Alcampell 1831-1936: Apunts incomplets d’un lloc socialment compromès

Alcampell, 7 agost 2021. Piscines, 22h.

El dissabte 7 d’agost vam tindre la segona xerrada del cicle estival, enguany centrat en la història local (de la que encara en sabem massa poc). Esta vegada va ser Joan Rovira Marsal, fundador i president del Centre d’Estudis Lliterans, qui va impartir una conferència titulada “1831-1936: Apunts incomplets d’un lloc socialment compromès”, una xerrada que va enllaçar molt bé amb la que mos havia feit Carlos Corbera Tobeña la setmana anterior sobre el complex i dilatat procés d’independència d’Alcampell.

El propòsit del ponent va ser demostrar que, contràriament al que se sol pensar, el món rural històricament també ha participat en els intensos debats polítics i ideològics de la modernitat. Per a fer-ho, Joan Rovira va triar el cas d’Alcampell durant l’arc temporal que va del 1831 al 1936, tot mostrant una sèrie de fets, evidències i anècdotes que donarien a entendre que, durant tot aquell període, devia ser un poble en el que s’hi respiraven aires de progrés. I no era l’únic, perquè a la Llitera es va registrar una inusitada efervescència social entre la fi del segle XIX i el primer terç del XX. Però el cas d’Alcampell és paradigmàtic.

Introducció i advertiment

Joan Rovira va insistir que la seua xerrada es basaria en apunts incomplets i fragmentaris, perquè són les úniques evidències històriques de què disposem. Va lamentar que no puguem fer un relat continuat i complet, i va afegir que, curiosament, la informació més escassa és la més recent, la de les últimes dècades del període indicat. Joan Rovira va atribuir la falta d’estudis històrics al fet que la nostra comarca està situada a la perifèria de la perifèria, en una regió com Aragó, on tot el que passa fora de la ciutat de Saragossa acostuma a rebre poca atenció perquè es considera marginal i llunyà, pura perifèria desconeguda.

El ponent va explicar que la documentació històrica que es conserva sobre la comarca de la Llitera és molt escassa, ja que és una zona que ha estat històricament massacrada per tot tipus de guerres i revoltes. El 1640, amb la guerra dels Segadors, ja va desaparèixer bona part de la documentació de la majoria de pobles de la comarca, en especial de la Llitera sud, que va ser arrasada i cremada fins els fonaments de les cases, i el mateix va passar amb les posteriors guerres de Secessió (segle XVIII) i de la Independència (Segle XIX). Durant el segle XX, les revoltes anarquistes dels anys 30 van destruir bona part dels arxius municipals i eclesiàstics, i amb la Guerra Civil del 36-39 encara es va acabar de cremar el poc que quedava.

Tot i això, Joan Rovira també va comentar que encara queda molta informació privada a les cases, a la que sovent no se li dona el valor que hauria de tenir. Joan mos va explicar com de tant en tant els arriben al CELLIT cartes, llibretes, fotos, etc., que ajuden molt a obtindre detalls de la història comarcal. És una informació que caldria fer aflorar, però que costa molt de fer eixir a la llum.

Per a tancar la introducció, Joan Rovira va advertir que no parlaria de fets polítics, ni de reis ni de personatges poderosos, sinó que el seu propòsit era parlar de la societat civil, per tal de donar una idea de com es vivia en l’època assenyalada i de l’ambient que s’hi respirava. Una societat local que, des del seu punt de vista, era molt més compromesa i avançada del que pensem o s’acostuma a considerar.

