Desembre 1933. Aragó en flames

El 21 d’agost de 2021, es va fer una xerrada a Alcampell sobre la revolta anarquista de 1933, que en diversos llocs de la Llitera va tindre una forta repercussió. L’acte va formar part del cicle de xerrades d’estiu organitzades per l’Ajuntament, aquell any dedicades a temes d’història local. Es va celebrar al recinte de les piscines i els ponents van ser Lluís Rajadell (periodista i escriptor, redactor de l’Heraldo d’Aragón a Terol) i Pep Espluga, amb moderació d’Arantxa Capdevila.

Els preliminars

Tot va començar a causa d’un cúmul de coincidències. Uns mesos abans havíem ressenyat a la revista Temps de Franja el llibre ‘El Bajo Aragón en llamas’ (Comuniter, 2019), escrit per Lluís Rajadell i Fermín Escribano. En aquell llibre, els autors fan un bon repàs als fets produïts a la zona del Baix Aragó i del Matarranya  amb ocasió de la revolta llibertària del 8-10 de desembre de 1933. La lectura d’aquell llibre mos va impactar, conscients com érem que a Alcampell hi havia hagut un moviment similar en aquella mateixa data. Unes similituds que feien evident que es tractava d’una acció coordinada a gran escala. Un esdeveniment del que al lloc encara hi ha molta memòria intra-familiar, però també molt de silenci. És encara un dels petits tabús locals.

Més endavant, el gener de 2021, en Lluís Rajadell mos va enviar un correu electrònic demanant una informació referida a una persona d’Alcampell. En aquells moments, ell estava analitzant part de la copiosa documentació que havia recopilat per escriure aquell llibre, entre la que hi havia les actes d’un judici en el que hi apareixia el nom d’un home d’Alcampell. Un tal Manuel Noguero.

Literalment, l’e-mail de Rajadell mos deia:

“…acabo de publicar un llibre a mitges amb Fermín Escribano sobre la revolució de 1933 a la província de Terol. Però la referència sobre Manuel Noguero em va aparèixer abans, investigant la vida de Bautista Albesa, un “home d’acció” de la CNT del meu poble, Vall-de-roures. Vaig trobar a l’Arxiu Provincial un sumari on Albesa està encausat per distribuir uns escrits de propaganda anarquista. Son unes cançons que, pel que pareix, servien també per recaptar diners per als presos anarquistes. La llàstima és que vaig trobar el sumari quan ja havia publicat el llibre sobre Batiste, “La ternura del pistolero”. Si algun dia en faig una reedició, ja ho incorporaré. El sumari fa referència a Manuel Noguero com a possible autor de les cançons, però no em queda massa clar. Pareix que, mentre el jutge investiga l’autoria de les cançons, arriba la revolució del 33 i mor Noguero. És la composició que jo em faig”.

Efectivament, Manel Noguero era un home d’Alcampell. Manel de Nau. I no només això, sinó que era el tiet d’Arantxa Capdevila, germà de son iaia materna, i com deia Rajadell, va morir a la revolta del desembre de 1933. Va ser una de les dues víctimes mortals que hi va haver a Alcampell en el transcurs d’aquella insurrecció.

El correu de Rajadell mos va portar a indagar una mica més en el personatge i en les circumstàncies de la seua mort, encara envoltades de silencis familiars. Sabíem que Manel Noguero, aquella nit del 8 de desembre de 1933, havia rebut un tret mortal, aparentment disparat de manera accidental des de les seues pròpies files, i que l’endemà va ser enterrat al fossar. El que no sabíem era que, just en aquells moments, Manel Noguero estava encausat en un judici que es celebrava a Vall-de-roures, acusat de compondre coples contra el govern de la República. En el judici l’acusaven a ell i al líder anarquista del Baix Aragó, Batiste Albesa, d’haver pagat la factura de la impremta Bobalà de Lleida on s’havien imprès les coples, que després es repartien per a recaptar fons per a les famílies dels anarquistes presos. Una altra cosa que tampoc no sabíem era on estava enterrat.

Teníem, per tant, un doble motiu per a indagar una mica en aquells feits: La curiositat per la història local i la necessitat de refer uns itineraris familiars esborrats pel temps i la desmemòria planificada.

Li vam preguntar a Rajadell com havia fet per obtenir informació sobre la insurrecció al Matarranya. Ell mos va respondre que era molt fàcil: Només calia anar a l’Arxiu Històric Provincial i demanar la documentació dels judicis referents a aquells fets. Així ho va fer ell a Terol, on va poder trobar sense problema tant els sumaris dels judicis com les sentències que es van dictar. Mos va aconsellar que féssem lo mateix a l’Arxiu Històric Provincial d’Osca, on probablement trobaríem tot lo que buscàvem.

Durant el juliol de 2021 ens hi vam adreçar diverses vegades, però aviat vam veure que la cosa no seria tan senzilla. Vam regirar a fons l’Arxiu Històric Provincial d’Osca i, efectivament, hi vam trobar algunes sentències lliteranes, la dels fets d’Alcampell entre elles (també les de Calassanç i de Peralta de la Sal). Però no hi va haver manera de trobar els sumaris dels judicis, la part més interessant perquè allà és on hi hauria les declaracions de tots els testimonis. Aparentment, es van perdre o van desaparèixer en algun moment del passat, segons paraules dels responsables de l’Arxiu. Podria ser que en el trànsit des del Jutjat d’instrucció de Tamarit a l’Audiència, i després al ‘Arxiu Històric Provincial, s’hagués traspaperat o perdut. Almenys això mos van dir allà. Després vam saber que la desaparició d’arxius judicials era també una pràctica habitual que els propis anarquistes promovien, per tal d’evitar que servissin de base per a futures represàlies contra ells.

