Alcampell i la lluita per les terres comunals del municipi de Tamarit de Llitera

13 d’agost 2021. 22h. Piscines

El ponent de la tercera xerrada temàtica de l’estiu era reincident. D’alguna manera, ja sabia a què s’atenia, perquè l’historiador Josep Manuel Martínez París ja havia participat en la primera edició de les Tertúlies a la Fresca, l’any 2011, amb una ponència sobre un llibre que en aquells moments acabava de publicar (Expansió agrària i conflicte social al segle XVIII: el litigi per les terres comunals de Tamarit de Llitera, Edicions de la Universitat de Lleida, 2010), guardonat amb el premi Josep Lladonosa, un treball que havia començat a escriure uns anys abans gràcies a una beca de l’associació Pro-Tamarit.

Ara, just deu anys després, tornava a Alcampell per a participar en el cicle d’història local organitzat per l’Ajuntament, recordar-nos algunes qüestions importants sobre aquell mateix tema i afegir-hi algunes troballes que ha fet en estos últims deu anys d’investigació històrica.

La recerca que va donar lloc al llibre es va centrar en el judici plantejat contra l’ajuntament de Tamarit per la disputa pels comunals, que va començar el 1769 i va acabar el 1790, i encara va continuar alguns serrells durant el segle XIX. Segons Martínez París, és una documentació molt interessant perquè hi podem trobar la veu de la gent del carrer, de les persones corrents de la comarca, les que no són de la noblesa ni de l’església. Com que disposem dels seus testimonis podem saber el que volien i el que feien.

Martínez París també va destacar que les actituds i reaccions que es van donar en aquella època (segle XVIII), tenen un fil de continuïtat amb el que va passar més endavant a la zona com la voluntat d’Alcampell de separar-se de Tamarit al segle XIX o amb els fets dels anys 30 del segle XX a la comarca. D’ací el seu interès per al present cicle de xerrades.

La xerrada es va celebrar al recinte de les Piscines i va comptar amb una nombrosa assistència de públic. Era el cap de setmana més calorós de l’estiu, amb temperatures que superaven els 30 graus durant la nit (rècord històric!), i el fresc paratge de la piscina va ser el més sol·licitat aquella nit. També per motius climàtics. Què millor que refrescar-se mentre s’aprèn història local.

Les lleis de repartiment de terres

A l’inici de la seua xerrada, Josep M. Martínez París mos va portar al segle XVIII, en ple regnat de Carles III (que va durar del 1759 fins a la seua mort el 1788). Era el que es coneix com l’Antic Règim, un sistema polític caracteritzat per una societat dividida en estaments estancs, uns amb més poder i privilegis que altres. Una societat en la que les persones privilegiades es regien per unes lleis diferents a la resta. Al cim de la societat hi havia institucions poderoses, com l’aristocràcia, l’exèrcit i l’Església, amb el rei al capdamunt. Era una monarquia absolutista.

Martínez París va expressar el seu desig que la història local contribuïsca a explicar la història general i viceversa. Per això va voler recordar que aquell segle XVIII en el que es desenvoluparien els fets que mos anava a explicar, era també el de la Revolució Francesa (1789), que va anar precedida d’una onada de descontentament social i de motins populars, hàbilment canalitzats per l’emergent burgesia francesa per a provocar un canvi de règim.

De manera similar, a l’Espanya de 1766 hi va haver una greu crisi socioeconòmica i política, hi va haver males collites i van esclatar nombrosos motins pel preu del pa. La gent va eixir al carrer a protestar amb violència. Hi havia un clar descontentament social, que el govern va reprimir, però també va intentar fer reformes per canalitzar-lo.

En aquells temps ja circulaven per Europa les propostes dels filòsofs francesos (Rousseau, Voltaire, Montesquieu, etc.) que proposaven altres formes d’organitzar la societat i anunciaven la futura societat liberal basada en la igualtat davant la llei, el dret a vot, la importància de l’educació (la base de tot), la tolerància pels altres (per les persones i per les idees), i la raó com a base de l’ordre i la felicitat. S’anunciava la Il·lustració.

