haver de fer front als elements climatològics, que no van respectar la treva nocturna canicular. L’única tronada en tot l’estiu, d’un parell de dies abans, va deixar unes nits més fredes de l’habitual, motiu pel qual vam haver de fugir de les altures del Fossar Vell, poc amables amb els pobres humans que s’atreveixen a acostar-s’hi per la nit (els més vells encara recordareu aquella èpica xerrada del Jaume Garcia…). Total, que vam haver de canviar el lloc de la presentació per la més estàndard i funcional Casa de la Cultura. Un lloc un pèl massa civilitzat per a la història que s’hi havia de presentar.
El segon acte de valentia era la pròpia presentació del llibre. Com es presenta una història tan intensa i excèntrica com la de l’home cranc? Com ubicar-la en el context d’unes xerrades d’estiu tan populars, populistes i anarcoides com les que fem per Alcampell? Com trobar el to oportú davant un públic tan exigent, amb tantes mestresses de casa implacables, pendents de cada paraula i de cada gest de l’orador? Pocs n’ixen airosos.
El tercer repte era la pròpia història. Perquè ‘La fuga de l’home cranc’ és un llibre paradoxal. Per un costat, és una lectura exquisida, clara i transparent, amb frases molt meditades, gairebé aforismes encadenats en una seqüència impagable que es desenrotlla al compàs de les dues històries principals, que van convergint de manera magistral sota una lògica implacable. Però, per un altre costat, és una història que desplaça els límits de la verosimilitud fins a extrems poc comuns, que reclama una desconnexió dels mecanismes de vigilància de la realitat, al temps que posa a prova els recursos imaginatius del lector. Inefable podria ser la paraula.
Com explicar una història inefable? No tenim altre remei que acudir a la inspirada nota de premsa de L’Altra Editorial:
“La fuga de l’home cranc és una novel·la que no s’assembla a cap altra, una aventura còsmica i d’estar per casa escrita amb un llenguatge ric i cuidat, fresc i radicalment actual. Una història contemporània on emergeix una realitat delirant que s’ho empassa tot i ho digereix en forma de cant a la insignificança i a l’amor indiscriminat de l’univers.”
Evidentment, en Guillem Sala no va explicar la novel·la, així que per a fer-vos-en una idea no us quedarà altre remei que llegir-la. Tota una extravagància en l’era dels youtubers, però que us proporcionarà un plaer molt més intens i durador que tota la xerrameca del ciberespai.
Per sort, aquella nit comptàvem amb un orador que dominava els secrets de l’eloqüència. Guillem Sala no mos va explicar la novel·la, però mos va relatar una preqüela.
L’autor va dividir la xerrada en quatre parts. Primer, va fer un examen a la concurrència, a mà alçada, per tal de veure com es distribuïa el públic respecte a diferents modalitats de potencial felicitat. En segon lloc, va fer una classe teòrica sobre com es reparteixen els diferents papers que mos toquen representar en la nostra vida quotidiana, en particular en les relacions familiars. Amb tot això va preparar-nos mentalment i anímica per a la història del nen cranc, que vindria en tercer lloc. La preqüela en si va ser l’atribolada biografia d’en Víctor, el protagonista de la novel·la, des dels seus orígens fins que comença la narració de la fuga de l’home cranc.
Finalment, l’orador va fer una meta-anàlisi de tot plegat, tot desvetllant algunes de les claus interpretatives de la novel·la. Perquè el llibre té diferents nivells de lectura, des dels més arran de terra, enganxats al recorregut del protagonista, fins els més simbòlics, a mena de reflexió sobre l’esdevenir de les societats humanes en un context biofísic finit i determinat per les lleis de la natura.