Per això, quan l’Ajuntament d’Alcampell mos va demanar suport per a organitzar les Xerrades de les nits d’estiu del 2021, vam proposar que, en cas que fos necessari, naltres podríem ocupar-nos d’esto tema. Com que a radera hora va caure un dels ponents previstos, vam entrar al programa estiuenc i vam fer la xerrada que ací contem. El programa va quedar així: Lluís Rajadell explicaria com va ser la revolta al Matarranya en general i a Vall-de-roures en particular, i Pep Espluga faria el mateix amb la insurrecció a la Llitera (a partir de les dades trobades a l’Arxiu Històric Provincial). Arantxa Capdevila introduiria la sessió i moderaria el debat posterior.

L’Arantxa va introduir l’acte a partir de les rememoracions familiars de son tio Manel:

“Manel Noguero era el germà gran de la meua iaia Maria i, efectivament, va morir durant la insurrecció del 1933 a Alcampell. Tot i que ho sabíem, a casa no era un tema de conversa. Com us podeu imaginar (jo almenys així ho imagino) era un tema molt dur per a mon iaia, que mai parlava d’esto tema, mai mos va explicar res. Com passa en moltes famílies, el que va vindre després, la guerra, la dictadura, no feia molla fàcil explicar la història d’un tiet anarquista mort enmig d’una revolució social. El silenci va ser tal que, fins fa poc, ni els seus fills, ni les seues netes, ni el seu net, no sabíem ni on va morir ni on estava enterrat. Com si mai no hagués existit. Dic fins fa poc perquè, no gaire després del correu de Rajadell, vam coincidir en un funeral amb Sandra Guàrdia, de casa Veles, i ho vam comentar. Manel tamé era cosí de son iaia Maria. Sandra va decidir preguntar-li a Maria sobre el tema. Poc temps després mos va explicar que Maria era una nena aquell 8 de desembre del 33, però que encara recordava molt bé aquella nit. Gràcies a Maria i a Sandra ara sabem en quin carrer va rebre el tret lo tio Manel i on està enterrat al fossar. I mos hem pogut fer una certa composició d’aquella època tan moguda (per a tothom) i aquella data tan tràgica (per a la família). Cal dir que mon iaia va perdre un altre germà, Pedro, al front de guerra, que encara no sabem on va caure ni què se’n va fer. Com tanta gent, hem viscut sobre un pacte de silencis”

La insurrecció llibertària de 1933 en el context espanyol

En la seua intervenció, el primer que va fer Lluís Rajadell va ser separar clarament els fets del 1933 de tot el que va passar a partir del 1936, dos períodes que en la memòria popular s’acostumen a confondre massa (i fins i tot amb la repressió contra el maquis dels anys 40).

El desembre de 1933 estàvem en plena Segona República, i encara faltava molt per al cop d’estat militar que va desencadenar la Guerra Civil de juliol de 1936. Lluís Rajadell va explicar com els fets de desembre de 1933 responien a la “gimnàstica revolucionària” que la CNT-FAI duia a terme durant els anys de la II República, una a forma d’expressar la insatisfacció social d’àmplies capes de població davant les escasses reformes polítiques i la creixent repressió envers el sindicalisme anarquista.

Cal tenir present que el 1933 el panorama anava calent a tota Europa. És l’any que els nazis prenen el poder a Alemanya. És l’any que es crea la Falange Espanyola. I és l’any que el govern de la II República espanyola aprova una sèrie de lleis especialment repressives (Llei de Defensa de la República, Llei d’Ordre Públic i LLei de Vagos i Maleants), que s’aplicaran sobretot contra la insurgència anarquista.

La revolta de desembre de 1933 es va produir sobretot a l’Aragó i a la Rioja, i de manera més parcial en altres regions, però va ser precedida per insurreccions similars a Catalunya (gener 1932) i en àmplies parts d’Espanya (gener 1933, famosa pels luctuosos fets de Casas Viejas, a Andalusia). La CNT-FAI esperava que aquelles insurreccions facilitarien un “contagi revolucionari” amb el que podrien iniciar la revolució llibertària a tota Espanya. Ho van provar tres cops durant el període de la II República. Esta, la de desembre de 1933, va ser la radera.

Tota l’operació comença els dies 30 i 31 d’octubre d’aquell any, quan la CNT celebra a Madrid un Congrés d’organitzacions regionals, per acordar la postura a seguir davant les eleccions generals convocades pel novembre. Es va decidir l’abstenció total, amb el significatiu eslògan “Davant les urnes, la revolució social”. Es decidí també l’estratègia a seguir en cas que els partits conservadors guanyessen les eleccions (cosa que, gràcies al propugnat abstencionisme cenetista, va passar). Després de molt discutir i amb escàs consens, acordaren que si la victòria conservadora propiciés “un estat passional del poble”, la CNT hauria de donar-li impuls per a dirigir-lo vers la fita final: la implantació del comunisme llibertari. Per això, el dia que es va constituir el nou govern, el 8 de desembre de 1933, la CNT-FAI va llençar la consigna als seus militants d’iniciar la insurrecció.

