La Llitera i la Ribagorça sota el mar

Com haureu pogut llegir en les dues entrades anteriors d’esto blog, el passat mes d’agost es van celebrar a Alcampell dues rellevants conferències i una exposició de minerals, roques i fòssils sorgits del mar que fa milions d’anys banyava la zona que avui ocupa l’Alta Llitera i la Baixa Ribagorça. Ací us deixem la crònica de com va anar la cosa a partir de l’adaptació al català del text que va escriure Sebastià Agudo per a La Litera Información.

La primera conferencia va tractar de la futura i (esperem) no gaire llunyana creació del ‘Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça’, una iniciativa singular i que pot ser clau per al futur del nostre territori. La conferència la va impartir el catedràtic Josep Maria Mata i Perelló, de la Universitat Politècnica de Catalunya, i va anar precedida d’una introducció i presentació a càrrec de Josep Anton Chauvell, president de la Comarca de La Llitera i alcalde d’Alcampell. L’objectiu de la xerrada era fonamentalment donar a conèixer el patrimoni geològic i miner de la Baixa Ribagorça i de l’Alta Llitera, una qüestió que va ser força important en el passat i que desconeix la majoria de la població actual de les dues comarques.

El Dr. Josep Maria Mata i Perelló durant la seua conferència (Foto: S. Agudo)

La xerrada va comptar amb un ampli públic que va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura. Entre els presents hi havia nombrosos assistents de pobles veïns, molt interessats a conèixer les característiques que podria tenir el futur parc i la seua importància per a la conservació del patrimoni, el seu estudi i la seua divulgació, així com en el desenvolupament d’un turisme cultural sostenible i la seua incidència econòmica a la zona, just ara que es parla tant de trobar alternatives per als territoris despoblats i envellits com el nostre.

La segona conferència portava per títol ‘Els fòssils, una finestra al passat’ i va ser impartida per Antoni Lacasa i Ruiz, cap de la Secció de Geo-Paleontologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, investigador amb més de quatre dècades de treballs de camp, descobriments i edicions d’articles científics al voltant dels jaciments de la província de Lleida i de la zona del Montsec en particular.

Sebastià Agudo presenta el ponent Antoni Lacasa i Ruiz

La conferència va tractar d’aclarir el fenomen tan excepcional que fa que els éssers vius deixin petjada de la seua existència després de milions d’anys mitjançant una metamorfosi de l’estructura química de les seues parts més dures. Va deixar clar que han de coincidir una sèrie de circumstàncies molt singulars i excepcionals per a que tal cosa succeeixi, una cosa tan o més difícil que trobar una agulla al paller. Però per sort, de tant en tant passa, i per això el rastre d’alguns d’aquells éssers han arribat fins els nostres dies. Gràcies al seu estudi, podem saber com va ser el món en el que van viure i obtenir tota una sèrie d’informació imprescindible per a respondre una de les preguntes més importants de la humanitat: D’on venim? Després de sentir aquelles dues conferències, ho tenim una mica més clar.

Antoni Lacasa i Ruiz en plena conferència

Amb esta segona conferència es va inaugurar també una potent exposició geològica i paleontològica en la que s’hi podien veure alguns dels continguts tractats en ambdues conferències. La col·lecció de fòssils i minerals pertany a la col·lecció privada de ‘Casa Buireta’, dissenyada i dirigida per Sebastià Agudo Blanco, en la que s’hi van exhibir més de cinc-centes peces de fòssils de la Llitera, la Ribagorça i comarques veïnes com la Noguera, amb l’aportació puntual d’algunes peces d’altres col·leccions privades.

L’exposició va mostrar com la paleontologia ens desvetlla un gran secret del nostre territori, com és el fet que en una bona part va romandre durant milions d’anys sota les aigües de l’oceà Atlàntic. A l’exposició, a més, s’hi van poder observar roques i minerals rellevants pels seus usos miners i per les seues característiques especials, alguns d’ells únics a la península Ibèrica. L’exposició va ser visitada per centenars de persones durant els dies de la festa d’Alcampell, i va despertar una gran curiositat i interès per conèixer el passat remot de la nostra terra.