El ponent va aclarir que havia basat la seua conferència en 4 fonts principals, que va citar per si algú volia ampliar informació pel seu compte: Primer, el llibre de José Casasnovas Carrera (‘Apuntes históricos de la villa de Alcampel’), publicat el 1968. En segon lloc, les memòries de Víctor Blanco (‘Alcampel, un pueblo liberal y libertario’), unes 70-80 pàgines manuscrites que va escriure el 1973 dos anys abans de morir a França, i que van ser publicades de manera una mica parcial i resumida en un llibre de Agustín Souchy Bauer (‘Entre los campesinos de Aragón’) editat per Tusquets el 1977. En tercer lloc, la publicació inèdita que va compilar José Durán (‘Alcampell: Algunos anales históricos’), que tot i que no està formalment publicada encara es pot trobar en format digital. I, en quart lloc, la transcripció de la conferència que va fer Ramon Mancho, Franxet (‘Alcampell: Origen de la vila i evolució de la població’) en el marc de les Tertúlies a la Fresca del 2012, qui significativament va acabar la seua xerrada dient que “la història d’Alcampell està encara per escriure”, una afirmació que Joan Rovira va dir compartir plenament.

Un lloc socialment compromès

La hipòtesi que Joan Rovira es va proposar demostrar era que Alcampell havia sigut un lloc socialment compromès, un nucli pioner a la comarca en el lideratge de nous corrents de pensament i de lluita per aconseguir una millora social. No és l’únic lloc de la comarca, evidentment, però sí un en el que estes tendències es van accentuar amb més claredat i van tindre majors conseqüències.

En la seua argumentació, en primer lloc es va referir al propi fet de la separació de Tamarit. Tal com es va veure en la xerrada de Carlos Corbera, l’any 1785 l’alcalde-regidor únic d’Alcampell va demanar al rei Carles III la separació. Malgrat les reiterades negatives de l’ajuntament de Tamarit, el procés es va prolongar durant diverses dècades fins que, d’acord amb Joan Rovira, el 1823, en ple trienni liberal, es va aprovar el Decret XLV, que al seu article 83 establia que les poblacions de mil habitants havien de tindre un ajuntament propi. Això va ser l’empenta definitiva, tot i que la separació no es va fer efectiva hasta 1831, quan el govern del rei Ferran VII va concedir a Alcampell el privilegi de ‘villa’ independent.

Efectivament, durant el primer terç del segle XIX Alcampell superava els mil habitants, i a final d’aquell segle, amb més de dos mil censats, ja s’havia convertit en la segona població més gran de la comarca, després de Tamarit. El 1920 va arribar a superar els 2.400 habitants, però en aquell moment Binèfar ja li havia passat al davant.

Joan Rovira va explicar que, cap a finals del segle XIX, en esta zona la terra estava bastant dividida entre molts petits propietaris. Però amb la revolució industrial i el comerç colonial va començar a arribar productes d’altres països que van afectar el tradicional comerç d’Aragó amb Catalunya i els preus dels productes agrícoles i els salaris es van desplomar. Per acabar-ho d’arreglar, entre 1882 i 1896 hi va haver unes grans sequeres que van fer molt difícil el viure de l’agricultura. Durant aquella època també va arribar la plaga de la fil·loxera, que va exterminar bona part de les vinyes (la cultura del vi, que havia sigut tradicionalment molt important a la zona, pareix que es va començar a perdre en aquells temps). Tot plegat va donar lloc a una situació de crisi econòmica i social, acompanyada de creixents protestes, generant un ambient social cada vegada més calent a tota la comarca, però molt especialment a Alcampell. D’astí vindria, potser, allò de ‘bona terra i mala gent’.

Joan Rovira va citar i explicar breument alguns dels conflictes socials registrats a Alcampell dels que es té notícia durant l’últim terç del XIX i el primer terç del XX: Va parlar dels conflictes anticlericals (1880), de les vagues per les interrupcions de la construcció del canal de Tamarit (1904), de les reiterades manifestacions contra l’impost de consums i taxes municipals (1906), dels conflictes vinculats a la vaga de La Canadenca, per gent de la comarca que treballava a la construcció de la central hidroelèctrica de Camarasa (1919), del prolongat conflicte dels parcers de la Plana (el reguer) amb el marqués d’Alfarràs (1931), o de la insurrecció popular de 1933 que va proclamar el comunisme llibertari a diferents llocs de la comarca (va durar un cap de setmana).