La insurrecció llibertària a l’Aragó

D’acord amb el llibre de Fermín Escribano ‘La España Rojinegra‘ (Associación Isaac Puente, 2017), fins un total de 89 municipis aragonesos van seguir les directrius del Comitè revolucionari, establert a Saragossa per a coordinar la revolta. Van ser una quarantena de la província d’Osca, una trentena de la de Terol i una vintena de la de Saragossa (Taula 1). Era sens dubte una operació d’ampli abast.  

A la ciutat de Saragossa es produí un ampli moviment revolucionari que tingué la ciutat paralitzada durant dos dies plens de combats entre les forces de l’ordre i els sindicalistes de la CNT-FAI. Una autèntica batalla campal, amb intents d’incendis d’edificis religiosos i oficials, que va deixar destrosses a manta i multitud de morts i ferits. En acabar, es convocà una vaga general obrera que durà fins el 14 de desembre en solidaritat amb els nombrosos detinguts que hi va haver al conjunt d’Aragó com a conseqüència de la insurrecció.

El 16 de desembre va caure el Comité revolucionari, amb la detenció de la majoria dels seus membres, i s’inicià una dura repressió contra totes les persones, barris i pobles sospitosos de donar suport a la CNT-FAI. El 21 de desembre s’il·legalitza la CNT i s’organitzen tribunals d’urgència per jutjar els detinguts. Curiosament, el 24 de gener de 1934, un escamot anarquista va entrar a punta de pistola als jutjats de Saragossa i va robar els sumaris dels judicis.

En total, a Aragó la rebel·lió de desembre de 1933 es va saldar amb 42 morts i 76 ferits, entre membres de la CNT (els que més víctimes van patir), forces de l’ordre i altres persones que passaven per allà (taules 2 i 3).

La insurrecció al Matarranya

Lluís Rajadell va explicar que, al Matarranya, els anarquistes de tota la comarca es van agrupar a Vall-de-roures per iniciar la insurrecció. Per això, amb l’excepció de Beseit, on també hi va haver un fort aixecament popular, a la resta de pobles gairebé no hi va passar res. Tot es va concentrar entre Vall-de-roures i Beseit. D’acord amb les indagacions de Rajadell, a l’aixecament de Vall-de-roures hi van participar militants llibertaris de Maella, Beseit, Calaceit, Queretes, Torre del Comte, Massalió, Lledó, Arenys de Lledó, Fondespatla, Valljunquera i la Portellada.

Segons Rajadell, a Vall-de-roures la proclama insurreccional la va pronunciar el dirigent anarquista saragossà Jacinto Santaflorentina, qui a les 4 de la tarda del dissabte 9 de desembre va arengar la gent des del bar de la Unión Valderrobrense. Des d’aquell moment, centenars d’homes, molts vinguts d’altres poblacions properes, armats de manera més aviat precària (escopetes de caça, pistoles de la radera guerra carlina, forques i destrals, etc.), es van dirigir a la caserna de la guàrdia civil amb intenció de prendre’n el control.

En aquell moment s’inicià una llarga batalla, que durarà tota la nit, de la qual en resultaren quatre persones ferides (dos guàrdies civils, una nena i un mecànic) i un mort (José Faustino Adell, àlies ‘Pulça’, abatut mentre intentava llençar un artefacte incendiari contra el quarter). Malgrat la llarga nit d’assetjament i els diversos intents de negociar amb els guàrdies civils parapetats a l’interior, no aconseguiren rendir-los. El diumenge 10 de desembre, els insurrectes enterraren amb tots els honors el seu company ‘Pulça’. Començaren a adonar-se que el moviment no havia tingut l’èxit esperat.  

El dilluns 11 de desembre dues companyies del Regiment d’Infanteria 18 de Tarragona entraren al poble, recuperaren el control del municipi i detingueren tots els insurrectes, els quals foren empresonats en condicions molt penoses a les presons de Vall-de-roures i de Montalbán. Se’ls obriren dos judicis, un per la via civil i un altre per la militar. Cal destacar que bona part de la documentació del llibre esmentat prové dels sumaris d’aquests judicis, amb la qual cosa es compta amb expressions literals de molts dels protagonistes i també de persones cridades a declarar com a testimonis dels fets.

El judici civil va tenir lloc l’abril de 1934, amb una vuitantena de persones detingudes, la majoria de Vall-de-roures, però també d’altres localitats dels voltants, sobretot de Massalió.

En el cas de Beseit el procés va ser molt similar, si bé la proporció de persones detingudes fou molt major (114 detinguts sobre una població molt menor que la de Vall-de-roures). Beseit era en aquells moments un poble industrial (indústria paperera) i miner, amb un moviment sindical molt actiu i organitzat.

Les penes foren dispars: l’alcalde de Vall-de-roures fou condemnat a 24 anys de presó, tres persones del grup dirigent a 18 anys, trenta-i-quatre persones foren condemnades a 10 anys, onze persones a 6 mesos, i la resta foren absoltes.

No obstant això, l’abril de 1934 el Govern espanyol va promulgar un decret d’amnistia i tots els encausats van ser alliberats. Però la via militar va seguir el seu curs, de tal manera que el desembre de 1934 es va iniciar el consell de guerra contra 15 dels mateixos acusats, dels quals sis van ser absolts i la resta van rebre penes d’entre 2 i 6 anys de presó. De nou, tots ells foren amnistiats el febrer del 1936, després del triomf electoral del Front Popular.