Imatge de l’exposició de fòssils i minerals de la Llitera i la Ribagorça

Totes estes activitats van ser organitzades pels Amics de la Geo-Paleontologia de les Serres Marginals, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcampell, el Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT), l’Associació Ilerdenca de Paleontologia, la Sociedad Internacional de Geología y Minería para el Desarrollo y Gestión del Territorio (SGMADOT) i altres col·laboradors anònims, sota el patrocini de La Litera Información.

Es poden veure algunes peces i imatges de l’exposició en el següent enllaç: Hacia el Parque Geológico y Minero de La Litera y Ribagorza

Els fòssils, una finestra al passat

Sense els fòssils no sabríem res de la vida que hi va haver en el passat més remot, ni de l’evolució geològica del nostre planeta. Gràcies al seu testimoni, coneixem l’existència d’éssers que mai hauríem imaginat, així com els camins que l’evolució biològica ha recorregut fins arribar a les formes de vida actuals i del relleu orogràfic que ens rodeja.

Per tal que les restes d’un organisme viu es preservin i no desapareguin, es tenen que donar unes condicions molt especials. La més important és que, quan mori, el seu cos ha de ser recobert ràpidament per sediments que n’evitin la seua destrucció i descomposició. Cosa ben poc probable, però factible. Per això els fòssils són unes peces tan valuoses i sorprenents.

El dimecres 28 d’agost, a les 19h, a la Casa de la Cultura d’Alcampell, Antoni Lacasa i Ruiz, mos il·lustrarà sobre l’apassionant món dels fòssils, amb particular atenció als del nostre territori. Des de fa 41 anys, Antoni Lacasa i Ruiz és cap de la Secció de Geo-Paleontologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha codirigit nombroses campanyes de recerca paleontològica a la Serra del Montsec i sobre dinosauris a Orcau i Areny de Noguera, i és descobridor dels dos jaciments de petjades de dinosauris saurópodos de la zona de “la Masana”. També és autor de nombroses publicacions científiques d’àmbit internacional.

La conferència servirà per inaugurar l’exposició de geo-paleontologia que estarà oberta durant les festes d’Alcampell. Totes les tardes de 18-20h.

El Parc Geològic-Miner de la Llitera-Ribagorça

Esto dissabte 24 d’agost, a les 19h, una interessantíssima conferènciadel professor Josep Maria Mata i Perelló (UPC) en la que mos explicarà les característiques geològiques de les nostres dos comarques i la explotació minera que n’han fet els nostres avantpassats al llarg dels segles. Serà una bona manera d’aprendre a donar valor a allò que mos envolta i que sovent ignorem com si no anés amb naltres.

L’acte servirà també per a informar del projecte de futura creació del Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça. Un projecte que pot ser clau per al futur desenvolupament de la zona.

(Per ACÍ hi trobareu algunes dades i fotos de la geologia comarcal)

Us hi esperem!

La xerrada l’organitzen els Amics de la Geo-Paleontologia de les Serres Marginals, amb la col·laboració de La Litera Información, El CELLIT, l’Associació Ilerdenca de Paleontologia (AIP), la Sociedad internacional de geología y minería para el desarrollo y gestión del territorio (SIGMADOT) i l’Ajuntament d’Alcampell

La fuga de l’home cranc

Va ser un esdeveniment de primera magnitud a escala local. La presentació de ‘La fuga de l’home cranc‘, el passat 21 d’agost, una trepidant història imaginada per l’escriptor Guillem Sala, va constituir alhora una celebració de la vida en aquest absurd planeta i un aferrissat acte de resistència.

Guillem Sala inicia la seua xerrada demanant al públic que es posicioni respecte quin és el seu ideal de felicitat

D’entrada, vam haver de fer front als elements climatològics, que no van respectar la treva nocturna canicular. L’única tronada en tot l’estiu, d’un parell de dies abans, va deixar unes nits més fredes de l’habitual, motiu pel qual vam haver de fugir de les altures del Fossar Vell, poc amables amb els pobres humans que s’atreveixen a acostar-s’hi per la nit (els més vells encara recordareu aquella èpica xerrada del Jaume Garcia…). Total, que vam haver de canviar el lloc de la presentació per la més estàndard i funcional Casa de la Cultura. Un lloc un pèl massa civilitzat per a la història que s’hi havia de presentar.

