190 anys de desannexió d’Alcampell-Tamarit i un recorregut per l’Alcampell del segle XIX

El passat dissabte 31 de juliol es va iniciar el cicle de Xerrades d’Estiu d’Alcampell. Després d’una presentació de la regidora de cultura, Pilar Pena, i unes paraules de l’alcalde, Josep A. Chauvell, es va apagar la il·luminació del pavelló i el ponent, Carlos Corbera Tobeña, va iniciar la seua exposició. Cal dir que la xerrada s’havia d’haver fet al recinte de la piscina, però les baixes temperatures d’aquella nit van aconsellar (encertadament) traslladar-la al pavelló municipal.

Carlos Corbera Tobeña, advocat i reconegut estudiós de la història nobiliària de la Llitera, va fer una molt interessant i detallada exposició de la història local del segle XIX, dividida en dos parts: primer es va centrar en el procés que va portar a la separació de Tamarit; i després va fer un recorregut imaginari pels carrers del lloc durant el segle XIX i va explicar una bona sèrie d’anècdotes i personatges de les principals cases del lloc.

PRIMERA PART: El procés de separació

El ponent va explicar que enguany es celebren els 190 anys de la separació d’Alcampell de Tamarit, un esdeveniment que oficialment va tindre lloc l’any 1831, però que el procés de separació va començar molts anys abans, quan el 1785 es va fer la primera sol·licitud al Rei d’Espanya, Carles III. Una sol·licitud que va ser escoltada, i el 1788 es va rebre la concessió de separació, que va ser anul·lada poc temps després a causa d’un recurs interposat per l’ajuntament de Tamarit. Efectivament, Tamarit tenia molt poder en aquella època.

No obstant això, Carlos Corbera va explicar que la gent d’Alcampell no es va donar per vençuda i va seguir insistint en el seu propòsit, que després de moltes peripècies va aconseguir l’any 1831.

Alcampell al Diccionari de Madoz

Per il·lustrar-ho, Carlos Corbera va acudir a Pascual Madoz, ministre del Regne d’Espanya del segle XIX, promotor de les desamortitzacions dels comunals, i impulsor del “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar”. En l’entrada referida a Alcampell (redactada el 1863), hi diu:

“La población de Alcampel fue aldea de la villa de Tamarite, en donde se nombraba un alcalde pedáneo y un año con otro un regidor individuo del ayuntamiento de la misma, y aún existen 3 casas de las familias nobles y antiguas de Tamarite, que después trasladaron su domicilio a la villa. Habiendo aumentado la aldea de Alcampel en población, y hostigados sus vecinos, no tanto por las incomodidades de las distancias, cuanto de la ostentación de mando de Tamarite, en 1785 por parte del alcalde regidor único y varios vecinos, se recurrió a S.M. suplicando la emancipación, y que se constituyese en clase de villa, sola e independiente. Embargada la gracia de villazgo, obtenida por Alcampel, se siguió el pleito por todos los trámites ante la Real Cámara, atendiendo en sus principios a los cuantiosos gastos por prestaciones voluntarias, y últimamente por un veinteno de frutos impuesto espontáneamente por la mayor parte de los mismos hasta 1831, en que por Real cédula de S.M., de 3 de diciembre, se concedió a la aldea de Alcampell el privilegio de Villazgo, pasando una comisión regia a posesionarle, constituir ayuntamiento y demarcarle su correspondiente término, habiendo quedado comunes entre ambas villas los pastos y aprovechamientos y participación al patronato pasivo de la iglesia colegial. Su población va en periodo ascendente, de modo que se están construyendo nuevos edificios.”

El ponent va recalcar que, com que va ser un procés tan llarg, tal com diu la cita se va tindre que pagar amb contribucions voluntàries dels veïns, que inclús van acceptar posar-se un impost especial durant molts anys per a sufragar l’operació. És a dir, no va ser una acció només dels notables locals, sinó una empresa col·lectiva de tot lo lloc.

Tamarit i les seues aldees

Històricament, Tamarit de Llitera havia tingut una sèrie d’aldees, algunes de les quals es van separar al llarg dels anys i es van convertir en ‘villas’. Albelda, per exemple, es va independitzar de Tamarit l’any 1629. Alcampell ho va fer el 1831. Altorricó el 1935. Algaió encara forma part del terme de Tamarit. També hi havia una sèrie d’aldees que van quedar despoblades a causa de les guerres dels Segadors i de Successió (totes del període 1640-1714, cinquanta anys que van arruïnar la comarca), com eren Cuquet, Fontdolç, Miporquet, lo Pou de la Figuera, Solanet, Cornovis, la Montanera, Olriols o Binomás. De la majoria d’elles ja només en queden els topònims en algunes partides del terme.