En aquell context de crisi, Carles III va veure que havia de fer reformes. Però com que era un rei absolutista, nomes farà les reformes que no afectessen l’estatus de la monarquia ni de les institucions que la sostenien. Eren les reformes pròpies del despotisme il·lustrat. Per això, va promoure mesures per a millorar l’educació i el coneixement (universitats) i per millorar l’economia, sobretot l’agricultura. Així, el govern de Carles III promulgarà una sèrie de lleis destinades a “rompre terres”, és a dir, a repartir entre els més pobres una sèrie de terres que no es cultivaven, principalment dels comunals municipals. El 1768 es promulga la primera de les lleis, impulsades pel ministre Campomanes, amb la idea de revitalitzar l’economia nacional a través de la posta en cultiu de noves terres.

Però, segons el ponent, hi va haver una gran distància entre les idees i expectatives dels governants, tímidament il·lustrats, i la aplicació pràctica d’aquelles lleis, que es va deixar en mans dels ajuntaments. Com era normal, els ajuntaments estaven governats per les famílies més poderoses de cada lloc, i cada ajuntament va fer el que va voldre.

Sovent, els ajuntaments no tenien els mateixos criteris que el govern (en especial respecte a la idea de donar terres als més pobres), cosa que va donar lloc a casuístiques molt dispars. En alguns municipis no es va repartir res, en altres es va fer de manera bastant equitativa, mentre que en altres es van fer repartiments molt desiguals. En el fons, com adverteix Martínez París, estes discrepàncies mostraven quin era el límit del despotisme il·lustrat: Es podia canviar el que fos, però sense tocar els privilegis dels poderosos de cada lloc. Gatopardisme il·lustrat.

Una comarca en expansió

Durant el segle XVIII la població de la Llitera va créixer de manera accelerada, igual que la dels territoris circumdants. Martínez París va mostrar uns gràfics on es veia que durant el segle XVIII Aragó va augmentar un 70% la seua població, i Catalunya un 108% (va duplicar-la), mentre que l’augment mitjà a Espanya va ser del 56%. En conseqüència, en esta zona estàvem per damunt de la mitjana, cosa que era senyal de generació de riquesa i dinamisme socioeconòmic. En aquell mateix moment, en canvi, al centre peninsular ja hi havia regions que estaven en regressió demogràfica.

D’acord amb el ponent, Sant Esteve de Llitera, Albelda i Tamarit van duplicar la població durant el XVIII (cal recordar que en aquella època esto últim municipi incloïa també Alcampell, Altorricó i Algaió). Tot i que les dades d’Alcampell són difícils de desglossar, els recomptes de fogatges indiquen que lo lloc va passar de 150 a 600 habitants en poques dècades, i a mitjan segle XVIII estava en ple creixement, arribant a 1.000 habitants a principis del XIX per a superar els 2.000 al final d’aquest segle.

De totes formes, Martínez París va recordar també que la comarca partia d’una situació molt dolenta a causa de les guerres dels Segadors i de Secessió, que van massacrar la comarca i pràcticament van despoblar-ne la zona sud. Se sap que durant el segle XVIII la comarca va rebre diverses onades migratòries de gent del Pirineu i de França.

La societat de l’època era molt dinàmica, hi havia molt de moviment, però continuava havent-hi moltes desigualtats socials. D’acord amb les dades de Martínez París, a Tamarit de Llitera en aquells moments hi havia un 1,8% d’eclesiàstics (que és molt), un 3,9% de nobles (sobretot d’infançons, que no eren grans títols aristocràtics, sinó més aviat grans propietaris), un ampli percentatge de llauradors (molts dels quals eren cases fortes), i un 32% de jornalers. També hi havia percentatges més discrets de comerciants, artesans i fabricants (d’aiguardent, d’oli, de sabó, etc.), mossos i criats.

Un dels privilegiats de Tamarit era el senyor Antonio Veyán y Monteagudo, un personatge molt rellevant que va arribar ser ministre a Madrid (membre del Consell de Castella, vaja), cosa que indica que les elits de Tamarit eren prou poderoses com per saber-se situar a la cort de Carles III. Existeix un retrat seu fet per Goya, cosa fina. Una altra institució que gaudia de molts privilegis en aquells temps era l’Església, que ingressava cada any el 10% de totes les collites, un impost que a Tamarit es cobrava a la Casa del Delme, un edifici que encara existeix.