Del conjunt, s’observa que els insurrectes seguien un mateix patró d’actuació: primer intentaven apoderar-se de la caserna de la guàrdia civil, així com desarmar vigilants a sou dels potentats locals, en segon lloc detenien les autoritats i notables locals (tot i que en el cas de Vall-de-roures l’alcalde formava part del propi grup d’insurrectes), en tercer lloc ocupaven l’ajuntament, hi penjaven la bandera roja-negra i intentaven destruir els registres de la propietat i els arxius de documents oficials. En paral·lel, confiscaven els productes de primera necessitat del municipi per repartir-los entre la població i donar la impressió que, amb el comunisme llibertari, millorava substancialment la qualitat de vida. Finalment, convocaven una assemblea ciutadana oberta per tal d’escollir un Comitè revolucionari que regiria el poble d’allí endavant.

Rajadell destaca que alguns dels testimonis que van testificar en els judicis de 1934, posteriorment serien les primeres víctimes dels comitès revolucionaris que dominaren el territori dos anys després, arrel l’esclat de la Guerra Civil. Tal com diu ell al llibre esmentat: “La revolució de desembre de 1933 va posar en marxa una endimoniada i violenta dinàmica d’acció-reacció que va viure les seves següents etapes el 1936, amb l’inici de la Guerra Civil i la consegüent onada de repressió exercida per l’entorn llibertari sobre els sectors conservadors, i el 1939, amb el final de la contesa i les represàlies sobre els republicans en general i sobre els anarcosindicalistes en particular.” Malauradament, el mateix va passar a la resta de pobles aragonesos on hi va haver aixecament el desembre de 1933.

Rajadell també destaca que, amb l’arribada del front franquista, molts dels anarcosindicalistes i republicans hagueren de fugir primer a Catalunya i després a França, i observa que alguns acabaren als camps d’extermini nazis (com és el cas de Joaquín Celma, l’alcalde de Vall-de-roures en el moment dels fets).

Lluís Rajadell va cloure la seua exposició fent un repàs de diverses persones clau dels anys 30 al Matarranya, la majoria avui oblidades o encara envoltades d’un espès silenci, malgrat les seues remarcables aportacions cíviques i polítiques en aquella època.

La insurrecció a la Llitera (i voltants)

L’exposició va continuar a càrrec de Pep Espluga, que va donar algunes dades dels fets en diverses localitats de la Llitera i de comarques veïnes (a partir del llibre de F. Escribano i de les sentències trobades a l’Arxiu Històric Provincial). Els escassos indicis disponibles permeten fer-mos una certa idea de com va anar la cosa.

Belver de Cinca

El 9 desembre a primera hora hi arriba un cotxe amb instruccions. Coordinats pel president local de la CNT (Manuel Lozano Guillén), els anarquistes posen en marxa el protocol rebut des de Saragossa. Però abans de que puguin començar a fer res, cap a les 13h, hi arriba la Guàrdia Civil de Fraga, que detén els cenetistes que encara estaven debatent al mateix local del sindicat i els incauten totes les armes. Un total de 26 persones són detingudes i van a judici. El resultat és: 15 persones absoltes, una condemnada a 4 mesos de presó, una a 2 anys, una a 6 anys, sis a 8 anys, i una altra a 9 anys. Totes elles serien amnistiades uns mesos després, l’abril de 1934.

Albalate de Cinca

Els membres de la CNT local, la nit del 8 desembre requisen les armes de persones contràries a la revolució (unes 150, segons les fonts) i les tanquen al local del Sindicat. Algunes ofereixen resistència i s’ocasionen tres ferits. Durant la nit, intenten ocupar la caserna de la Guàrdia Civil, sense aconseguir-ho. Deixen dos guàrdies civils ferits. La nit del 9 al 10 desembre hi arriba la Guàrdia Civil provinent de Belver, on ja han deixat el poble pacificat. Hi ha un dur tiroteig i mor un cenetista (Manuel Casado). Davant l’adversa situació, dues-centes persones fugen del poble, l’alcalde i el jutge municipal entre elles. El resultat és un mort, cinc ferits i més de 80 detinguts. No hi ha dades de les penes a les que van ser condemnats, però probablement la majoria foren amnistiats a partir d’abril de 1934.

Esplús

D’acord amb Fermín Escribano, a Esplús “se estuvo alerta y se paralizaron los trabajos durante tres días” (Escribano 2017, p. 112).

Binèfar i Montsó

En estos pobles més grans i amb una presència anarcosindicalista més organitzada, les autoritats van prendre mesures preventives molt abans de la data de la insurrecció. Gràcies a diversos infiltrats, els Governs Civils disposaven amb molta anterioritat d’informació sobre els protocols i estratègies que el Comitè revolucionari de Saragossa havia dissenyat. Així, el 3 de desembre, el Govern Civil va ordenar una gran batuda entre les files anarquistes de la zona, amb el resultat de 80 persones detingudes i moltes altres fugides i perseguides. A Binèfar, els que van aconseguir escapar del raid, van crear un grup volant (liderat per Juan Ric Alzuria) per anar a fer la revolució als pobles dels voltants (Escribano, 2017, p. 111).

Tamarit de Llitera

L’única referència que hi ha al llibre de Fermín Escribano és que hi va haver 22 persones processades per participar en la rebel·lió (Escribano, 2017, p. 112).