L’ajuntament de Tamarit estava format per un alcalde, 4 regidors, i un alcalde-regidor per cada una de les aldees del seu terme (eren com un alcalde pedani). Així, a l’ajuntament de Tamarit hi havia una persona que representava el lloc d’Alcampell, que en el moment de la separació es deia Antonio Cristóbal.

Cal dir que Fontdolç i la Montanera posteriorment van quedar incloses al terme d’Alcampell. El ponent també va explicar que l’ermita de Sant Bartolomé, d’Altorricó, en realitat era l’antiga església de l’aldea del Pou de la Figuera; i que la imatge de la Verge del Patrocinio de Tamarit venia de l’església de Miporquet.

Els conflictes s’inicien cap al 1766

D’acord amb Carlos Corbera, va ser cap a mitjans del segle XVIII quan es van començar a endurir els conflictes entre Alcampell i Tamarit, que van provocar que el 1785 decidissen demanar-ne la separació. Per exemple, Carlos comenta que el 1766 l’Ajuntament de Tamarit va ordenar els habitants d’Alcampell que anessen a desbrossar lo barranc de la Sosa (l’Hortàs), amb l’amenaça que els posarien una multa de 20 rals si no hi anaven. Els d’Alcampell s’hi van negar, van anar a judici i el van guanyar.

Aquell mateix any, segons el ponent, l’Ajuntament de Tamarit va haver de comprar oli a Fraga (potser a causa d’una mala collita) i va aplicar uns impostos excessius a la població, de tal manera que als d’Alcampell els van duplicar la contribució, però estos van protestar davant l’Audiència d’Aragó i els van donar la raó.

Poc després, el 1768, l’Ajuntament de Tamarit va voldre vendre els pastos de la serra de Segarra a uns ramaders forasters. Tota la part nord del lloc (la serra de Segarra) era una zona comunal molt important per a la població, d’on aprofitaven els pastos per al bestiar, llenya per als forns i per a les cases del lloc, etc. També van anar a judici, que es va allargar durant molts anys.

Tot plegat, són alguns dels indicis de la ‘ostentación de mando’ de la que parlava Madoz a la ressenya sobre Alcampell del seu famós diccionari.

Camí de la independència

Tot i que la gent d’Alcampell va demanar la separació el 1875 i els va ser concedida per Carles III el 1788, aquella acció va ser impugnada per Tamarit i es va anul·lar (o embargar). Però els d’Alcampell no van cedir, i, d’acord amb el ponent, el 1804 van començar a prendre les mides per amollonar (fitar) el terme, de moment només a la part nord.

Segons Carlos Corbera, la Guerra de la Independència va deure paralitzar tots estos processos. Tot i això, en plena guerra, l’any 1812 els diputats es reuneixen a Cadis i redacten una Constitució lliberal. Un dels efectes d’aquella Constitució va ser l’abolició del règim senyorial i l’estructuració territorial del país a partir dels municipis i províncies. L’article 310 de la Constitució de Cadis deia que “Se pondran ayuntamientos en los pueblos que no lo tengan, y en los que convenga que haya, no pudiendo dejar de haberlo en los que por sí o con su comarca lleguen a mil almas, y también se les señalará el termino correspondiente.”

Tot i que la Constitució de Cadis es va aplicar molt poc i de manera molt irregular durant el primer terç del segle XIX, les seues idees van tindre una forta repercussió en les lleis posteriors. D’acord amb el ponent, a partir d’esta època els recursos de Tamarit ja van perdre força.

La concessió de la separació

El ponent va explicar com el juliol de 1831 Alcampell va tornar a demanar la revisió del procés a Madrid, esta vegada amb èxit. Lo 3 de desembre d’aquell any el rei Fernando VII va firmar la real cèdula de “separación y privilegio de villazgo”. El text, després de presentar tots els càrrecs del rei, diu que: “…” por cuanto en el año 1785 por parte del alcalde-regidor único del lugar de Alcampel, se solicitó a mi abuelo la separación, yo la firmo y lo declaro villazgo y separado de Tamarite”.