El públic va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura per a seguir les aventures de l’home cranc.

El segon acte de valentia era la pròpia presentació del llibre. Com es presenta una història tan intensa i excèntrica com la de l’home cranc? Com ubicar-la en el context d’unes xerrades d’estiu tan populars, populistes i anarcoides com les que fem per Alcampell? Com trobar el to oportú davant un públic tan exigent, amb tantes mestresses de casa implacables, pendents de cada paraula i de cada gest de l’orador? Pocs n’ixen airosos.

El tercer repte era la pròpia història. Perquè ‘La fuga de l’home cranc’ és un llibre paradoxal. Per un costat, és una lectura exquisida, clara i transparent, amb frases molt meditades, gairebé aforismes encadenats en una seqüència impagable que es desenrotlla al compàs de les dues històries principals, que van convergint de manera magistral sota una lògica implacable. Però, per un altre costat, és una història que desplaça els límits de la verosimilitud fins a extrems poc comuns, que reclama una desconnexió dels mecanismes de vigilància de la realitat, al temps que posa a prova els recursos imaginatius del lector. Inefable podria ser la paraula.

En Guillem Sala reflexiona sobre el paper dels humans en aquest planeta

Com explicar una història inefable? No tenim altre remei que acudir a la inspirada nota de premsa de L’Altra Editorial:

La fuga de l’home cranc és una novel·la que no s’assembla a cap altra, una aventura còsmica i d’estar per casa escrita amb un  llenguatge ric i cuidat, fresc i radicalment actual. Una història contemporània on emergeix una realitat delirant que s’ho empassa tot i ho digereix en forma de cant a la insignificança i a l’amor indiscriminat de l’univers.”

Evidentment, en Guillem Sala no va explicar la novel·la, així que per a fer-vos-en una idea no us quedarà altre remei que llegir-la. Tota una extravagància en l’era dels youtubers, però que us proporcionarà un plaer molt més intens i durador que tota la xerrameca del ciberespai.

Guillem Sala en procés de convertir-se en home cranc

Per sort, aquella nit comptàvem amb un orador que dominava els secrets de l’eloqüència. Guillem Sala no mos va explicar la novel·la, però mos va relatar una preqüela.

L’autor va dividir la xerrada en quatre parts. Primer, va fer un examen a la concurrència, a mà alçada, per tal de veure com es distribuïa el públic respecte a diferents modalitats de potencial felicitat. En segon lloc, va fer una classe teòrica sobre com es reparteixen els diferents papers que mos toquen representar en la nostra vida quotidiana, en particular en les relacions familiars. Amb tot això va preparar-nos mentalment i anímica per a la història del nen cranc, que vindria en tercer lloc. La preqüela en si va ser l’atribolada biografia d’en Víctor, el protagonista de la novel·la, des dels seus orígens fins que comença la narració de la fuga de l’home cranc.

Finalment, l’orador va fer una meta-anàlisi de tot plegat, tot desvetllant algunes de les claus interpretatives de la novel·la. Perquè el llibre té diferents nivells de lectura, des dels més arran de terra, enganxats al recorregut del protagonista, fins els més simbòlics, a mena de reflexió sobre l’esdevenir de les societats humanes en un context biofísic finit i determinat per les lleis de la natura.

Vanessa, de l’Altra Editorial, va explicar la filosofia de l’editorial i les seues línies de publicació.
Informació addicional al seu WEB.

En definitiva, la presentació de ‘La fuga de l’home cranc’ va ser una bona ocasió per a debatre sobre la insignificança dels humans en una biosfera insignificant que flota enmig d’un univers que tendeix a la dispersió. Una biosfera en la que ens hem construït un lloc hostil, en el que la por i la insatisfacció són els motors de la vida econòmica i social, amb unes institucions dissenyades per a mantenir-ho en funcionament. És el capitalisme, amigos. El ser-ne conscients és el primer pas.

Guillem Sala finalitza la sessió amb la lectura d’un fragment seleccionat per a l’ocasió.

Doneu-li voltes mentre visioneu el seu impactant video promocional.