La insurrecció a Calassanç

De Calassanç n’hem obtingut informació més detallada gràcies a la sentència que hi ha publicada al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca (J-2596 – Sentència 39, Rollo 666, Sumari 49 de 1933).

Cronològicament, els fets pareix que van ser així:

Mitjanit del 8 de desembre

Es presenta un grup de 12-14 forasters, liderats per Juan Ric (carnisser de Binèfar) i Andrés Sánchez (fuster de Gavassa). Van a la Posada, on s’incauten de 5 escopetes de caça i 400 cartutxos. Després van a la casa de Jaime Sesé, on es produeix un episodi violent amb un ferit greu (que posteriorment morirà). Segons la sentència: “incautándose de dos [armas], que por causa de tales violencias les entregaron, siendo herido gravemente de dos disparos en el pecho y vientre, y un corte de hacha en la cabeza”

Matí del dissabte 9 de desembre

Els insurrectes van a l’Ajuntament. Cremen tota la documentació oficial al mig del carrer (tot i que “por medida de precaución habían sido retirados con anterioridad los libros y expedientes más importantes”). Col·loquen un explosiu a la porta de la Casa-Rectoral (“cuya explosión causó daños tasados en 10 pesetas”). Després intercepten una persona que passava pel carrer, el practicant del poble, Mariano Núñez García, a qui li demanen que vagi a visitar el ferit Jaime Sesé, mentre ells van a buscar el metge de Peralta. Abans de fer-se de dia, obliguen el xofer de l’òmnibus local (Antonio Alins) a portar-los a Peralta de la Sal. Uns quants s’hi queden per contribuir a la revolució, mentre els altres tornen a Calassanç amb el metge, el qual quan arriba ja no pot fer res pel ferit.

Diumenge 10 de desembre

Pel matí, els insurrectes organitzen una manifestació pels carrers de Calassanç, amb la bandera roja-negra al capdavant, que pengen al balcó de l’Ajuntament. Fan pregonar a l’agutzil (Andrés Boj Campo) “en los sitios de costumbre y a toque de campana” un ban mitjançant el qual fan saber a la població que s’ha proclamat el Comunisme Llibertari. Però no tenen gaire temps de gaudir-ne ja que, aquella mateixa tarda, quan s’aproximen les forces de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil, els revolucionaris abandonen la bandera i totes les armes.

Durant la tarda, les forces de l’ordre es fan amb el control del poble. Es fan nombroses detencions. Se’ls acusa de “delicte contra la forma de govern”. Durant els dies 11, 12 i 13 de desembre, 6 dels revolucionaris es presenten voluntàriament a la Guàrdia Civil o al jutjat municipal per confessar la seua participació en els fets. Dotze persones (taula 4) queden en presó preventiva a partir del dilluns 11 de desembre, fins al dia del judici, el 7 de març. El jutge és Santiago Blasco y Rozas. Tots els processats tenen el mateix advocat defensor (Carlos Vilarrodona), excepte un (Boj Calvo, defensat per Manuel Blasco). De les dotze persones processades, sis són absoltes de tots els càrrecs, dos són condemnades a 4 anys, 4 mesos i 1 dia, i quatre a 8 anys i 1 dia.

La insurrecció a Peralta de la Sal

Per la descripció dels fets de Peralta de la Sal comptem també amb la sentència del judici posterior (J-2596 – Sentència 28, Rollo 650, Sumari 57 de 1933) (disponible també al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca).

9 desembre 1933

De matinada, arriben al poble quatre persones provinents de Calassanç (Cosials, Raluy, Ardanuy i Faro) amb un grup de persones d’altres llocs (J. Ric de Binèfar i A. Sánchez de Gavassa, entre altres). S’ajunten amb els insurrectes de Peralta per planificar la revolta. El primer que fan és deixar lo poble a les fosques (tallen un pal de la línia elèctrica), i a continuació patrullen armats els carrers i posen controls a la carretera. Exigeixen el lliurament d’armes, primer a l’alcalde (Miguel Navarro) i al Secretari (Carlos Dosantos) i després a altres notables del lloc.

Ja de dia, intenten assaltar la caserna de la Guàrdia Civil, sense aconseguir-ho. Però deixen ferit el Cabo Comandant del quarter (Francisco Franco Gazo). Després assalten l’Ajuntament i cremen els arxius al mig del carrer. Fan un pregó convocant una Assemblea a la plaça i designen un Comitè Revolucionari. A continuació, organitzen una manifestació pel poble “con una bandera roja y dando vivas al comunismo libertario”.

A partir del 10 de desembre 1933

Els dies 10, 19 i 22 de desembre, les forces de l’ordre detenen nombroses persones que passen a presó preventiva, de les quals finalment 16 són processades (taula 5).

Se’ls acusa de “delicte contra la forma de govern”. La defensa (l’advocat Manuel Banzo) sol·licita l’absolució de tots els acusats per, segons ell, no estar provada la seua participació en cap fet delictiu, amb l’eximent de “fuerza irresistible y miedo insuperable, derivados de la actuación de un numeroso grupo de forasteros, que violentamente y con intimidación coaccionaron a los procesados vecinos de Calasanz y Peralta de la Sal, y por tales medios anulando la voluntad de dichos procesados”. És a dir, responsabilitzen de tot al grup de revolucionaris que havia pujat de Binèfar.

La sentència, emesa pel jutge Santiago Blasco Rozas el 9 febrer de 1934, condemna a catorze dels acusats a 10 anys i 1 dia. Només dues persones són absoltes.