En definitiva, el ponent va dibuixar un panorama ple de transformacions socials i econòmiques a la zona. La crisi agrària va generar una falta de recursos econòmics per a les petites famílies, però també per als grans propietaris, que també tenien problemes per a rendibilitzar les seues explotacions. En conseqüència hi va haver una forta emigració (sovent d’anada i tornada) cap a les zones industrials, sobretot a Barcelona, i també cap a França. Estes migracions van afavorir l’intercanvi d’idees i van contribuir a fer trontollar la societat tradicional.

Noves idees radicals corren per la comarca

Però, d’acord amb Joan Rovira, les protestes socials a Alcampell ja tenien un terreny adobat des de feia dècades. Des de mitjans segle XIX hi havia indicis de persones que participaven d’una sèrie de ideologies i formes de pensar de caire progressista, que en aquells temps s’estenien acompanyats de revoltes per tota Europa, Alcampell inclòs (tot pareix indicar que no era un lloc tan remot, estàtic i aïllat com es tornaria després, a mitjans del segle XX).

Entre estos corrents de pensament, Joan Rovira va citar el moviment lliurepensador, la maçoneria, el liberalisme, el republicanisme i l’anarquisme i/o l’anarcosindicalisme. Una sèrie de corrents que comparteixen molts trets ideològics. El ponent va dedicar una estona a explicar els orígens i les característiques bàsiques d’estos corrents socials i ideològics, que generalment pretenien el perfeccionament moral de la persona i de la humanitat, eren majoritàriament antimonàrquics i anticlericals, i volien eliminar els obstacles per a una societat més justa (uns obstacles que sovent identificaven en la monarquia i l’església). De tots ells se’n pot resseguir el rastre que van deixar pel lloc.

Joan Rovira també va explicar que a Alcampell també hi havia indicis clars de la influència d’altres corrents de pensament, més lligats a l’Església, Per exemple, se sap que entre 1905-1907 un mestre de Madrid, Ángel Durán Ampudia, va fer classes en un col·legi que portava per nom ‘San José’, de clara inspiració catòlica. En un inici, també entraria dins d’esta tendència el Sindicat Agrícola d’Alcampell (fundat el 1918). El Papa Lleó XIII va publicar l’encíclica Rerum Novarum, amb la intenció de donar una resposta social als conflictes que generava el capitalisme industrial de l’època, amb la finalitat d’allunyar els obrers d’aquells corrents de pensament més progressistes i radicals. Un dels resultats d’aquella acció va ser la promoció de sindicats agrícoles (en el cas del d’Alcampell, el seu lema era ‘Unos por otros y Dios por todos’). Tot i això, el Sindicat Agrícola amb el temps va derivar cap a posicions més progressistes, sobretot des del moment que va començar a contractar mestres racionalistes, com veurem més endavant.

Joan Rovira va explicar que el corrent ideològic lliurepensador va ser introduït a Alcampell per un home que es deia Manuel Blanco Casset, que va importar estes idees a partir de la seua estada a Madrid pel servei militar. Se sap que va organitzar un grup de lliurepensadors al lloc, tot i que es desconeix els noms de les persones que el formaven (a excepció d’ell mateix i d’un altre membre que es deia José Fumás). Rovira va aclarir que els lliurepensadors estaven en contra dels dogmes i de les imposicions i a favor d’una reflexió crítica, a través de la lògica, la raó i l’experiència. També va parlar d’un mestre que va formar part d’esto grup de lliurepensadors, Antiguo Brullet, que era de Sabadell i que va estar a Alcampell entre 1891-1895, probablement en una escola privada impulsada per aquell grup de lliurepensadors.

Resultat de l’expansió d’estes idees va ser el laïcisme que impregnava el poble durant l’últim terç del segle XIX i part del XX. Hi ha constància que el primer enterrament civil que hi va haver a la població va ser el de Maria del Saboné (suposadament Maria Coscolla), que el 1880 va demanar ser enterrada al “corralet” de Santa Margarita, un annex que es va construir a la vora del fossar vell amb esta finalitat. Es veu que la demanda d’enterraments civils o laics era tan forta que, quan es va inaugurar el nou fossar el 1888, ja es va dedicar amb un ampli espai a estes funcions.