Resultado de imagen para la fuga de l'home cranc

L’endemà 22 d’agost, La fuga de l’home cranc va ser presentada a la mítica Llibreria Serret de Vall-de-roures, una sessió de firma de llibres completada amb una xerrada i un dinar literari per a llepar-se els dits i l’ànima.

El Consultori d’Elena Francis a la Llitera

El passat divendres 16 d’agost a la nit, el recinte de les piscines d’Alcampell va quedar petit per acollir la presentació de l’esperada xerrada sobre ‘El consultori d’Elena Francis a la Llitera’, una molt interessant conferència impartida en tàndem per dues persones molt conegudes i implicades en l’esfera cultural de la comarca: Silvia Isábal (Centre d’Estudis Lliterans) i de Imma Gracia (La Litera Información)

L’acte va ser organitzat per La Litera Información

Entre totes dues ponents van preparar una presentació en la que van analitzar a fons el Consultori d’Elena Francis, el famós programa radiofònic que durant més de tres dècades va donar consells femenins a tort i a dret, amb un impacte social inimaginable a dia d’avui.

Segons mos van explicar, l’origen de la xerrada rau en la lectura d’un llibre publicat l’any passat pels periodistes Armand Balsebre i Rosario Fontova, titulat ‘Las cartas de Elena Francis’ (Ediciones Cátedra, 2018), en el que explicaven com, de manera accidental, s’havien trobat uns quants milers de les cartes enviades per les oients del programa sol·licitant consells de tot tipus. Després de la lectura del llibre, Silvia Isábal va preguntar-se si entre aquelles cartes en podria haver dels pobles de la Llitera. Una inquietud que, just en aquells moments, també compartia Imma Gracia, motiu pel qual es van posar d’acord per anar a indagar-ho a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, el lloc on les cartes estan emmagatzemades.

Dit i fet, amb una altra amiga d’Alcampell, Mònica Hernández, Imma Gracia es va desplaçar a Sant Feliu de Llobregat a consultar l’esmentat arxiu, en el que hi van trobar fins a una dotzena de cartes de Binèfar, Algaió, Tamarit i Alcampell.

El recinte de la piscina d’Alcampell estava de gom a gom per a escoltar la xerrada, que va constar dues parts.

Moments previs a l’inici de l’acte

En primer lloc, Silvia Isábal va explicar com era el ‘Consultorio de Elena Francis’, un programa que va començar a final dels anys 40 del segle passat i es va mantenir en antena fins a l’any 1984. La ponent va explicar que en els seus orígens pretenia bàsicament vendre productes d’estètica de l’Instituto de Belleza Francis, de Barcelona. Però, en poc temps, el programa adquiriria un gran protagonisme com a prescriptor de comportaments i actituds femenines, tot convertint-se en una poderosa eina ideològica del nacional-catolicisme franquista sobre la família en general i sobre el paper de les dones en particular.

Des d’esta perspectiva, l’anàlisi del programa i de les cartes que la gent hi escrivia dóna moltes pistes de com es legitimaven i reproduïen les desigualtats entre homes i dones durant aquelles dècades. I també sobre quines eren les preocupacions més esteses entre les dones d’aquella època. Memòria històrica en estat pur. Unes desigualtats que en bona part encara es mantenen, tot i que avui dia els seus mecanismes de transmissió i legitimació són potser uns altres.

Silvia Isábal i Imma Gracia durant la conferència

Silvia Isábal va explicar que el programa va passar per diferents emissores de ràdio fins acabar a Radio Nacional de España, l’emissora oficial del règim. El programa estava elaborat per un equip de persones a les ordres de l’Instituto de Belleza Francis que van anar canviant al llarg del temps. Va explicar també el shock col·lectiu que es va produir a Espanya quan, a mitjan anys 80, amb el programa ja desaparegut, es va revelar que Elena Francis mai no va existir, sinó que era un personatge inventat per un equip de guionistes al que donaven veu diferents locutores al llarg del temps. Ben bé com si fos un pla maquiavèl·lic d’uns manipuladors tronats, però terriblement efectiu.