Però, en el cas de Peralta, encara hem trobat indicis d’un altre judici. El 30 de gener 1934 es deté a tres persones més. A Pedro Espuña Portolés (35 anys, casat i llaurador) l’acusen de que el 9 de desembre, a les 2h de la matinada, va eixir de casa amb una escopeta i, amb altres persones no determinades, va fer guàrdia en diferents punts del lloc. De José Sagarruy Porta (31 anys, solter i llaurador), diuen que el matí del 9 de desembre es va presentar amb altres persones a casa de Luís Camón Vidal, a qui li van trencar la porta del domicili i li van exigir que lliurés les armes que tingués. A José Antonio Casterá Salas (61 anys, viudo i llaurador) l’acusen de, juntament amb els altres dos, “deambular todo el día 9 de diciembre en unión de revoltosos por las calles de Peralta de la Sal”. El 28 març 1934 se celebra el judici i sentencien al primer a 10 anys i 1 dia, i al segon a 8 anys i 1 dia, mentre que el tercer és absolt.

La insurrecció a Alcampell

Per al cas d’Alcampell disposem de la sentència del judici (J-2596 – Sentència 35, Rollo 651, Sumari 48 de 1933) (disponible al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca). Aixi com també altres fonts, com el valuós manuscrit de Víctor Blanco (escrit a Versalles el 1974). És una mica desconcertant el fet que, havent-hi dos morts, la sentència no reculli cap acusació per homicidi ni res similar, cosa que fa pensar que hi deu haver altres sentències sobre estos fets, que no hem sabut trobar.

Mitjanit del 8 de desembre

D’acord amb la descripció que es fa a la Sentència, els insurrectes es reuneixen la mitjanit del 8 de desembre a la pallera d’Ardanuy. Des d’allà planifiquen l’acció (probablement disposen del protocol emès pel Comitè revolucionari des de Saragossa). Es diu que porten escopetes i pistoles, i que durant hores vigilen els carrers i cantonades, i posen controls a la carretera. Van a casa d’alguns veïns (notables o potencials contrarevolucionaris), a intimidar-los i desarmar-los (s’esmenten amenaces a Félix Cosculluela, Lorenzo Tomás, José Amorós, Ángel Durán, Antonio Pena, José Boix, Antonio Brualla, entre altres). Exigeixen a l’Alcalde (Jaime Gracia) les claus de l’Ajuntament.

També hi diu que durant les hores que patrullen per la nit es disparen trets, però, curiosament, a la sentència no es fa cap referència a la mort de Manel Noguero, que es produiria en estes hores de la nit. Altres fonts (com els llibres de Víctor Blanco y de José Enjuanes) assenyalen que un grup d’insurrectes havia decidit interceptar i desarmar un vigilant de seguretat (José Bernard, antic burot a Barcelona), que habitualment anava armat i suposadament aquella nit estava al cafè o al cine. Totes les fonts apunten que la nit era molt plujosa. Mentre feien guàrdia a prop del seu domicili van veure una ombra que s’aproximava. Atabalats, van disparar i, en la confusió, va resultar mort Manel Noguero, que estava apostat a una cantonada propera. Tal com anys més tard va ressenyar José Pomar, el Santet, un dels dirigents del comitè revolucionari local que participava en l’acció, el grup va decidir atribuir la mort a José Bernard, motiu pel qual aquest va ser objecte d’una cruenta persecució durant tot el dia següent.

Matí del 9 de desembre

Segons la sentència, els insurrectes pengen la bandera roja i negra al balcó de l’Ajuntament, i cremen a la plaça tota la documentació de l’arxiu municipal. Persegueixen el “recaudador de arbitrios” (José Bernard), el qual es refugia en un corral de Francisco Blanco, al carrer Lucero, 6, on una multitud li llença pedres, llenya encesa amb petroli i sofre, petards i dinamita. Finalment, mor a causa de cremades de segon grau en cara, mans, braços i tòrax.

Quan passa l’autocar de la línia Graus-Lleida, l’intercepten i l’incauten en nom de la revolució social. Les persones que hi viatjaven són allotjades a la fonda (això hi diu al llibre de Víctor Blanco).

Els dos capellans (Agustín Pérez i Luis Mur) són detinguts i tancats a l’Ajuntament. Els impedeixen de fer missa aquell diumenge 10 de desembre.

Mentrestant, exigeixen a la carnisseria (de Joaquín Torrente) les claus del Matadero. Obliguen el carnisser a sacrificar corders per a repartir-los entre la població (“si bien le fue satisfecho su importe posteriormente por los participantes”). Com s’ha dit abans, el Comitè revolucionari de Saragossa havia emès la consigna que el primer dia de comunisme llibertari s’havia de notar un increment notable de la qualitat de vida. D’ací la idea d’oferir gratuïtament bens i mercaderies diverses.

Cap al migdia, obliguen l’agutzil (Ángel Durán) a fer 2 pregons a les 30 cantonades habituals, a toc de corneta. El primer, per declarar el Comunisme Llibertari i convocar una Assemblea a la plaça major, per informar la població de la situació social revolucionària. El segon per canviar l’hora i lloc de l’Assemblea.

