190 anys de desannexió d’Alcampell-Tamarit i un recorregut per l’Alcampell del segle XIX

El passat dissabte 31 de juliol es va iniciar el cicle de Xerrades d’Estiu d’Alcampell. Després d’una presentació de la regidora de cultura, Pilar Pena, i unes paraules de l’alcalde, Josep A. Chauvell, es va apagar la il·luminació del pavelló i el ponent, Carlos Corbera Tobeña, va iniciar la seua exposició. Cal dir que la xerrada s’havia d’haver fet al recinte de la piscina, però les baixes temperatures d’aquella nit van aconsellar (encertadament) traslladar-la al pavelló municipal.

Carlos Corbera Tobeña, advocat i reconegut estudiós de la història nobiliària de la Llitera, va fer una molt interessant i detallada exposició de la història local del segle XIX, dividida en dos parts: primer es va centrar en el procés que va portar a la separació de Tamarit; i després va fer un recorregut imaginari pels carrers del lloc durant el segle XIX i va explicar una bona sèrie d’anècdotes i personatges de les principals cases del lloc.

PRIMERA PART: El procés de separació

El ponent va explicar que enguany es celebren els 190 anys de la separació d’Alcampell de Tamarit, un esdeveniment que oficialment va tindre lloc l’any 1831, però que el procés de separació va començar molts anys abans, quan el 1785 es va fer la primera sol·licitud al Rei d’Espanya, Carles III. Una sol·licitud que va ser escoltada, i el 1788 es va rebre la concessió de separació, que va ser anul·lada poc temps després a causa d’un recurs interposat per l’ajuntament de Tamarit. Efectivament, Tamarit tenia molt poder en aquella època.

No obstant això, Carlos Corbera va explicar que la gent d’Alcampell no es va donar per vençuda i va seguir insistint en el seu propòsit, que després de moltes peripècies va aconseguir l’any 1831.

Alcampell al Diccionari de Madoz

Per il·lustrar-ho, Carlos Corbera va acudir a Pascual Madoz, ministre del Regne d’Espanya del segle XIX, promotor de les desamortitzacions dels comunals, i impulsor del “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar”. En l’entrada referida a Alcampell (redactada el 1863), hi diu:

“La población de Alcampel fue aldea de la villa de Tamarite, en donde se nombraba un alcalde pedáneo y un año con otro un regidor individuo del ayuntamiento de la misma, y aún existen 3 casas de las familias nobles y antiguas de Tamarite, que después trasladaron su domicilio a la villa. Habiendo aumentado la aldea de Alcampel en población, y hostigados sus vecinos, no tanto por las incomodidades de las distancias, cuanto de la ostentación de mando de Tamarite, en 1785 por parte del alcalde regidor único y varios vecinos, se recurrió a S.M. suplicando la emancipación, y que se constituyese en clase de villa, sola e independiente. Embargada la gracia de villazgo, obtenida por Alcampel, se siguió el pleito por todos los trámites ante la Real Cámara, atendiendo en sus principios a los cuantiosos gastos por prestaciones voluntarias, y últimamente por un veinteno de frutos impuesto espontáneamente por la mayor parte de los mismos hasta 1831, en que por Real cédula de S.M., de 3 de diciembre, se concedió a la aldea de Alcampell el privilegio de Villazgo, pasando una comisión regia a posesionarle, constituir ayuntamiento y demarcarle su correspondiente término, habiendo quedado comunes entre ambas villas los pastos y aprovechamientos y participación al patronato pasivo de la iglesia colegial. Su población va en periodo ascendente, de modo que se están construyendo nuevos edificios.”

El ponent va recalcar que, com que va ser un procés tan llarg, tal com diu la cita se va tindre que pagar amb contribucions voluntàries dels veïns, que inclús van acceptar posar-se un impost especial durant molts anys per a sufragar l’operació. És a dir, no va ser una acció només dels notables locals, sinó una empresa col·lectiva de tot lo lloc.