La xerrada va ser seguida per un públic molt atent

La segona part de la sessió va anar a càrrec d’Imma Gracia, que va anar llegint i interpretant les diferents cartes recuperades dels pobles de la Llitera. Van ser un total d’12 cartes, majoritàriament signades amb pseudònims, a través de les quals diverses dones d’Alcampell, Algaió, Binèfar o Tamarit sol·licitaven consells a la Senyora Elena Francis sobre aspectes d’allò més variat, des de com recuperar un nòvio perdut fins a com combinar colors de peces de vestir, passant per remeis per a mantenir el cutis fi o consells per a cuinar, netejar la llar o eliminar taques a la roba. En menor mesura, però amb un gran impacte, assessoraven també sobre com afrontar situacions de maltractaments domèstics i afectius o situacions familiars complexes, normalment animant a la dona a aguantar i salvar el matrimoni i la família a qualsevol preu.

Amb la seua recerca, Silvia Isábal i Imma Gracia van poder recuperar fins i tot algunes de les respostes del Consultori, on quedava clara la línia ideològica que les orientava. I també quedava clar que l’objectiu del programa era, sobretot, vendre productes d’estètica. Pel que pareix, hi va haver un parell de generacions addictes a un producte de neteja facial anomenat Granisán.

Imma Gracia finalitza la seua part de la xerrada i dóna pas a les preguntes del públic

Al final de la conferència, algunes persones del públic van compartir les seues experiències amb el programa, bé perquè l’havien escoltat durant la seua joventut o bé perquè hi van escriure per a demanar consells. La conversa va donar lloc a diverses anècdotes hilarants, suavitzades pel molt temps que ha passat des d’aleshores.

Va quedar patent que el Consultorio de Elena Francis va jugar un paper important per a molts milers de dones que hi van dipositar la seua confiança en una època en la que no era tan fàcil accedir a determinats tipus d’informació (en part, a causa de la censura omnipresent que va implantar el règim, en part també perquè eren temes tabú en els àmbits familiars).

Silvia Isábal modera el debat amb el públic

En definitiva, va ser una excel·lent xerrada d’estiu que mos va servir tant per a recordar temps pretèrits (normalment rememorats de manera més positiva del que van ser), com per a ser conscients dels mecanismes de legitimació de les desigualtats de gènere en una societat en transformació com la del tardofranquisme. Uns mecanismes, per cert, que tot i que a dia d’avui són uns altres, també operen a tot rendiment, i dels que potser no en serem conscients fins que algú mos organitzi una xerrada sobre el tema d’ací a unes quantes dècades.

Pel que pareix, la conferència es repetirà en altres municipis lliterans. Si teniu ocasió d’assistir-hi, no ho dubteu!

“¿Por qué te vas?”

Crònica d’una nit d’estiu amb Jesús Cirac i Miguel Lorén

Resultado de imagen para Por qué te vas caspe

Cap a les deu de la nit del divendres 9 d’agost de 2019 una petita multitud (a escala local) es va concentrar a la Casa de la Cultura d’Alcampell. El motiu era presenciar la projecció del documental ‘¿Por qué te vas?’, una crònica audiovisual dels moviments migratoris que han travessat la ciutat de Casp des de 1938 fins ara. Vuit dècades de tràfec de gent amunt i avall que han configurat la societat de cada època i que mos donen moltes pistes de com hem arribat ací. Abans d’esta època també hi havia migracions, és clar, però ja no es troben persones a les que entrevistar.

Sobre el contingut d’esta pel·lícula-documental ja n’havíem parlat en algunes cròniques anteriors publicades a La Litera Información, a Temps de Franja i a Somos Litera. Però esta vegada hem pogut compartir el visionat amb els nostres veïns i veïnes, cosa que propicia rememorar conjuntament un munt d’experiències personals i col·lectives. Tot un luxe.