Diumenge 10 de desembre

Amb l’autobús confiscat, un grup dels insurrectes van al Pont de Saganta (sobre el barranc de la Clau). Mentre uns vigilen armats, els altres fan forats i hi col·loquen dos cartutxos de dinamita, de tal manera que destrueixen un pilar del pont fent un esvoranc d’1 metre d’amplada (uns danys posteriorment valorats en la Sentència en 6.750 pessetes).

Mentrestant, al poble enterren els morts amb honors. Pel relat de Víctor Blanco, sabem que a aquelles alçades els dirigents revolucionaris estaven ja molt nerviosos, sobretot a partir del moment que, inquiets per no tenir notícies de la revolució en altres llocs, van enviar observadors a un tossal de la serra de les Gesses, que van tornar dient que havia passat el tren de la línia Saragossa-Barcelona (Josep A. Chauvell va escriure una obra de teatre sobre esta situació, ‘Hereus de la casa cremada’, Pagès editors, 1997). Llavors van deduir que la revolució no s’havia produït o havia fracassat. Però, per no desmoralitzar el moviment, van haver de dissimular i continuar animant la població a viure en el nou Comunisme llibertari. L’obra havia de continuar fins el final.

Per la tarda, una companyia de l’exèrcit i una de la Guàrdia Civil van encerclar el poble. D’acord amb la sentència, la força pública es va incautar d’una bandera roja i negra, un pic, una pala i una barrena de ferro, 3 pistoles, 1 revòlver i 22 escopetes, 93 cartutxos d’escopeta, 3 de tercerola, 4 de revòlver i 16 de pistola, i 15 metres de metxa, “todo abandonado por los revoltosos”.

Durant els dies següents la Guardia Civil va fer nombroses detencions. Les fonts diuen que més d’un centenar, portades al jutjat d’instrucció de Tamarit i després en presó preventiva, en condicions força penoses, a Osca i a Jaca. La majoria foren tancades a la presó dels Estudis de Jaca. Durant el trajecte, els detinguts van haver de baixar a empènyer l’autocar diverses vegades, perquè no podia avançar de tanta neu com hi havia a la carretera.

Finalment, van ser processades 39 persones (taula 6). Se les acusa de “delicte contra la forma de Govern”, i a sis d’elles també de “delicte de danys per explosió”. La Defensa argumenta que els fets no constitueixen un delicte “contra la forma de govern”, sinó de “sedició”, i argumenta com a eximent que “son meros ejecutores materiales, rindiéndose o disolviéndose ante la intimidación de la Autoridad legítima”. És a dir, argumenten que van fer el que els van manar.

La sentència la dicta el jutge Santiago Blasco el 21 febrer de 1934. Queden absoltes 19 persones. Hi ha una persona (una dona) condemnada a 4 anys, 2 mesos i 1 dia (per “cómplice del delito contra la forma de gobierno”), deu persones són condemnades a 10 anys i 1 dia, tres a 14 anys, 8 mesos i 1 dia, i sis a 24 anys, 8 mesos i 1 dia (estes últimes per haver participat en la voladura del pont de Saganta).

Taula 6: Persones d’Alcampell processades pels fets de desembre 1933.

	Nom	Edat	Domicili (i lloc de naixement)	Estat civil	Professió
1	José Brualla Capdevila	34	Alcampell	casat	llaurador
2	Francisco Arcau Fábregas	56	Alcampell	casat	llaurador
3	Antonio Espluga Fort	21	Alcampell	solter	Músic
4	Ramon Carrasquer Marro	18	Alcampell	solter	llaurador
5	Florencio Seira Maúll	28	Alcampell (nat. de Tamarit)	solter	jornaler
6	Pedro Sallán Bría	26	Alcampell	solter	guarnicioner
7	Francisco Torrente Torrente	19	Alcampell	solter	llaurador
8	Pedro Noguero Nau	18	Alcampell	solter	llaurador
9	Maria Catalan Aurín	48	Alcampell	casada	Sus labores
10	María Blanco Noguero	34	Alcampell	casada	Sus labores
11	Ramón Meler Pena	26	Alcampell	solter	llaurador
12	Pascual Aisa Laporta	51	Barbastro	solter	jornaler
13	Teodoro Alfós Lines	36	Barbastro	solter	jornaler
14	Joaquín Mongay Barés	25	Alcampell	casat	llaurador
15	Ramón Arcau Sarrate	52	Alcampell	solter	llaurador
16	Joaquín Sopena Sancho	32	Alcampell	solter	llaurador
17	Pedro Arcau Ballester	25	Alcampell	casat	llaurador
18	Pedro Aurín Fuster	33	Alcampell	casat	llaurador
19	Domingo Vivas Riu	42	Alcampell (nat. de Peralta)	casat	llaurador
20	Antonio Blanco Cristóbal	33	Alcampell	casat	llaurador
21	Hermenegildo Pau Pallarol	25	Alcampell	solter	albanyil
22	Antonio Noguero Pau	19	Alcampell	solter	Albanyil
23	Antonio Sallán Brualla	27	Alcampell	solter	llaurador
24	Joaquín Paniello Zanuy	25	Alcampell	solter	llaurador
25	Enrique Sopena Sancho	22	Alcampell	solter	llaurador
26	Antonio Nadal Barrabés	27	Alcampell (nat. de Tamarit)	solter	llaurador
27	Manuel Blanco Noguero	36	Alcampell	solter	llaurador
28	José Torrente Riba	27	Alcampell	casat	llaurador
29	Francisco Gracia Casasnovas	28	Alcampell	casat	llaurador
30	Francisco Sas Faure	52	Alcampell	casat	teixidor
31	José Santisteve Zanuy	42	Alcampell (nat. de Purroy)	casat	Albanyil
32	Ramón Brualla Zanuy	26	Alcampell	solter	jornaler
33	Joaquín Brualla Lleida	26	Alcampell	solter	fuster
34	Ramón Blanco Bría	24	Alcampell	–	llaurador
35	Joaquín Bosch Puyol	27	Alcampell	solter	llaurador
36	Jaime Nadal Brualla	25	Alcampell	solter	llaurador
37	Ricardo Montanuy Aler	19	Rocafort	solter	Llaurador
38	Ramón Pau Pallarol	40	Alcampell	casat	albanyil
39	Joaquín Casasnovas Perna	61	Alcampell	casat	llaurador