Tamarit i les seues aldees

Històricament, Tamarit de Llitera havia tingut una sèrie d’aldees, algunes de les quals es van separar al llarg dels anys i es van convertir en ‘villas’. Albelda, per exemple, es va independitzar de Tamarit l’any 1629. Alcampell ho va fer el 1831. Altorricó el 1935. Algaió encara forma part del terme de Tamarit. També hi havia una sèrie d’aldees que van quedar despoblades a causa de les guerres dels Segadors i de Successió (totes del període 1640-1714, cinquanta anys que van arruïnar la comarca), com eren Cuquet, Fontdolç, Miporquet, lo Pou de la Figuera, Solanet, Cornovis, la Montanera, Olriols o Binomás. De la majoria d’elles ja només en queden els topònims en algunes partides del terme.

L’ajuntament de Tamarit estava format per un alcalde, 4 regidors, i un alcalde-regidor per cada una de les aldees del seu terme (eren com un alcalde pedani). Així, a l’ajuntament de Tamarit hi havia una persona que representava el lloc d’Alcampell, que en el moment de la separació es deia Antonio Cristóbal.

Cal dir que Fontdolç i la Montanera posteriorment van quedar incloses al terme d’Alcampell. El ponent també va explicar que l’ermita de Sant Bartolomé, d’Altorricó, en realitat era l’antiga església de l’aldea del Pou de la Figuera; i que la imatge de la Verge del Patrocinio de Tamarit venia de l’església de Miporquet.

Els conflictes s’inicien cap al 1766

D’acord amb Carlos Corbera, va ser cap a mitjans del segle XVIII quan es van començar a endurir els conflictes entre Alcampell i Tamarit, que van provocar que el 1785 decidissen demanar-ne la separació. Per exemple, Carlos comenta que el 1766 l’Ajuntament de Tamarit va ordenar els habitants d’Alcampell que anessen a desbrossar lo barranc de la Sosa (l’Hortàs), amb l’amenaça que els posarien una multa de 20 rals si no hi anaven. Els d’Alcampell s’hi van negar, van anar a judici i el van guanyar.

Aquell mateix any, segons el ponent, l’Ajuntament de Tamarit va haver de comprar oli a Fraga (potser a causa d’una mala collita) i va aplicar uns impostos excessius a la població, de tal manera que als d’Alcampell els van duplicar la contribució, però estos van protestar davant l’Audiència d’Aragó i els van donar la raó.

Poc després, el 1768, l’Ajuntament de Tamarit va voldre vendre els pastos de la serra de Segarra a uns ramaders forasters. Tota la part nord del lloc (la serra de Segarra) era una zona comunal molt important per a la població, d’on aprofitaven els pastos per al bestiar, llenya per als forns i per a les cases del lloc, etc. També van anar a judici, que es va allargar durant molts anys.  

Tot plegat, són alguns dels indicis de la ‘ostentación de mando’ de la que parlava Madoz a la ressenya sobre Alcampell del seu famós diccionari.

Camí de la independència

Tot i que la gent d’Alcampell va demanar la separació el 1875 i els va ser concedida per Carles III el 1788, aquella acció va ser impugnada per Tamarit i es va anul·lar (o embargar). Però els d’Alcampell no van cedir, i, d’acord amb el ponent, el 1804 van començar a prendre les mides per amollonar (fitar) el terme, de moment només a la part nord.

Segons Carlos Corbera, la Guerra de la Independència va deure paralitzar tots estos processos. Tot i això, en plena guerra, l’any 1812 els diputats es reuneixen a Cadis i redacten una Constitució lliberal. Un dels efectes d’aquella Constitució va ser l’abolició del règim senyorial i l’estructuració territorial del país a partir dels municipis i províncies. L’article 310 de la Constitució de Cadis deia que “Se pondran ayuntamientos en los pueblos que no lo tengan, y en los que convenga que haya, no pudiendo dejar de haberlo en los que por sí o con su comarca lleguen a mil almas, y también se les señalará el termino correspondiente.

Tot i que la Constitució de Cadis es va aplicar molt poc i de manera molt irregular durant el primer terç del segle XIX, les seues idees van tindre una forta repercussió en les lleis posteriors. D’acord amb el ponent, a partir d’esta època els recursos de Tamarit ja van perdre força.