Jesús Cirac i Miguel Lorén presenten la pel·lícula documental ‘¿Por qué te vas?’ a la Casa de la Cultura d’Alcampell

A l’inici de la sessió, Jesús Cirac i Miguel Lorén van explicar que ja porten molts anys fent activitats culturals a Casp a través de l’associació Bajoragonesa de Agitación y Propaganda, dedicada principalment a recuperar la memòria històrica local i comarcal. Ara ja fa un parell d’anys que van iniciar una sèrie d’entrevistes a famílies exiliades a França com a conseqüència de l’arribada del front franquista a Casp el març de 1938, amb la intenció de fer un estudi sobre l’exili. Però, al poc de començar, el projecte va fer un gir radical quan es van adonar que aquell no era l’únic desplaçament forçós de població que hi va haver a Casp durant el segle XX. Han sigut moltes les persones que, per diversos motius (polítics, econòmics, familiars, estudis, etc.), han deixat el seu territori d’origen i s’han instal·lat en altres llocs del planeta. No totes en les mateixes condicions, és clar.

Esto fenomen és el que mos van voldre amostrar els autors amb la projecció de la pel·lícula documental ¿Por qué te vas?’, que va ser seguida amb molta atenció i continus comentaris espontanis per part del públic congregat. En finalitzar la projecció es van obrir els llums, es van situar dues cadires a l’escenari en les que hi van seure Jesús Cirac i Miguel Lorén, i va començar el col·loqui.

Jesús Cirac continua presentant el documental, mentre Miguel Lorén compta els minuts que falten per a la projecció a la Casa de la Cultura d’Alcampell

D’entrada, bona part del públic va confirmar haver-se sentit identificat amb moltes de les escenes visualitzades. Els paral·lelismes entre les dinàmiques socials de Casp i les de qualsevol poble de la Llitera eren més que evidents. Qui més qui menys té parents a l’àrea de Barcelona i/o a diversos indrets del sud de França, com a conseqüència dels moviments migratoris de principis del segle XX i, sobretot, de la desfeta de la guerra i la dura repressió que es desencadenà durant la llarga postguerra. I també de l’èxode rural propiciat per la modernització intensiva de l’agricultura (com ja vam analitzar en un altre escrit a La Conca 5.1 ara fa un temps).

Des del punt de vista dels autors, el territori aragonès que va quedar en la zona republicana durant la guerra civil (una línia que, passant per Casp, aniria des de Bielsa a Albarracín), comparteix unes mateixes tendències geopolítiques i socials. Tot l’Aragó oriental tindria una història comuna caracteritzada per intenses relacions amb Catalunya i el llevant, cosa que hauria generat un clima social relativament diferent a la resta de la regió. De moment, les reaccions del públic davant la projecció del documental per diferents pobles de l’Aragó oriental els ho estaria confirmant.

Miguel Lorén i Jesús Cirac escolten atents les opinions del públic després de la projecció del documental

Des del públic es va encetar un interessant debat sobre si el documental presenta una visió massa positiva del fet migratori, en particular de les migracions forçades per la guerra i per la misèria econòmica, que són les predominants entre els anys 40 i 80. Com que tothom te parents o amics que en algun moment van haver de marxar del poble, es percep amb certa incredulitat que tothom presente el seu viatge de manera tan positiva. Potser és que quan mirem enrere mos veiem més guapos. O que les persones que podrien contar situacions negatives simplement no volen parlar-ne.

És cert que al documental també hi apareixen alguns testimonis negatius, de persones que es queixen que van ser rebudes com a forasteres/estrangeres en els seus llocs de destí, que expliquen com les va costar fer-se camí en el nou lloc, que descriuen alguns episodis de racisme, tant als anys 40 a França com en temps recents a Casp, etc. Tanmateix, estos comentaris negatius són molt minoritaris en el context del documental, que deixa un sabor més aviat dolç.

En tot cas, un dels encerts del documental és que tracta el tema del despoblament amb una certa distància. Davant la neurosis desencadenada en temps recents sobre l’Espanya buida o buidada, els autors opten per mostrar la cara amable i/o positiva de les migracions, i vénen a concloure que canviar de poble, de regió o de país no té per què ser una cosa totalment negativa. O almenys no sempre ho és (tot i que a vegades sí que ho és). Un cert relativisme saludable i que sovent es troba a faltar en els debats sobre el despoblament.