Joan Rovira va explicar diversos casos de situacions anticlericals registrades a Alcampell, com la negativa dels quintos de passejar els sants durant la professó de 1914, o diversos casaments civils, alguns relativament sonats com el que es va fer a la Basseta davant tota la població el 1917 (es casava una neboda de José Fumás amb Jaime Gracia d’Albelda), davant les dificultats que els posaven els respectius jutjats municipals. L’afer va acabar amb els nuvis casats per aclamació i sense papers i amb dos persones detingudes per fer discursos anticlericals i crítics amb la justícia oficial, cosa que va ocasionar una manifestació de protesta d’una multitud enfurismada fins que els van alliberar.

Joan Rovira també va parlar de la presència d’algunes persones locals vinculades a la maçoneria, que eren poques però d’un cert estatus social. Segons el ponent, se sap que el mestre Manuel Núñez havia sigut maçó, i una persona del públic va afegir que com a mínim n’hi havia una altra en aquella mateixa època. El mestre racionalista Manuel Núñez Zaborras havia sigut amic i deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i fugint de la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) es va refugiar a Peralta de la Sal, per després ser contractat a Alcampell per la ‘Sociedad Obrera’. Va ser tot un referent de l’Escola Moderna a la comarca en aquella època.

Pel que fa al liberalisme, Joan Rovira va explicar que el 1919 es va crear a Alcampell un Centro Liberal Demòcrata, del que es conserven els estatuts. La junta directiva estava formada per Florencio Castillo, José Castillo, Lorenzo Pallarés, Florencio Coll i Antonio Coll, quasi tots de famílies benestants del lloc (no eren pas petits propietaris). Lògic si tenim en compte que, com va advertir el ponent, el liberalisme preconitza la llibertat de l’individu en front de l’estat, defensa el capitalisme i la igualtat davant la llei. Per això, Joan Rovira va fer notar que és molt significatiu que a Alcampell les famílies amb més patrimoni fossen d’orientació liberal, i no conservadora com era habitual en altres llocs. Eren una mena de burgesia agrària, que compartia certs principis amb els corrents que volien transformar la societat (però dins d’un ordre capitalista).

En relació al republicanisme, Joan Rovira va comentar que es té notícia de l’existència d’un Centro Republicano Radical. Es tractava d’un moviment demòcrata, federal, liberal, antimonàrquic i anticlerical, però que políticament es podria identificar amb el centre, o amb un tímid centre-esquerra, tot i que sovent acabarien evolucionant cap al centre-dreta. Es conserva una carta del Centre Republicà Radical en la que Manuel Montoliu, que havia sigut alcalde, li demana un favor a Jaime Pla, que en aquell moment era alcalde de Sant Esteve i president de la Diputació d’Osca.

Finalment, Joan Rovira va assenyalar la forta implantació de l’anarquisme a Alcampell, que va arribar a tindre la seu comarcal de la CNT. Conceptualment, l’anarquisme proclama una sobirania personal, rebutja el poder dels patrons i de l’estat, aposta per l’autogestió comunitària i pel federalisme, i pretén canviar el capitalisme pel comunisme llibertari, amb una economia col·lectivitzada i a través d’una revolució social. Tradicionalment, s’ha considerat que l’anarquisme va arribar a Alcampell a través de Ramón Brualla, que havia sigut treballador de la Barcelona Traction Light and Power (empresa més coneguda com La Canadenca) durant la construcció del pantà de Camarassa i va ser membre del comitè de vaga durant la històrica mobilització de 1919 (que va comportar la jornada de 8 hores a Espanya). Per influència seua, se sap que el 1921 es va fundar a Alcampell el primer sindicat anarquista local, afiliat a la CNT. Però Joan Rovira mos va fer notar que en els censos i padrons dels anys 1907 a 1913 ja hi apareixen molts noms d’inspiració llibertària: per exemple, hi apareix una dona que es diu Libertad, una altra que es diu Igualdad, una altra Fraternidad, un home que es diu Fraterno, una altra dona que es diu Armonía, una altra Alegría, etc. Per tant, el ponent va deduir que les idees anarquistes i llibertàries ja circulaven per la població molts anys abans de la constitució de la CNT local.