Antonio Veyán y Monteagudo - Fundación Goya en Aragón
Retrat de Antonio Veyán Monteagudo (Goya).
Font: https://fundaciongoyaenaragon.es/obra/antonio-veyan-y-monteagudo/331

En definitiva, queda clar que la comarca era receptora neta de fluxos migratoris, ja que hi havia una creixent disponibilitat de terres a treballar. D’on eixien estes terres?

L’expansió agrícola de la Llitera

Segons Martínez París, la primera expansió agrícola es va fer en terres privades, que s’anomenaven ‘vedats’. Molts grans propietaris de Tamarit van començar a parcel·lar els seus vedats (el de la Montanera, el de la Vispesa, etc.), venent o llogant porcions de terra a gent que la volgués cultivar, ja que van observar que els donaven més rendiment que si els destinaven a pastures pels ramats durant l’hivern (que era el que havien fet tradicionalment).

El principal producte que es cultivava era el cereal, seguit de l’oli i del vi. El trio mediterrani clàssic. En aquella època es va generar un circuit comercial molt extens que facilitava la valorització d’estes collites. Martínez París va explicar que s’han pogut reconstruir els circuits comercials de l’època i s’ha vist que els productes de la Llitera circulaven a grans distàncies. Per exemple, l’oli de la Llitera es podia trobar a França, al Pirineu, a Navarra, a Castella, etc. El cereal, en canvi, es venia quasi íntegrament a Catalunya, que havia tingut un gran increment de població que necessitava ser alimentada.  

Martínez París va explicar que els anys que hi havia males collites, des de Saragossa s’intentava prohibir l’exportació de cereal a Catalunya, però ràpidament els pobles de la Llitera i de l’àrea del Cinca (Montsó, Fraga, etc.) reivindicaven l’obertura de fronteres argumentant que els seus mercats eren a Lleida, Tàrrega, Barcelona, Reus, etc., més que no pas a l’Aragó.

La importància dels comunals

D’acord amb Martínez París, avui dia costa d’entendre el que representaven les terres comunals de cada municipi. Segons ell, els comunals eren “la vàlvula d’escapament dels pobres”, la garantia de que no moririen de gana, ja que per molt pobre que fos una persona sempre podia anar al comunal a fer llenya, a portar-hi les cabres o el ramat, a agafar els productes que s’hi fessin (ges, carbó, caragols, fongs, caçar, etc.). Els comunals eren com la ‘renda bàsica universal’ de l’època.

Com s’ha dit, la llei de Carles III pretenia que els comunals es posessin en conreu i es repartissin entre la gent que no tenia terra o en tenia poca. Però esta pretensió va xocar amb els interessos creats de les persones més beneficiades pels comunals, que no era tan la gent pobra, sinó els sectors socials més poderosos de cada lloc, normalment els grans propietaris que controlaven l’ajuntament.

D’acord amb Martínez París, tot i que els comunals eren teòricament per als veïns del poble, també podien llogar-se’n parts a persones d’altres pobles. Era el que se solia fer amb els ramats del Pirineu, que durant l’hivern baixaven a la Llitera a pasturar. Hi ha documents que mostren que parcel·les dels comunals de Tamarit es llogaven a ramaders de la Vall de Boí, de Castanesa, de Broto, etc. D’esta manera, a l’hivern hi havia milers de caps de bestiar de les valls pirinenques pasturant per la Llitera.

En principi, no hi havia res a dir, ja que eren ingressos per al municipi. Els grans propietaris històricament havien llogat les seues terres particulars amb estes finalitats, però ara ja no ho feien tant perquè les havien anat venent o llogant per a convertir-les en conreus, de la mà de l’expansió del comerç agrícola. Per això, durant el segle XVIII havien començat a llogar els comunals. Com que ells eren els que gestionaven l’ajuntament, eren els millor posicionats per a fer estos tractes amb els ramaders pirinencs.