També se’ls va posar en qüestió la idea de posar en un mateix pla els desplaçaments causats per la guerra amb els de la mobilitat per treball o estudis, més freqüents en dècades posteriors, pel risc que així es puga minimitzar els patiments d’aquella generació que va haver d’anar a l’exili. Els ponents van assegurar que res més lluny de les seues intencions, i, de fet, la major part de la seua activitat com associació l’han dedicat a restaurar la dignitat d’aquelles persones que van haver de patir tot tipus d’abusos per haver perdut la guerra. De fet, els testimonis de les famílies exiliades són majoritaris en el conjunt del documental, cosa que ja dóna una idea de les seues intencions.

Jesús Cirac desplega un bon ventall d’arguments en el col·loqui sobre el documental

La tesi general del documental és que les nostres societats es troben sotmeses a uns fluxos migratoris constants. Per tant, a dia d’avui els nostres pobles són inevitablement molt diferents de com eren fa unes poques dècades i, en un futur proper, tornaran a canviar. És un procés inevitable. Val més que ens n’anem fent a la idea. Per això és important asumir-ho i fer el que calgue per acollir les persones nouvingudes de la millor manera possible. Cosa que interpel·la no només la gent dels pobles, sinó les administracions públiques que han de garantir l’accés als drets de ciutadania i els drets humans. Hi ha molt a fer.

En esto sentit, ‘¿Por qué te vas?’ té una dimensió terapèutica. Mos permet veure’ns a altres mateixos en un entorn canviant, cosa que mos pot permetre dissenyar estratègies mentals i materials per a estar en millor disposició per afrontar els canvis que vindran.

Un dels entrevistats al documental ho diu clarament: “Puc endevinar com serà Casp d’ací a un parell d’anys, però sóc incapaç de saber com serà dintre de deu anys”. Els canvis de les raderes dos dècades han sigut tan profunds que ningú no sap quins tipus de dinàmiques socials i migratòries es donaran en un futur proper.

Des del públic, algunes persones de Binèfar van dir sentir-se en una situació similar. Les recents iniciatives empresarials de gran magnitud que s’estan duent a terme a Binèfar fan que ens trobem en un punt d’inflexió a partir del qual ningú no sap què passarà. Binèfar dins de cinc o deu anys serà substancialment diferent, però ningú no sap com serà. Es difícil configurar expectatives sense disposar de bones eines de diagnosi i monitorització de les dinàmiques socials i territorials. Si estes eines no s’utilitzen, el més fàcil serà fer com sempre: anar improvisant i ja ens ho trobarem.

En definitiva, una bona pel·lícula i un bon debat que mos alimenta l’ànima i mos fa rumiar. Una bona nit d’estiu.

Tot el col·loqui va ser enregistrat per Somos Litera Radio i es pot escoltar ACÍ.

‘Fins i tot els arbres escoltaven’

La primera xerrada de l’estiu tracta d’un audiovisual sobre experiències d’èxit i progrès en territoris rurals. [Dibuix de LaiaEspluga]

Fins i tot els arbres escoltaven” és un documental enregistrat l’any 2019 en el marc del 10è aniversari de l’Associació de Micropobles de Catalunya, i que pretèn motivar un debat sobre les activitats que es poden fer (que s’estan fent!) per a mantindre vius els petits municipis rurals.

El dia 3 d’agost a les 22:30h, a la sala d’actes de la Casa de la cultura (la House of the rising sun local) d’Alcampell, es va projectar el documental seguit d’un col·loqui amb Leandre Romeu (director del documental i de l’associació La Conca 5.1) i Carlota Moragas (guionista del documental i professora dels Estudis de Comunicació de la URV).

El documental ha estat produït per l’associació La Conca 5.1 i en podeu veure més detalls ACÍ.

Leandre Romeu i Carlota Moragas presenten el documental a Alcampell

El documental va durar 50′ i va anar precedit d’una introducció a càrrec de Leandre Romeu i de Calota Moragas. Tal com els autors van explicar, el documental està confeccionat amb entrevistes a persones d’11 municipis catalans que tenen menys de 500 habitants (els anomenats ‘micropobles’). Amb un muntatge sense narrador, el documental és una seqüència d’idees clares i precises, acompanyades d’imatges de les persones entrevistades i dels evocadors paisatges d’aquells 11 municipis. Una tècnica narrativa eficaç i àgil que provoca que, quan s’acaba el metratge, tothom s’hagi quedat amb ganes de més.