La concessió de la separació

El ponent va explicar com el juliol de 1831 Alcampell va tornar a demanar la revisió del procés a Madrid, esta vegada amb èxit. Lo 3 de desembre d’aquell any el rei Fernando VII va firmar la real cèdula de “separación y privilegio de villazgo”. El text, després de presentar tots els càrrecs del rei, diu que: “…” por cuanto en el año 1785 por parte del alcalde-regidor único del lugar de Alcampel, se solicitó a mi abuelo la separación, yo la firmo y lo declaro villazgo y separado de Tamarite”.

L’original d’aquella cèdula se va perdre l’any 1933 amb la crema de l’arxiu municipal, amb tot l’expedient de la separació inclòs, per la insurrecció anarquista d’aquell any. Carlos Corbera va explicar que avui sabem el que hi deia gràcies a que un antic mestre d’Alcampell, Ángel Durán Ampudia (que era de Madrid, havia estat a Montsó i havia vingut a Alcampell a fundar una escola privada, el Colegio San José), l’any 1907 en va fer una còpia. La va copiar en una llibreta que encara conserva el seu net, José Durán Saura, conegut entre naltres com lo sinyo Pepito de la Sinda.

Lo 7 de desembre de 1831 es va comunicar oficialment als representants d’Alcampell l’aprovació de la separació. Carlos Corbera comenta que l’acte de separació el va dur a terme un oficial de la Secretaria de Justícia d’Aragó, que va vindre a Alcampell amb autorització per a que fes ús de l’exèrcit si fos necessari. Però no va caldre.

Primer dia com a municipi independent

Lo 19 de desembre va prendre possessió el nou Ajuntament davant un notari d’Albelda, Pedro Bistuer, que va donar fe de l’acte i va escriure un text molt interessant:

Certifico: Que los Srs. del Ayuntamiento de esta Villa me han expuesto la R. Cédula de Separación… y las diligencias practicades en su virtud y, siendo el 19 de diciembre de 1831, se pasa a dar posesión a este dicho lugar de la exención de jurisdicción que sobre él tenia la villa de Tamarite, habiendo procedido aviso al Alcalde Antonio Cristóbal, mediante pregones públicos (…) pasando la comisión a la sala provisional de Ayuntamiento, que tenia dispuesta por ho haver casa consistorial y en ella se mandó leer la citada RC a la que dijeron unànime todos los concurrentes que la obedecían… en consecuencia de la cual se proposo para Alcalde a Francisco Mancho (…) que aceptó y prestó juramento (…)”

Després, el ponent va comentar que el nou Ajuntament va anar a prendre possessió dels llocs públics i de les concessions municipals. Així, per exemple, la comitiva va anar a prendre possessió de la carnisseria, de la fonda o “mesón”, etc. Van fer una revisió de les mides (de mesura i de pes) (els ajuntaments eren els garants de que fossen les adequades), etc.

Carlos Corbera descriu la composició del primer ajuntament, que estava format per Francisco Mancho Castilló, com alcalde, José Fet, com a regidor primer, Antonio Cristóbal, com a regidor segon, José Naval com a diputat, i Joaquín Coll com a síndic procurador general.

A partir d’aquell moment, Alcampell ja tenia el títol de “villa”, un tipus d’entitat que donava accés a diversos privilegis, entre ells el de fer fires i mercats. D’acord amb Carlos Corbera, les fires estaven exemptes d’impostos i per això tots els pobles volien aquell privilegi, ja que s’hi aplegaven molts comerciants i artesans i es dinamitzava molt l’economia local. El nou ajuntament d’Alcampell va decidir que la Fira es faria el 19-20 de desembre, per a commemorar la data de la separació.

No obstant això, Tamarit encara es va reservar alguns privilegis al terme d’Alcampell, com l’aprofitament de pastos, la gestió de l’aigua de Fontdolç, o la participació en el patronat de l’església de Santa Margarita, amb el privilegi de nombrar capellà.