I ací és on rau el problema, ja que segons Martínez París hi havia una corrupció generalitzada en l’ús dels comunals. La corrupció consistia en que, tot i que legalment constava que hi havia 3.000 caps de bestiar pasturant als comunals del municipi, en realitat potser n’hi havia 8.000, i els beneficis que donaven els 5.000 caps no declarats acabava a les butxaques dels poderosos que manaven a l’ajuntament. D’aquí la seua dura resistència a repartir els comunals.

No només per esto motiu, sinó que als grans propietaris de la comarca també els preocupava que la gent més pobra pogués obtenir terra cultivable, ja que corrien el risc de quedar-se sense la mà d’obra necessària per a les tasques del camp (jornalers). Quan hi havia molts pagesos sense feina, els salaris a pagar pels treballs a les finques dels grans propietaris eren molt barats, però si aquells pagesos obtenien una parcel·la dels comunals, a l’hora de llogar-se com a jornalers demanarien més diners, o potser no voldrien treballar a jornal.

En definitiva, hi havia molts interessos en joc. Per això la lluita per l’aplicació de les lleis de repartiment dels comunals va ser ferotge. A continuació, el ponent mos va fer cinc cèntims de com van anar les coses en diferents municipis de la comarca.

Calassanç

En un principi, l’ajuntament de Calassanç no va voler aplicar la llei de Carles III. Com que els veïns del poble sabien que la llei existia i que en altres llocs ja s’estava aplicant, l’any 1769 ells mateixos van organitzar el repartiment i distribució de les parcel·les del comunal. Els poderosos del lloc, que governaven l’ajuntament, s’hi van oposar i van presentar una demanda judicial contra la gent que ho havia organitzat. Va ser un procés llarg perquè a mig judici es van perdre els papers i la cosa es va haver de posposar, i mentrestant els comunals no es podien ni repartir ni cultivar.

Martínez París va comentar que, mentre analitzava l’arxiu del Barón de Valdeolivos per a fer un llibre sobre la història de Fonz, va trobar una carta del capellà de Calassanç que deia: “Estoy hecho un cartujo, pues las revueltas de este pueblo me tienen bastante inquieto y melancólico. Yo estoy bien con todos, però me llegan al alma sus disensiones sin poderlo remediar”. Una mostra clara de la situació de tensió que s’hi vivia.

D’acord amb Martínez París, el conflicte social va arribar a tal magnitud que, a partir d’un moment determinat, es van començar a cremar pallers i magatzems dels grans propietaris. L’ajuntament va haver de demanar la presència de l’exèrcit. La Guàrdia Reial acantonada a Barbastre, amb el baró de Valdeolivos de Fonz al capdavant, va anar a Calassanç a posar ordre i detenir els rebels. Això va suposar la fi del procés i, davant la negativa de l’ajuntament, els comunals no es van repartir.  

Sant Esteve de Llitera

A Sant Esteve de Llitera un sector de gent del lloc va reclamar a l’ajuntament que fes el repartiment. Davant la negativa dels responsables del govern municipal, els reclamants es van organitzar, van contractar un equip d’advocats i ho van tornar a intentar. Segons Martínez París, el 1774 van aconseguir dissenyar una proposta de repartiment que complia amb tots els requisits legals. Però, en aquell moment, uns quants grans propietaris del lloc van demanar-ne una còpia notarial per escrit i, en poc temps, van aconseguir anular completament el repartiment.

Va resultar que les terres comunals eren la garantia del pagament d’un antic deute municipal, és a dir, estaven hipotecades, i per això no es podien repartir fins que no es pagués tot aquell deute. D’acord amb el ponent, esta estratègia no deixava de ser una manera que tenien els grans propietaris per a tindre un control extra sobre unes terres que els interessaven molt. En definitiva, a Sant Esteve el repartiment tampoc no es va produir.

Albelda

Albelda tenia la particularitat de ser un poble amb una estructura social diferent, més igualitària i amb un major grau de solidaritat. Segons Martínez París a Albelda la gent es va mobilitzar moltíssim per aconseguir el repartiment dels comunals. La tensió entre veïns i ajuntament va arribar ser molt forta, fins el punt que els van enviar l’exèrcit, hi va haver 53 detinguts, els van fer embargaments de terres i propietats, els van obligar a lliurar totes les armes del poble (escopetes de caça) a l’ajuntament, etc. Però, malgrat tot, la gent es continuava reunint per les nits per organitzar-se i preparar la defensa de la seua reivindicació.