Al llarg de l’audiovisual, les persones entrevistades parlen de diversos projectes que han servit per a potenciar activitats econòmics, socials o culturals als seus respectius municipis. Expliquen com ho van fer i quins impactes positius han aconseguit en la vida local. Els projectes són d’allò més variat: innovacions per assolir l’autosuficiència energètica municipal; la potenciació de patrimoni arquitectònic i paisatgístic; l’associacionisme local per a promoure vivendes, la promoció de diversos projectes agroecològics, tant d’agricultura com de ramaderia; la combinació d’activitats agràries, educatives i turístiques; l’organització de pressupostos participatius per a decidir certes inversions municipals; etc. Un ventall prou exemplar i que no esgota les iniciatives que s’estan desenvolupant en el territori, però posa a l’abast suficients fils dels que estirar.

En tots els casos queda clar que cal comptar amb un grup de persones convençudes i implicades, decidides a tirar endavant malgrat les previsibles dificultats. S’observa que, de vegades, esto grup motor el formen persones de la societat civil, bé a títol individual o com a representants d’associacions o entitats locals; mentre que, altres vegades, és l’ajuntament el que formula una proposta i estira del carro. Queda clar que, en qualsevol cas, les administracions públiques locals han d’acompanyar els processos en la mesura del possible, i que, en els casos en els que en són promotors principals, necessiten de la complicitat de la comunitat local. Per això, en tots els 11 pobles que protagonitzen el documental els respectius ajuntaments tenen una actitud participativa i transparent i una disposició clara a sumar forces.

Fins i tot els arbres escoltaven‘ esdevé una eina poderosa per al desenvolupament local/rural. Per un costat, és un espill en el que mirar-nos i intentar reconèixer-nos, una manera de veure’ns a naltres mateixos en els ulls i les paràules d’altres persones que viuen o han viscut situacions similars a les nostres. És una forma de saber qui som, de situar-nos, tocar a terra i agafar impuls. I, per un altre costat, és un estímul per al debat i una crida a l’acció. No es pot veure el documental i restar impassible, ja que la seqüència d’imatges i paraules mos interpela sense remei.

Leandre Romeu i Carlota Moragas enceten el col·loqui posterior a la projecció

En la projecció a Alcampell, el col·loqui posterior va repetir esto mateix esquema. Primer, tothom va assegurar haver-se sentit molt reconegut amb la majoria d’aquelles experiències relatades a l’audiovisual, per a després passar a preguntar-se quins d’aquells projectes es podrien aplicar al nostre lloc. Un debat que hauria de ser permanent i que necessita trobar els espais per a produir-se i ser fructífer.

Els autors del documental van advertir, no obstant això, que no hi ha receptes universals, sinó que cada poble ha de trobar el seu camí, que en uns casos pot ser valoritzar el patrimoni natural o cultural, en altres fomentar certes activitats econòmiques locals, o en altres casos pot ser l’impuls de projectes energètics, urbanístics o comunals. El que sí que cal és la voluntat de trobar el camí. I d’equivocar-se i tornar a començar, si cal.

En el cas d’Alcampell, el públic pareixia una mica desconcertat davant la pregunta que se’ls va formular des de l’escenari: Quin és el valor del nostre lloc? Aparentment ningú ho tenia gaire clar. O ningú s’atrevia a posar-ho en evidència. Després d’uns minuts de deliberació les coses que es van esmentar com a més valorades van ser: a) és un poble pla; b) l’oli; c) els Chelats Sarrate. Per molt que hi vam insistir, no vam ser capaços de fer emergir més valors locals. Us atreviu a ampliar la llista? (n’ha d’haver alguns més, no?).

Un moment de la projecció [Foto: Rosa Simón]

Xerrades de les nits d’estiu

Ací hi trobareu les cròniques de les xerrades de les nits d’estiu d’Alcampell.

Esto estiu continuem amb les activitats nocturnes habituals. Tenim un cartell excepcional, amb uns ponents d’altura que mos faran disfrutar i/o gaudir de la perplexitat d’estar encara vius en esta terra de frontera.

Com podeu observar, les xerrades estan organitzades per diferents col·lectius:

Tota una voràgine de cooperació rural en acció!