SEGONA PART: Una passejada pels carrers d’Alcampell del segle XIX

Carlos Corbera mostra com, a partir d’aquella data, l’evolució de la població d’Alcampell va augmentar de manera progressiva fins a duplicar-se en poques dècades (passa d’uns mil habitants en el moment de la separació, a uns dos mil al final del segle XIX). L’augment de la població va comportar el creixement del poble també en l’aspecte físic, de manera que es van construir nous carrers i places.

A partir d’ací, Carlos Corbera mos va fer una passejada imaginària per alguns punts emblemàtics d’aquell lloc del segle XIX.

Carrer de la Plaça

Primer es va fixar en l’edifici de l’Ajuntament vell. Va comentar que durant els primers deu o dotze anys l’ajuntament d’Alcampell no tenia una seu fixa, sinó que les reunions es feien a les cases dels alcaldes i regidors. No va ser fins el 1844 quan es va comprar una casa i es va adaptar a les necessitats d’un ajuntament.

A la plaça hi havia també Casa de Galindo, que avui ja no existeix (era a l’actual forn de Rosseta). A la vora estava Casa de Carpi, una de les famílies més antigues documentades a la Llitera (apareixen al cens de Fontdolç al segle XIV, després pugen a Alcampell fins que a finals del segle XVII es casen a Tamarit). Després venia la casa de Joaquín Sancho, una família originaria de Calanda, dedicada des de molt antic a la terrisseria (eren alfarers). Després ve Casa de Pardo, que la llegenda diu que per la Guerra de la Independència un comandament militar hi va deixar un cofre i, anys més tard, va tornar a recuperar-lo, no s’esperava trobar-lo, però l’hi van guardar intacte, motiu pel qual els va dir que demanessen lo que vulguessen, i ells li van demanar la separació de Tamarit. Carlos Corbera considera que és una llegenda, però també fa notar que és a partir d’ixa època és quan es produeix la separació, i conclou que alguna influència devien de tindre, perquè el poder de Tamarit era molt. De Casa de Pardo és d’on ix lo primer alcalde d’Alcampell, aquell Francisco Mancho esmentat més amunt.

Carlos Corbera mos va portar després (imaginàriament) cap a l’altre costat del carrer, on trobem Casa del Secretari, construïda a mitjans del segle XIX per José Coll Rufas, lo primer secretari que va tindre lo nou ajuntament. Carlos explica que primer estava domiciliat al Carrer Nou, però després es va fer ixa casa al carrer de “la Plaza”. Es va casar amb una dona de Tamarit, Teresa Zanuy Subías, i entre els seus fills hi havia Francisco Coll Zanuy, lo futur General Coll (que va nàixer el 1850, va estudiar medicina i va entrar a l’exèrcit, durant la Guerra de Cuba va ser el director de l’Hospital Alfonso XII, i es va encarregar d’organitzar el retorn dels soldats ferits a Espanya quan va acabar la guerra. Va morir el gener de 1929).

Carrer Major

Els Coll van construir-se una casa al carrer Major, avui dia encara en bon estat. La família de Casa de Coll va estar molt implicada en política (eren de tendència lliberal) i van comptar amb una sèrie de personatges importants, dels quals Carlos Corbera mos va fer un resum de les seues biografies (va parlar de Fray José Coll Mora, que va presidir l’Església del Sant Sepulcre de Jerusalen i va ser Comissari General de l’Ordre Franciscana a Espanya; de José Coll Moncasi, diputat a Corts, governador civil de Mallorca i impulsor del Canal d’Aragó i Catalunya; Pío Coll Moncasi, militar, President de la Diputació de Lleida i Governador Civil de Lleida; i també mos va parlar del General Coll, esclar).

Al davant de Cas de Coll hi havia un forn de pa molt antic (a l’actual Casa de Pilara), que està documentat des de 1323, quan Jaime II el va concedir a Pedro de Canelles. Des de Cas de Coll hi havia un soterrani per passar cap al forn. Carlos mos va aclarir que era un forn de coure pa, però que el pa s’amassava a les cases i només es portava al forn a coure’l. Després al carrer de l’Arco hi havia Casa del Forner, que era de la família que s’ocupava de portar lo forn.