Normalment, quan hi havia un conflicte judicial entre un ajuntament i els seus veïns, el tribunal solia anomenar un representant del poble del costat, que teòricament seria més neutral, per a que actués com a mitjancer en nom de l’Audiència de Saragossa. En esto cas, es va anomenar l’alcalde de Tamarit com a mitjancer, de tal manera que un dia va arribar a Albelda l’alcalde Bellet amb uns trompeters i va fer llegir un bando que prohibia el conreu de les terres dels comunals mentre durés el judici (que va durar anys). D’acord amb Martínez París, l’alcalde Bellet va fer col·locar el text a la porta de l’ajuntament per a que fos visible per a tothom, però un grup de veïns exaltats li van cridar que aquell paper se’l passarien pel cul. Almenys, això consta a la documentació dels arxius, i no deixa de ser una prova que era una població molt ben organitzada i que no estava disposada a afluixar. Finalment, els grans propietaris del poble es van retirar de la causa judicial i el repartiment es va poder fer. Probablement no es van voler enfrontar al 85% de la població que feia pinya per aconseguir el que creien just.

És a dir, a Albelda sí que es va repartir el comunal entre la gent del poble, i Martínez París explica que va ser una distribució molt equilibrada, ja que es van posar en conreu quasi 500  hectàrees i es van fer parcel·les d’entre 1,7 i 3 hectàrees, una superfície que estava molt bé per a l’època, moltes d’elles repartides entre els veïns més pobres, tal com especificava la llei.

Martínez París va comentar també que, ara fa un temps, al bloc ‘Habitantes de la Nada’, que gestiona Rubén Oliver, hi van eixir unes fotos de l’interior de l’antiga presó d’Albelda, i a les parets s’hi pot veure uns dibuixos d’uns soldats que, per les vestimentes, pareixen del segle XVIII, amb uns grans sables, etc. Segons Martínez París, no representarien soldats de l’època napoleònica, com es pensava en un primer moment, sinó que serien de l’època relativa al conflicte ací ressenyat. Potser podrien ser obra d’alguna d’aquelles 53 persones que van ser detingudes en el marc dels litigis pels comunals. Ningú no ho pot assegurar però és una hipòtesi a explorar.

Camporrells

Martínez París va explicar que a Camporrells sí que es va fer un repartiment de comunals tal com especificava la llei. El que van repartir va ser algunes parcel·les de la serra, un terreny muntanyós i boscós, però no per conrear-les sinó per fer ‘formiguers’, és a dir, per a produir fertilitzants. En principi, allà no hi va haver problemes i veïns i ajuntament es van posar d’acord amb facilitat.

Altres llocs

Martínez París va parlar també d’altres llocs en els que hi va haver acords per a repartir una bona part dels comunals entre la població. A Fonz, per exemple hi va haver un repartiment que va permetre que els que tenien menys terra accedissin a algun petit tros cultivable. I també a Montsó, on es van fer parcel·les de quasi 6 hectàrees que van beneficiar molts veïns.

El cas de Tamarit

L’ajuntament de Tamarit va fer un primer repartiment el 1769, poc temps després de promulgar-se la normativa reial. Però només va repartir unes poques hectàrees de les pitjors terres del municipi, les més llunyanes i amb més salobre. Es van repartir uns comunals molt allunyats del centre urbà, per la zona baixa del terme municipal, ja tocant a Esplús, i la poca gent que va agafar aquelles terres en poc temps les va abandonar, ja que no eren gens productives.

Era una jugada astuta, ja que posteriorment l’ajuntament de Tamarit argumentaria que ells ja havien repartit part dels comunals i no havia funcionat, ja que la gent no volia cultivar les terres. Per esto motiu es negaven a repartir-ne res més.