En definitiva, la presentació de ‘La fuga de l’home cranc’ va ser una bona ocasió per a debatre sobre la insignificança dels humans en una biosfera insignificant que flota enmig d’un univers que tendeix a la dispersió. Una biosfera en la que ens hem construït un lloc hostil, en el que la por i la insatisfacció són els motors de la vida econòmica i social, amb unes institucions dissenyades per a mantenir-ho en funcionament. És el capitalisme, amigos. El ser-ne conscients és el primer pas.
Doneu-li voltes mentre visioneu el seu impactant video promocional.
L’endemà 22 d’agost, La fuga de l’home cranc va ser presentada a la mítica Llibreria Serret de Vall-de-roures, una sessió de firma de llibres completada amb una xerrada i un dinar literari per a llepar-se els dits i l’ànima.
El passat divendres 16 d’agost a la nit, el recinte de les piscines d’Alcampell va quedar petit per acollir la presentació de l’esperada xerrada sobre ‘El consultori d’Elena Francis a la Llitera’, una molt interessant conferència impartida en tàndem per dues persones molt conegudes i implicades en l’esfera cultural de la comarca: Silvia Isábal (Centre d’Estudis Lliterans) i de Imma Gracia (La Litera Información)
L’acte va ser organitzat per La Litera Información
Entre totes dues ponents van preparar una presentació en la que van analitzar a fons el Consultori d’Elena Francis, el famós programa radiofònic que durant més de tres dècades va donar consells femenins a tort i a dret, amb un impacte social inimaginable a dia d’avui.
Segons mos van explicar, l’origen de la xerrada rau en la lectura d’un llibre publicat l’any passat pels periodistes Armand Balsebre i Rosario Fontova, titulat ‘Las cartas de Elena Francis’ (Ediciones Cátedra, 2018), en el que explicaven com, de manera accidental, s’havien trobat uns quants milers de les cartes enviades per les oients del programa sol·licitant consells de tot tipus. Després de la lectura del llibre, Silvia Isábal va preguntar-se si entre aquelles cartes en podria haver dels pobles de la Llitera. Una inquietud que, just en aquells moments, també compartia Imma Gracia, motiu pel qual es van posar d’acord per anar a indagar-ho a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, el lloc on les cartes estan emmagatzemades.
Dit i fet, amb una altra amiga d’Alcampell, Mònica Hernández, Imma Gracia es va desplaçar a Sant Feliu de Llobregat a consultar l’esmentat arxiu, en el que hi van trobar fins a una dotzena de cartes de Binèfar, Algaió, Tamarit i Alcampell.
El recinte de la piscina d’Alcampell estava de gom a gom per a escoltar la xerrada, que va constar dues parts.
En primer lloc, Silvia Isábal va explicar com era el ‘Consultorio de Elena Francis’, un programa que va començar a final dels anys 40 del segle passat i es va mantenir en antena fins a l’any 1984. La ponent va explicar que en els seus orígens pretenia bàsicament vendre productes d’estètica de l’Instituto de Belleza Francis, de Barcelona. Però, en poc temps, el programa adquiriria un gran protagonisme com a prescriptor de comportaments i actituds femenines, tot convertint-se en una poderosa eina ideològica del nacional-catolicisme franquista sobre la família en general i sobre el paper de les dones en particular.
Des d’esta perspectiva, l’anàlisi del programa i de les cartes que la gent hi escrivia dóna moltes pistes de com es legitimaven i reproduïen les desigualtats entre homes i dones durant aquelles dècades. I també sobre quines eren les preocupacions més esteses entre les dones d’aquella època. Memòria històrica en estat pur. Unes desigualtats que en bona part encara es mantenen, tot i que avui dia els seus mecanismes de transmissió i legitimació són potser uns altres.
Silvia Isábal va explicar que el programa va passar per diferents emissores de ràdio fins acabar a Radio Nacional de España, l’emissora oficial del règim. El programa estava elaborat per un equip de persones a les ordres de l’Instituto de Belleza Francis que van anar canviant al llarg del temps. Va explicar també el shock col·lectiu que es va produir a Espanya quan, a mitjan anys 80, amb el programa ja desaparegut, es va revelar que Elena Francis mai no va existir, sinó que era un personatge inventat per un equip de guionistes al que donaven veu diferents locutores al llarg del temps. Ben bé com si fos un pla maquiavèl·lic d’uns manipuladors tronats, però terriblement efectiu.