Al carrer Major també hi havia Casa de Sabau, avui dia desapareguda. Allà hi va nàixer Antonio Sabau Mola, que va ser cap de les milícies nacionals d’Alcampell durant la primera Guerra Carlina (1839), motiu pel qual se li va concedir la creu d’Isabel la Católica. El 1873 va ser diputat de la I República. Curiosament, un cosí seu, Pío Coll Moncasi, va ser un dels militars que va entrar al Congrés el 1874 a dissoldre les corts de la I República. Carlos Corbera va fer notar la paradoxa que en un mateix fet històric hi hagués dos persones d’Alcampell implicades, una per cada costat.

Pujant pel carrer Major, més endavant hi trobaríem (si no l’haguessen enderrocat) Casa de Piniés, també coneguda com a Casa de Luques. Els Piniés eren una família de la zona de Benavarri i Llaguarres, i una de les branques es va instal·lar a Alcampell, fins que a mitjans del XIX se’n van anar a Tamarit.  Aleshores la casa la va comprar un farmacèutic que venia d’Albelda de nom Lucas Badía Morillo. Per això tothom la coneixia com Casa de Luques. Allà s’hi va instal·lar la primera farmàcia del lloc.

La neta del farmacèutic es va casar amb Enrique Roces Vergara, un dotor que venia de Lleida (tot i que la seua família pareix que procedia de Benavarri), i que va arribar a ser alcalde d’Alcampell, oficial del Govern Civil, i també empresari elèctric. Tenia un salt d’aigua a Fonz des del que va portar l’electricitat a Alcampell l’any 1899. A Casa de Luques hi va haver la primera farola del lloc (que avui encara es pot veure a la façana de Casa de Garrido). Això va tindre molta repercussió en la vida local, va transformar lo lloc. Carlos Corbera explica que se li va dedicar una copla i tot: “Alcampel ya no es Alcampel, que se ha vuelto ciudad, porque don Enrique Roces le ha puesto electricidad”.

Plaça D’Oste

Després arribem a la Plaça D’Oste, que durant el segle XIX tindrà diversos noms: Plaza de Arriba, Plaza del Norte o Plaza de la Reina. Avui dia el nom popular és Plaça d’Oste, en referència al nom d’una de les famílies més antigues del lloc, que ja apareix als fogatges de 1442.

A la plaça d’Oste, hi ha la Casa del Menescal. Domingo Fornés era un veterinari d’un poble de Lleida, que es va casar amb Vicenta Gota, filla de Narciso Gota, un altre propietari important que vivia al Carrer la Bassa. La casa del Menescal la van construir al pati d’aquella casa, ara fa uns 150 anys. Carlos Corbera explica que a ixa casa hi va nàixer el 1876 un personatge molt desconegut a Alcampell, però molt reconegut a Rubí (Barcelona), que es deia Maximino Fornés Gota, un metge que va exercir més de seixanta anys en aquella localitat catalana. Quan va morir, el 1966, l’Ajuntament de Rubí va acordar dedicar-li  un dels carrers principals i instal·lar un bust seu al vestíbul del Centre Sanitari municipal.

Si, des de la plaça D’Oste, enfilem lo carrer cap al nord, hi trobem Casa de Mola, ara Casa de Pardet. Encara té l’escut dels Mola a la façana de tipus renaixentista aragonesa, però el més important és a l’interior: un sostre amb un artesanat artístic en la que destaquen una sèrie de creus, escuts, etc.

Si, des de la Plaça D’Oste, enfilem lo carrer cap al sud entrarem al carrer de l’Arco (que en documents antics apareix com a “calle Norte” o com a “Calle del Monasterio”). Allà es troba la Casa de Franxo, que és on vivia el que va ser el primer alcalde d’Alcampell (Francisco Mancho). I, més cap a baix, a la cantonada del Carrer Nou, hi havia l’escola d’Alcampell del segle XIX (que Madoz esmenta al seu Diccionari).

Carrer de la Font

El carrer de la Font durant el segle XIX es deia ‘de las Fuentes’. Madoz ja deia que al lloc hi havia quatre fonts. En aquell moment encara no s’havia construït la font de la carretera, i la més important era la Font Bllanca. Madoz també deia que hi havia 3 basses: una estava al final del carrer de la Font, el Toll, les altres dos eren la de la Teuleria i la Basseta.