La societat local i les seues associacions

A continuació Joan Rovira es va fixar en les diferents associacions que existien a Alcampell durant el primer terç del segle XX. Així, per exemple, va comentar que des de l’any 1903 ja hi ha notícies que hi ha una ‘Sociedad Fraternal’, que amb el nom ja indica la seua tendència. El 1908 es va crear una cooperativa que es deia ‘La Indisoluble’, que malgrat el seu nom pareix que va durar poc. El 1909 es va fundar la ‘Sociedad Obrera’, que és la que va portar el primer mestre racionalista, Manuel Núñez. Durant tota esta època es van crear també diverses associacions d’assegurances i mutualitats, de les que el ponent va citar-ne alguns noms: La Unión, la Fraternidad, la Regeneradora, la Alcampelense, etc., i va especificar que n’hi havia una, que es deia ‘La Benéfica’, que era exclusivament per assegurar mules, somers i demès cavalleries.

Els registres i documents de l’època permeten constatar que també hi havia associacions dedicades a activitats lúdiques i artístiques. Joan Rovira va esmentar la societat de ball ‘La Margarita’ (1917), l’agrupació artística ‘El Porvenir’ (1932), el grup ‘Los Ácratas’ (1932), o l’’Agrupación de Mozos Nueva Aurora’ (1933), entre altres. Eren grups i associacions que dinamitzaven la vida local des d’òptiques llibertàries, republicanes o radicals, que constituïen un fort contrapès a la cultura oficial (molt més estàtica i conservadora).

Joan Rovira mos va mostrar un llistat dels títols de les obres teatrals que representava l’agrupació artística El Porvenir durant els anys trenta. Eren títols com ‘El sol de la humanidad’, ‘Los malos pastores’, ‘El pan de piedra’, ‘El ocaso de un régimen’, ‘A las puertas de la revolución’, ‘El señor feudal’, ‘Los mártires de la Idea’, ‘Carne de esclavitud’, ‘El Cristo moderno’ o ‘El cacique o la justícia del pueblo’. Com es pot observar, majoritàriament tenien una clara finalitat pedagògica i política.

L’evolució del Sindicat Agrícola

El ponent va reiterar que el Sindicat Agrícola d’Alcampell va ser fundat l’any 1918 sota inspiracions catòliques reformistes, però en poc temps va derivar cap a posicions republicanes i laïcistes. Durant els seus 20 anys d’existència va tindre tres presidents: Antonio Pena Cagigós ho seria des de l’inici fins el 1928, moment a partir del qual n’assumiria la presidència Fermín Boix Boix, fins el 1935, quan José Montoliu Blanco ocuparà el càrrec i en serà l’últim president, fins l’abril de 1938, quan les forces franquistes ocupen la localitat i dissolen el Sindicat.

Al llarg de la seua existència, el Sindicat Agrícola va anar molt més enllà de la mera comercialització de productes agraris, i va generar una sèrie d’institucions clau per a la millora de la vida social, com un servei escolar racionalista (1919), un servei mèdic, una societat de previsió o socors mutus (1929) o una caixa rural (1933), a part de coses més quotidianes com un forn de pa, un cafè, un ball, etc. D’esta manera, va contribuir a crear una esfera social paral·lela a l’oficial, culturalment i organitzativament molt rica, que reflectia bona part dels principis lliurepensadors, republicanistes, liberals o laïcistes. No tant amb els anarquistes, amb els que tindrien diversos conflictes durant els anys 30.

L’Escola del Sindicat es va fundar l’any 1919 i va comptar amb Ramon Serrano, un mestre provinent del Liceu Escolar de Lleida (Escola Moderna), dirigida pel Dr. Godàs. Serrano hi va estar fins el 1926. Joan Rovira va parlar d’un altre mestre que es deia Gimeno, que hi va estar l’any 1931. I els anys 1932 i 1933 se’n va fer càrrec Víctor Blanco Noguero, que era natural d’Alcampell, format a Barcelona en el marc de l’Escola Moderna del pedagog Joan Puig Elias. L’escola es va tancar a partir dels fets insurreccionals de desembre de 1933.