La segona part de la sessió va anar a càrrec d’Imma Gracia, que va anar llegint i interpretant les diferents cartes recuperades dels pobles de la Llitera. Van ser un total d’12 cartes, majoritàriament signades amb pseudònims, a través de les quals diverses dones d’Alcampell, Algaió, Binèfar o Tamarit sol·licitaven consells a la Senyora Elena Francis sobre aspectes d’allò més variat, des de com recuperar un nòvio perdut fins a com combinar colors de peces de vestir, passant per remeis per a mantenir el cutis fi o consells per a cuinar, netejar la llar o eliminar taques a la roba. En menor mesura, però amb un gran impacte, assessoraven també sobre com afrontar situacions de maltractaments domèstics i afectius o situacions familiars complexes, normalment animant a la dona a aguantar i salvar el matrimoni i la família a qualsevol preu.
Amb la seua recerca, Silvia Isábal i Imma Gracia van poder recuperar fins i tot algunes de les respostes del Consultori, on quedava clara la línia ideològica que les orientava. I també quedava clar que l’objectiu del programa era, sobretot, vendre productes d’estètica. Pel que pareix, hi va haver un parell de generacions addictes a un producte de neteja facial anomenat Granisán.
Al final de la conferència, algunes persones del públic van compartir les seues experiències amb el programa, bé perquè l’havien escoltat durant la seua joventut o bé perquè hi van escriure per a demanar consells. La conversa va donar lloc a diverses anècdotes hilarants, suavitzades pel molt temps que ha passat des d’aleshores.
Va quedar patent que el Consultorio de Elena Francis va jugar un paper important per a molts milers de dones que hi van dipositar la seua confiança en una època en la que no era tan fàcil accedir a determinats tipus d’informació (en part, a causa de la censura omnipresent que va implantar el règim, en part també perquè eren temes tabú en els àmbits familiars).
En definitiva, va ser una excel·lent xerrada d’estiu que mos va servir tant per a recordar temps pretèrits (normalment rememorats de manera més positiva del que van ser), com per a ser conscients dels mecanismes de legitimació de les desigualtats de gènere en una societat en transformació com la del tardofranquisme. Uns mecanismes, per cert, que tot i que a dia d’avui són uns altres, també operen a tot rendiment, i dels que potser no en serem conscients fins que algú mos organitzi una xerrada sobre el tema d’ací a unes quantes dècades.
Pel que pareix, la conferència es repetirà en altres municipis lliterans. Si teniu ocasió d’assistir-hi, no ho dubteu!
Crònica d’una nit d’estiu amb Jesús Cirac i Miguel Lorén
Cap a les deu de la nit del divendres 9 d’agost de 2019 una petita multitud (a escala local) es va concentrar a la Casa de la Cultura d’Alcampell. El motiu era presenciar la projecció del documental ‘¿Por qué te vas?’, una crònica audiovisual dels moviments migratoris que han travessat la ciutat de Casp des de 1938 fins ara. Vuit dècades de tràfec de gent amunt i avall que han configurat la societat de cada època i que mos donen moltes pistes de com hem arribat ací. Abans d’esta època també hi havia migracions, és clar, però ja no es troben persones a les que entrevistar.
Sobre el contingut d’esta pel·lícula-documental ja n’havíem parlat en algunes cròniques anteriors publicades a La Litera Información, a Temps de Franja i a Somos Litera. Però esta vegada hem pogut compartir el visionat amb els nostres veïns i veïnes, cosa que propicia rememorar conjuntament un munt d’experiències personals i col·lectives. Tot un luxe.