Font: J-2596 – Sentència 35, Rollo 651, Sumari 48 de 1933) (disponible al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca).

Totes les persones condemnades van ingressar a la presó a final de febrer de 1934, però només s’hi van estar un parell de mesos. El 20 d’abril de 1934 el govern conservador de Lerroux va aprovar una llei d’Amnistia. Cal dir que es tractava d’una llei dissenyada feia temps, amb la finalitat d’amnistiar ex-ministres de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i militars colpistes de la insurrecció de Sanjurjo (d’agost 1932). Des del febrer de 1934, la CNT va negociar durament amb el govern Lerroux l’ampliació de l’amnistia també als seus presos, cosa que es va aconseguir (després de nombroses vagues de fam a les presons i mobilitzacions pro-amnistia per tot Espanya). Per esto motiu, la majoria dels condemnats van eixir de la presó el mes de maig de 1934. Però no tots, ja que els condemnats per la destrucció del pont de Saganta van continuar a la presó, però només un parell d’anys, fins que el nou govern del Front Popular va aprovar una nova llei d’amnistia el 21 de febrer de 1936.

Finalment, tots els revolucionaris d’Alcampell van tornar a casa. Però per aquelles dates l’ambient social al lloc ja estava molt caldejat. El cop d’estat de juliol de 1936 va servir per desencadenar tota la ràbia acumulada per totes les parts, amb les funestes conseqüències que tots coneguem, algunes de les quals encara són perceptibles a dia d’avui.

Debat final

La sessió va acabar amb un debat amb el públic assistent a la xerrada, on es van tractar diversos temes.

Primer, es van fer reflexions sobre què va portar a aquelles persones a fer el que van fer. D’acord amb els indicis recopilats, es podria dir que ho van fer per solidaritat amb la resta de companys de l’organització (CNT), aparentment per a superar un model polític i social que consideraven injust i substituir-lo per un altre més acord als seus ideals.

Algú del públic va posar en valor la capacitat organitzativa d’aquells revolucionaris, ja que, malgrat viure en un medi rural aparentment aïllat, formaven part d’una extensa xarxa de relacions socials i estaven connectats amb els debats més contemporanis de l’època. A més, era una gent amb una exuberant esfera cultural pròpia, amb un discurs alternatiu (anticonservador i anticapitalista), i amb molt d’arrelament entre la societat local.

En esto sentit, els fets del 33 suposen un punt d’inflexió. Es trenca una trajectòria de més de dos dècades de construcció d’una esfera social i cultural alternativa. A partir d’esto moment es perd la part cultural i social i s’intensifica la part militant. En el futur tot seria més conflictiu i violent. En les seues memòries, Félix Carrasquer, pedagog i líder anarquista d’Albalate de Cinca, lamenta amargament com amb la revolta de 1933 es van carregar tota la excel·lent feina feta en el pla social i cultural durant els anys anteriors. 

Algú del públic va suggerir que el context actual (segle XXI) potser no és tan diferent al d’aquella dècada dels anys 30 del segle XX (crisis econòmiques, corrupció institucional, pèrdua de valors, etc.), però va observar que hi falta un element clau: moviments socials de masses, organitzats i mobilitzats, de caràcter anti-conservador i anti-capitalista. Això avui no ho tenim (més aviat el contrari, són els sectors més autoritaris els que s’estan organitzant per a resistir les turbulències que ens ha portat la globalització financera).

Un altre tema de debat va ser el del secretisme amb què es mantenen les històries d’aquest tipus. La llarga repressió franquista va fer que ningú volgués parlar-ne, ni tan sols als parents més propers. Quasi cent anys després encara hi ha prevencions a l’hora de parlar-ne en públic. Potser ara que ja quasi no queden testimonis directes serà més fàcil de parlar-ne. La Transició a la democràcia va consistir en un pacte d’oblit, i sovent els intents de recuperar les històries dels perdedors s’interpreta com una amenaça al pacte democràtic. Una interpretació que potser ja és hora d’anar canviant.

Arrel d’esta xerrada, Arantxa Capdevila va aconseguir saber on està enterrat son tio Manel. Es troba al fossar d’Alcampell, en un lloc sense cap senyal identificador, en un lateral davall d’una mena de vorera de formigó. En algun moment, s’hi van construir uns nínxols nous i les obres li van passar pel damunt. Fins fa pocs anys, per Tots Sants, algun parent d’edat avançada encara hi deixava unes flors, que sovent el personal de manteniment retirava per considerar que havien caigut al terra. Però era un homenatge a una persona d’una altra època. Una bona metàfora del que acostuma a passar amb la nostra memòria històrica.