Però la pressió dels llauradors de Tamarit sobre l’ajuntament no cessava. Alguns dels llauradors no eren grans propietaris però tenien un patrimoni considerable i recursos per a plantejar litigis als tribunals. D’esta manera, alguns veïns del municipi (alguns d’Alcampell inclosos), el 1773 van portar a judici l’ajuntament de Tamarit davant l’Audiència d’Aragó. El judici es va prolongar fins l’any 1779, quan es va fer pública la sentència que fallava que aquell repartiment de comunals no valia i se n’havia de fer un altre.

Tot i que la llei obligava a repartir els comunals, també especificava que se’n podia conservar alguna part per a ús comunitari. És a dir, es podia reservar un determinat percentatge de terres comunals sense repartir. La sentència judicial del 1779 va determinar també que s’haurien de repartir tots els comunals de la zona baixa i deixar com a únic comunal per a tot el municipi la Serra de Segarra, una serra que fins aquell moment només utilitzava com a comunal la gent de l’aldea d’Alcampell. Això volia dir que tots els habitants del gran municipi de Tamarit (que incloïa Altorricó i Algaió, a més d’Alcampell, del propi Tamarit i d’una dotzena de petites aldees més), podrien anar a pasturar ramats, recollir llenya, fongs, fruites del bosc, fer carbó, agafar pedres, etc., a la serra de Segarra.

Allò va ser la gota que va fer vessar el vas. D’acord amb Martínez París, a més dels arguments que va aportar Carlos Corbera en la seua xerrada, esta va poder ser l’espurna que va decidir la gent d’Alcampell a demanar la separació de Tamarit.

Tanmateix, l’ajuntament de Tamarit es va negar a aplicar la sentència. Segons el ponent, a Tamarit manaven els grans propietaris locals i Carles III i els seus ministres estaven molt lluny.

En aquell context va arribar la crisi agrària més gran del segle, entre 1779 i 1883, que va deixar bona part de la gent de la comarca sense recursos. Molta gent va tindre que emigrar a França a buscar feina. La gent que havia iniciat el procés no tenia diners per pagar els advocats i continuar amb el judici. I momentàniament així va quedar la cosa.

L’injust repartiment dels comunals de Tamarit

Van haver de passar uns quants anys fins que la comarca es va recuperar i els litigants van poder continuar amb el judici, pagar advocats, posar recursos, etc.

Finalment, l’Ajuntament es va veure obligat a fer el repartiment. Era el 1790 i havien passat 17 anys des que una sèrie de veïns, la majoria llauradors benestants, van portar l’ajuntament de Tamarit a judici per a que fes un repartiment dels comunals.

Però l’Ajuntament va retallar tant el que s’havia de repartir que, segons Martínez París, es van distribuir unes quantitats de terra ridícules (hi havia molts lots de 0,23 ha, 0,44 ha, etc.), mentre que les terres més bones i més grans, a partir d’1 hectàrea, s’ho van quedar les persones que governaven l’ajuntament i les cases afins. Bàsicament, perquè van introduir el criteri de repartir la terra en proporció a les propietats prèvies que tingués cadascú. Una forma de perpetuar privilegis i desigualtats.

Es va fer un repartiment totalment contrari a l’esperit de la llei de Carles III, que establia que s’havia de donar més terra als que menys en tenien. D’esta manera, es van perdre els comunals, que van anar a parar a mans privades (als grans propietaris sobretot), i no es va generar la dinamització econòmica que els ministres del rei esperaven. Va passar a Tamarit, però també a molts altres municipis d’Espanya, és clar.

La serra de Segarra es va mantenir com a comunal per a tothom, cosa que continuava generant una forta tensió entre la gent d’Alcampell. Durant tota l’última dècada del segle XVIII el conflicte es va mantenir molt calent. Martínez París comenta que es té notícies que l’any 1800 el regidor-únic de l’aldea d’Alcampell va demanar que almenys una part del comunal quedés reservat en exclusiva per a la gent del lloc, i que es posessen multes a les persones que se saltessen aquella norma. Era una fórmula que es deia ‘vedat per la dula’.

Curiosament, la reserva d’un tros del comunal exclusiu per a la gent d’Alcampell també va ser denunciada per alguns dels grans propietaris del propi Alcampell, que preferien poder seguir fent els seus negocis fraudulents amb els ramats del Pirineu. Segons Martínez París, això indica que a Alcampell també hi havia dos postures, amb un sector més favorable a repartir el comunal i un altre més contrari.