Victor Blanco Noguero era fill d’aquell Manuel Blanco, comentat anteriorment, que es considera introductor del lliurepensament a Alcampell. Nascut el 1901, Víctor Blanco als 16 anys va anar a estudiar comptabilitat a Barcelona i va retornar a Alcampell el 1931, on s’implicaria activament en la vida associativa local i seria mestre de l’Escola del Sindicat. Durant la Guerra Civil va tornar a Barcelona, reclamat per Puig Elias per a dirigir una secció del CENU (Consell Escola Nova Unificada), i entre 1936-1939 va ser Conseller d’Economia i Comptabilitat del Consell Nacional de la Infància Evacuada (Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad); representant del Ministerio d’Instrucción Pública a la Comissió de Coordinació Estat -Generalitat de Catalunya, per a la creació i coordinació de Colònies de nens evacuats. També va formar part del Comitè Nacional d’Enllaç d’Ensenyament UGT-CNT. Va anar a l’exili i va morir a Versailles (França) el 1975. Es tracta d’una de les figures més preclares, influents i interessants de l’Alcampell del segle XX.

Finalment…

Joan Rovira va acabar la seua xerrada afirmant la necessitat de investigar el passat local, que explica moltes coses del lloc i de la comarca, i la conveniència d’anar rescatant figures que van ser importants i que la història ha deixat amagades, per tal de constatar-ne les seues llums i ombres i conèixer les seues virtuts i limitacions.

El ponent va finalitzar amb una frase que va voldre llegir amb deteniment i cura: “Encara falta fer la història d’Alcampell, encara falta fer la història més recent, però per fer-la és necessària la col·laboració de la gent d’Alcampell i la posada en comú dels coneixements que cadascú pot tindre de les petites històries personals, i de les col·lectives, per construir un relat fidedigne de la nostra… de fet, la vostra història

Finalitzada l’exposició, des del públic es van fer algunes preguntes sobre alguns dels fets explicats, com els conflictes dels parcers del Reguer, o detalls sobre algunes de les persones que havien eixit a la presentació. La nit era fresca i no convidava a estar massa al ras, així que es va donar per acabada la sessió.

Joan Rovira va aconseguir el seu objectiu de mostrar indicis del caràcter històricament progressista del lloc d’Alcampell, fins i tot entre alguns sectors de les dretes i de la gent d’ordre, així com la profunda vinculació dels moviments socials locals amb els debats i tendències més avançats de l’època en que vivien. I no era l’únic cas, perquè a bona part dels pobles de la Llitera en el tombant del segle XIX i el XX es va registrar una inusitada efervescència social, que encara forma part de la memòria local i que caldria documentar abans no s’esvaeixe.

Res a veure amb la imatge tòpica d’un món rural aïllat i conservador, tradicional i al marge de la història, que predomina en la història oficial. Malauradament, a partir del 1938 tot allò quedà escapçat, perseguit i criminalitzat, i en les llargues dècades posteriors aquell ambient es va esborrar de tal manera que quasi pareixeria que no hagués pogut existir mai (si no fos perquè, en privat, a totes les cases encara se’n parla…). Hem d’agrair a la conferència de Joan Rovira la virtut de mostrar-ho i de permetre’n parlar-ne en públic.  

Un apunt final sobre el cànem

Entre les converses del públic mentre finalitzava la sessió, va sorgir un debat sobre el cultiu de cànem a la comarca en aquells temps, que pel que es veu devia ser considerable i tenia diversos usos, des de tèxtils a aïllaments dels terrats. Algú va comentar que amb l’enderroc de la cabana de Farró es va trobar un antic martell de desfer cànem, així com que al lloc hi havia diversos teixidors, com Francisco Sas i altres. Es tracta d’una altra història local a desenvolupar, però que haurà de formar part de futures indagacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s