Al carrer de la Font hi havia un altre edifici singular i remarcable, que era el Benefici. En origen era la casa de la família Mola (d’una altra branca dels Mola). La família Mola era d’origen francès i es va establir a Tamarit quan la conquesta cristiana, al segle XII. El rei els va donar un territori que era la partida de Vinacorba, que és on es van instal·lar. Amb el temps, un dels fills se’n va anar a Peralta, un altre va pujar a Alcampell. A Altorricó encara existeix una Casa de Mola… L’any 1764 Lorenzo Mola i Maria Clemente no van tindre descendència i van decidir fundar un ‘Benefici’. Un “Benefici” era forma deixar una sèrie de rendes per a que es diguessen misses per l’ànima dels fundadors. Van donar a l’Església totes les terres d’Alcampell, la casa i unes terres de Llitera que es deien ‘el Vedadet’ (126 hectàrees, que ara formen part del terme d’Altorricó), però amb la condició que ells podien triar qui seria el capellà encarregat de dir les misses, que seria qui gestionaria tot aquell patrimoni. L’habitual era anomenar un capellà que fos parent seu, així les rendes sempre es mantenien a la família.

Al carrer de la Font hi va a parar el Carrer de Carpi. Els Carpi, que al segle XIX ja vivien a Tamarit, eren els propietaris de tot el terreny que hi havia baixant el carrer la Font a la Dreta. Tot i que Casa de Carpi estava a la plaça, per darrera donaven a tota aquella part, i tenien arrendades moltes parcel·les a famílies d’Alcampell, que les empleaven com a patis i horts. A partir de la construcció de la carretera, cap al 1876, aquelles parcel·les es posaran en venda i s’hi construiran cases. Els carrers que s’hi van fer es deien Calle del Progreso, Calle de la Libertad i Calle del Sol, cosa que ja denota que hi havia un esperit lliberal. A l’altre costat de la carretera es construiran els “Barrios” (o Barios). Alcampell era un lloc amb una expansió demogràfica permanent, cosa que es reflectia en noves cases i nous carrers.

Los Fossars

Per finalitzar la sessió, Carlos Corbera mos va portar al fossar. Amb una població en expansió, inclús los fossars se quedaven petits. Carlos va explicar que l’any 1787, el rei Carles III va dictar una llei que obligava a treure els fossars dels nuclis urbans. Fins aquell moment, la gent s’enterrava a dins del lloc, normalment a l’església i voltants. En el cas d’Alcampell, Carlos va dir que hi havia una sèrie de famílies que tenien dret a ser enterrades a dins de l’església, on hi havia una cinquantena de tombes, mentre que la resta de la població s’enterrava al davant (on ara hi ha les escaleres de missa) (de feit, quan les van renovar ara fa pocs anys, hi va eixir una bona quantitat d’òssos humans). Però això donava lloc a situacions insalubres. Per això van decidir pujar-lo al tossal de Santa Margarita (la norma deia que havien de ser llocs airejats), però en poc temps se’ls va quedar petit (es calcula que va estar en funcionament uns 70 anys) i en van haver de fer un altre més gran. El 1888 es va inaugurar el que ara coneguem (famós perquè en una data tan temprana ja va incorporar un sector laic).

I ací es va acabar la sessió. La cinquantena llarga de persones que vam seguir l’acte vam agrair l’exposició tan detallada i el to didàctic de Carlos Corbera Tobeña, que va aconseguir transmetre coses molt complexes de manera molt entenedora. Va ser una vetllada molt profitosa, que va aconseguir que tothom tornés a casa amb una noció més clara d’on som i d’on venim (potser no tenim tan clar a on anem), i amb moltes coses sobre les que reflexionar. Sens dubte, una xerrada que mos va enriquir a tothom. Bona manera de començar el cicle de xerrades d’estiu.

One thought on “190 anys de desannexió d’Alcampell-Tamarit i un recorregut per l’Alcampell del segle XIX

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s