A l’inici de la sessió, Jesús Cirac i Miguel Lorén van explicar que ja porten molts anys fent activitats culturals a Casp a través de l’associació Bajoragonesa de Agitación y Propaganda, dedicada principalment a recuperar la memòria històrica local i comarcal. Ara ja fa un parell d’anys que van iniciar una sèrie d’entrevistes a famílies exiliades a França com a conseqüència de l’arribada del front franquista a Casp el març de 1938, amb la intenció de fer un estudi sobre l’exili. Però, al poc de començar, el projecte va fer un gir radical quan es van adonar que aquell no era l’únic desplaçament forçós de població que hi va haver a Casp durant el segle XX. Han sigut moltes les persones que, per diversos motius (polítics, econòmics, familiars, estudis, etc.), han deixat el seu territori d’origen i s’han instal·lat en altres llocs del planeta. No totes en les mateixes condicions, és clar.
Esto fenomen és el que mos van voldre amostrar els autors amb la projecció de la pel·lícula documental ‘¿Por qué te vas?’, que va ser seguida amb molta atenció i continus comentaris espontanis per part del públic congregat. En finalitzar la projecció es van obrir els llums, es van situar dues cadires a l’escenari en les que hi van seure Jesús Cirac i Miguel Lorén, i va començar el col·loqui.
D’entrada, bona part del públic va confirmar haver-se sentit identificat amb moltes de les escenes visualitzades. Els paral·lelismes entre les dinàmiques socials de Casp i les de qualsevol poble de la Llitera eren més que evidents. Qui més qui menys té parents a l’àrea de Barcelona i/o a diversos indrets del sud de França, com a conseqüència dels moviments migratoris de principis del segle XX i, sobretot, de la desfeta de la guerra i la dura repressió que es desencadenà durant la llarga postguerra. I també de l’èxode rural propiciat per la modernització intensiva de l’agricultura (com ja vam analitzar en un altre escrit a La Conca 5.1 ara fa un temps).
Des del punt de vista dels autors, el territori aragonès que va quedar en la zona republicana durant la guerra civil (una línia que, passant per Casp, aniria des de Bielsa a Albarracín), comparteix unes mateixes tendències geopolítiques i socials. Tot l’Aragó oriental tindria una història comuna caracteritzada per intenses relacions amb Catalunya i el llevant, cosa que hauria generat un clima social relativament diferent a la resta de la regió. De moment, les reaccions del públic davant la projecció del documental per diferents pobles de l’Aragó oriental els ho estaria confirmant.
Des del públic es va encetar un interessant debat sobre si el documental presenta una visió massa positiva del fet migratori, en particular de les migracions forçades per la guerra i per la misèria econòmica, que són les predominants entre els anys 40 i 80. Com que tothom te parents o amics que en algun moment van haver de marxar del poble, es percep amb certa incredulitat que tothom presente el seu viatge de manera tan positiva. Potser és que quan mirem enrere mos veiem més guapos. O que les persones que podrien contar situacions negatives simplement no volen parlar-ne.
És cert que al documental també hi apareixen alguns testimonis negatius, de persones que es queixen que van ser rebudes com a forasteres/estrangeres en els seus llocs de destí, que expliquen com les va costar fer-se camí en el nou lloc, que descriuen alguns episodis de racisme, tant als anys 40 a França com en temps recents a Casp, etc. Tanmateix, estos comentaris negatius són molt minoritaris en el context del documental, que deixa un sabor més aviat dolç.
En tot cas, un dels encerts del documental és que tracta el tema del despoblament amb una certa distància. Davant la neurosis desencadenada en temps recents sobre l’Espanya buida o buidada, els autors opten per mostrar la cara amable i/o positiva de les migracions, i vénen a concloure que canviar de poble, de regió o de país no té per què ser una cosa totalment negativa. O almenys no sempre ho és (tot i que a vegades sí que ho és). Un cert relativisme saludable i que sovent es troba a faltar en els debats sobre el despoblament.