Un poble amb veu pròpia

En paraules de Martínez París, el que pareix evident és que a rel d’aquell procés Alcampell va començar a mostrar una veu pròpia, que en poc temps el va portar a sol·licitar la independència de Tamarit.

El ponent va fer notar que la sentència que va encendre els ànims de la gent d’Alcampell era de 1779, però la petició de separació no es va fer fins el 1785. D’acord amb Martínez París, el més probable és que la gent percebia que mentre que el senyor Veyán fos ministre a Madrid no hi havia res a fer. Però Antonio Veyán va morir el 1784. Això podria explicar que esperessin fins el 1785 per a fer la sol·licitud formal d’independència.

La voluntat de ser un municipi propi tenia una raó de pes, sobretot quan la població havia crescut molt i ja arribava als 1.000 habitants. Finalment, el 1831 es crearà el municipi d’Alcampell, que podrà decidir què fer amb el comunal de la serra de Segarra.

Una persona del públic va preguntar si quan Alcampell va ser independent es va repartir finalment la serra de Segarra. Martínez París va respondre que probablement es va repartir durant el segle XIX, però només entre la població del lloc. Com que el nombre d’habitants va continuar creixent, segur que es van necessitar més terres. De totes formes, el ponent va recomanar al públic que tingués finques en aquella zona que comprovés de quin any són les escriptures. Podria ser que fossin producte d’un repartiment del comunal. Cal dir, a més, que durant la Guerra de la Independència, l’Ajuntament va vendre algunes porcions de Segarra per fer front als deutes generats per les imposicions fiscals napoleòniques, tal com va informar Carlos Corbera en el debat posterior.

Martínez París també va proposar una hipòtesi per a explicar l’estranya forma del terme municipal d’Alcampell, que amb la separació de Tamarit va quedar delimitat amb dos zones amplies al nord i al sud connectades per un estreta franja que passa entre Tamarit i Albelda. La seua hipòtesi és que hi podria haver propietaris d’Alcampell que haguessen rebut parcel·les dels comunals de la part baixa del terme de Tamarit. Seria una possibilitat a sumar a les proposades per Ramon Mancho (Francho) en la seua tertúlia de 2012.

Final

Martínez París va acabar la seua xerrada explicant que, amb la fi de l’absolutisme, durant el segle XIX, l’estructura política d’Espanya es va renovar. Durant el XIX els comunals van ser vistos pels nous governants liberals com una cosa de l’antic règim i per això van repartir-los tant com van poder. La teoria liberal era que la terra seria més productiva si estava en mans d’un propietari privat que en mans d’un ajuntament, d’una institució eclesiàstica o d’una entitat popular col·lectiva. Per això durant el segle XIX es promouran les desamortitzacions de terres, però amb un mecanisme que facilitarà que se les quedin els sectors més poderosos (els tradicionalment privilegiats), ja que les terres solien eixir a la venda en lots molt grans, només eren accessibles a la gent amb molts recursos. Una altra lliçó de gatopardisme.

Preguntat per algú del públic on estava Casa Veyán a Tamarit, Martínez París va lamentar que la seua desaparició física, com tantes altres cases del centre històric de Tamarit. Es va generar un cert debat sobre l’intens procés de destrucció del patrimoni arquitectònic dels pobles de la llitera, que ha deixat uns centres urbans desfigurats i sense personalitat. El ponent va considerar que un centre antic ben conservat és un patrimoni de tots, que s’hauria de cuidar i protegir, com fan a Itàlia, a França o a tants altres llocs. Fa molta pena veure caure tantes cases i palaus. Potser això dona idea del que és viure a la perifèria, que ni tan sols les seues elits històriques saben com viure-hi.  

Quan es va donar la conferència per acabada, una petita multitud va rodejar el ponent per a fer-li preguntes i comentaris sobre moltes de les coses que havia dit. Les xerrades informals van durar una bona estona, es nota que hi havia ganes d’indagar en el passat local. També hi havia ganes de no anar a dormir, amb aquella nit tan càlida que mos havia caigut al damunt, més pròpia de Tombuctú.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s