També se’ls va posar en qüestió la idea de posar en un mateix pla els desplaçaments causats per la guerra amb els de la mobilitat per treball o estudis, més freqüents en dècades posteriors, pel risc que així es puga minimitzar els patiments d’aquella generació que va haver d’anar a l’exili. Els ponents van assegurar que res més lluny de les seues intencions, i, de fet, la major part de la seua activitat com associació l’han dedicat a restaurar la dignitat d’aquelles persones que van haver de patir tot tipus d’abusos per haver perdut la guerra. De fet, els testimonis de les famílies exiliades són majoritaris en el conjunt del documental, cosa que ja dóna una idea de les seues intencions.
La tesi general del documental és que les nostres societats es troben sotmeses a uns fluxos migratoris constants. Per tant, a dia d’avui els nostres pobles són inevitablement molt diferents de com eren fa unes poques dècades i, en un futur proper, tornaran a canviar. És un procés inevitable. Val més que ens n’anem fent a la idea. Per això és important asumir-ho i fer el que calgue per acollir les persones nouvingudes de la millor manera possible. Cosa que interpel·la no només la gent dels pobles, sinó les administracions públiques que han de garantir l’accés als drets de ciutadania i els drets humans. Hi ha molt a fer.
En esto sentit, ‘¿Por qué te vas?’ té una dimensió terapèutica. Mos permet veure’ns a altres mateixos en un entorn canviant, cosa que mos pot permetre dissenyar estratègies mentals i materials per a estar en millor disposició per afrontar els canvis que vindran.
Un dels entrevistats al documental ho diu clarament: “Puc endevinar com serà Casp d’ací a un parell d’anys, però sóc incapaç de saber com serà dintre de deu anys”. Els canvis de les raderes dos dècades han sigut tan profunds que ningú no sap quins tipus de dinàmiques socials i migratòries es donaran en un futur proper.
Des del públic, algunes persones de Binèfar van dir sentir-se en una situació similar. Les recents iniciatives empresarials de gran magnitud que s’estan duent a terme a Binèfar fan que ens trobem en un punt d’inflexió a partir del qual ningú no sap què passarà. Binèfar dins de cinc o deu anys serà substancialment diferent, però ningú no sap com serà. Es difícil configurar expectatives sense disposar de bones eines de diagnosi i monitorització de les dinàmiques socials i territorials. Si estes eines no s’utilitzen, el més fàcil serà fer com sempre: anar improvisant i ja ens ho trobarem.
En definitiva, una bona pel·lícula i un bon debat que mos alimenta l’ànima i mos fa rumiar. Una bona nit d’estiu.
Tot el col·loqui va ser enregistrat per Somos Litera Radio i es pot escoltar ACÍ.
“Fins i tot els arbres escoltaven” és un documental enregistrat l’any 2019 en el marc del 10è aniversari de l’Associació de Micropobles de Catalunya, i que pretèn motivar un debat sobre les activitats que es poden fer (que s’estan fent!) per a mantindre vius els petits municipis rurals.
El dia 3 d’agost a les 22:30h, a la sala d’actes de la Casa de la cultura (la House of the rising sun local) d’Alcampell, es va projectar el documental seguit d’un col·loqui amb Leandre Romeu (director del documental i de l’associació La Conca 5.1) i Carlota Moragas (guionista del documental i professora dels Estudis de Comunicació de la URV).
El documental ha estat produït per l’associació La Conca 5.1 i en podeu veure més detalls ACÍ.
El documental va durar 50′ i va anar precedit d’una introducció a càrrec de Leandre Romeu i de Calota Moragas. Tal com els autors van explicar, el documental està confeccionat amb entrevistes a persones d’11 municipis catalans que tenen menys de 500 habitants (els anomenats ‘micropobles’). Amb un muntatge sense narrador, el documental és una seqüència d’idees clares i precises, acompanyades d’imatges de les persones entrevistades i dels evocadors paisatges d’aquells 11 municipis. Una tècnica narrativa eficaç i àgil que provoca que, quan s’acaba el metratge, tothom s’hagi quedat amb ganes de més.
Al llarg de l’audiovisual, les persones entrevistades parlen de diversos projectes que han servit per a potenciar activitats econòmics, socials o culturals als seus respectius municipis. Expliquen com ho van fer i quins impactes positius han aconseguit en la vida local. Els projectes són d’allò més variat: innovacions per assolir l’autosuficiència energètica municipal; la potenciació de patrimoni arquitectònic i paisatgístic; l’associacionisme local per a promoure vivendes, la promoció de diversos projectes agroecològics, tant d’agricultura com de ramaderia; la combinació d’activitats agràries, educatives i turístiques; l’organització de pressupostos participatius per a decidir certes inversions municipals; etc. Un ventall prou exemplar i que no esgota les iniciatives que s’estan desenvolupant en el territori, però posa a l’abast suficients fils dels que estirar.
En tots els casos queda clar que cal comptar amb un grup de persones convençudes i implicades, decidides a tirar endavant malgrat les previsibles dificultats. S’observa que, de vegades, esto grup motor el formen persones de la societat civil, bé a títol individual o com a representants d’associacions o entitats locals; mentre que, altres vegades, és l’ajuntament el que formula una proposta i estira del carro. Queda clar que, en qualsevol cas, les administracions públiques locals han d’acompanyar els processos en la mesura del possible, i que, en els casos en els que en són promotors principals, necessiten de la complicitat de la comunitat local. Per això, en tots els 11 pobles que protagonitzen el documental els respectius ajuntaments tenen una actitud participativa i transparent i una disposició clara a sumar forces.
‘Fins i tot els arbres escoltaven‘ esdevé una eina poderosa per al desenvolupament local/rural. Per un costat, és un espill en el que mirar-nos i intentar reconèixer-nos, una manera de veure’ns a naltres mateixos en els ulls i les paràules d’altres persones que viuen o han viscut situacions similars a les nostres. És una forma de saber qui som, de situar-nos, tocar a terra i agafar impuls. I, per un altre costat, és un estímul per al debat i una crida a l’acció. No es pot veure el documental i restar impassible, ja que la seqüència d’imatges i paraules mos interpela sense remei.
En la projecció a Alcampell, el col·loqui posterior va repetir esto mateix esquema. Primer, tothom va assegurar haver-se sentit molt reconegut amb la majoria d’aquelles experiències relatades a l’audiovisual, per a després passar a preguntar-se quins d’aquells projectes es podrien aplicar al nostre lloc. Un debat que hauria de ser permanent i que necessita trobar els espais per a produir-se i ser fructífer.
Els autors del documental van advertir, no obstant això, que no hi ha receptes universals, sinó que cada poble ha de trobar el seu camí, que en uns casos pot ser valoritzar el patrimoni natural o cultural, en altres fomentar certes activitats econòmiques locals, o en altres casos pot ser l’impuls de projectes energètics, urbanístics o comunals. El que sí que cal és la voluntat de trobar el camí. I d’equivocar-se i tornar a començar, si cal.
En el cas d’Alcampell, el públic pareixia una mica desconcertat davant la pregunta que se’ls va formular des de l’escenari: Quin és el valor del nostre lloc? Aparentment ningú ho tenia gaire clar. O ningú s’atrevia a posar-ho en evidència. Després d’uns minuts de deliberació les coses que es van esmentar com a més valorades van ser: a) és un poble pla; b) l’oli; c) els Chelats Sarrate. Per molt que hi vam insistir, no vam ser capaços de fer emergir més valors locals. Us atreviu a ampliar la llista? (n’ha d’haver alguns més, no?).
Xerrades de les Nits d'Estiu 