L’original d’aquella cèdula se va perdre l’any 1933 amb la crema de l’arxiu municipal, amb tot l’expedient de la separació inclòs, per la insurrecció anarquista d’aquell any. Carlos Corbera va explicar que avui sabem el que hi deia gràcies a que un antic mestre d’Alcampell, Ángel Durán Ampudia (que era de Madrid, havia estat a Montsó i havia vingut a Alcampell a fundar una escola privada, el Colegio San José), l’any 1907 en va fer una còpia. La va copiar en una llibreta que encara conserva el seu net, José Durán Saura, conegut entre naltres com lo sinyo Pepito de la Sinda.

Lo 7 de desembre de 1831 es va comunicar oficialment als representants d’Alcampell l’aprovació de la separació. Carlos Corbera comenta que l’acte de separació el va dur a terme un oficial de la Secretaria de Justícia d’Aragó, que va vindre a Alcampell amb autorització per a que fes ús de l’exèrcit si fos necessari. Però no va caldre.

Primer dia com a municipi independent

Lo 19 de desembre va prendre possessió el nou Ajuntament davant un notari d’Albelda, Pedro Bistuer, que va donar fe de l’acte i va escriure un text molt interessant:

“Certifico: Que los Srs. del Ayuntamiento de esta Villa me han expuesto la R. Cédula de Separación… y las diligencias practicades en su virtud y, siendo el 19 de diciembre de 1831, se pasa a dar posesión a este dicho lugar de la exención de jurisdicción que sobre él tenia la villa de Tamarite, habiendo procedido aviso al Alcalde Antonio Cristóbal, mediante pregones públicos (…) pasando la comisión a la sala provisional de Ayuntamiento, que tenia dispuesta por ho haver casa consistorial y en ella se mandó leer la citada RC a la que dijeron unànime todos los concurrentes que la obedecían… en consecuencia de la cual se proposo para Alcalde a Francisco Mancho (…) que aceptó y prestó juramento (…)”

Després, el ponent va comentar que el nou Ajuntament va anar a prendre possessió dels llocs públics i de les concessions municipals. Així, per exemple, la comitiva va anar a prendre possessió de la carnisseria, de la fonda o “mesón”, etc. Van fer una revisió de les mides (de mesura i de pes) (els ajuntaments eren els garants de que fossen les adequades), etc.

Carlos Corbera descriu la composició del primer ajuntament, que estava format per Francisco Mancho Castilló, com alcalde, José Fet, com a regidor primer, Antonio Cristóbal, com a regidor segon, José Naval com a diputat, i Joaquín Coll com a síndic procurador general.

A partir d’aquell moment, Alcampell ja tenia el títol de “villa”, un tipus d’entitat que donava accés a diversos privilegis, entre ells el de fer fires i mercats. D’acord amb Carlos Corbera, les fires estaven exemptes d’impostos i per això tots els pobles volien aquell privilegi, ja que s’hi aplegaven molts comerciants i artesans i es dinamitzava molt l’economia local. El nou ajuntament d’Alcampell va decidir que la Fira es faria el 19-20 de desembre, per a commemorar la data de la separació.

No obstant això, Tamarit encara es va reservar alguns privilegis al terme d’Alcampell, com l’aprofitament de pastos, la gestió de l’aigua de Fontdolç, o la participació en el patronat de l’església de Santa Margarita, amb el privilegi de nombrar capellà.

SEGONA PART: Una passejada pels carrers d’Alcampell del segle XIX

Carlos Corbera mostra com, a partir d’aquella data, l’evolució de la població d’Alcampell va augmentar de manera progressiva fins a duplicar-se en poques dècades (passa d’uns mil habitants en el moment de la separació, a uns dos mil al final del segle XIX). L’augment de la població va comportar el creixement del poble també en l’aspecte físic, de manera que es van construir nous carrers i places.

A partir d’ací, Carlos Corbera mos va fer una passejada imaginària per alguns punts emblemàtics d’aquell lloc del segle XIX.

Carrer de la Plaça

Primer es va fixar en l’edifici de l’Ajuntament vell. Va comentar que durant els primers deu o dotze anys l’ajuntament d’Alcampell no tenia una seu fixa, sinó que les reunions es feien a les cases dels alcaldes i regidors. No va ser fins el 1844 quan es va comprar una casa i es va adaptar a les necessitats d’un ajuntament.

A la plaça hi havia també Casa de Galindo, que avui ja no existeix (era a l’actual forn de Rosseta). A la vora estava Casa de Carpi, una de les famílies més antigues documentades a la Llitera (apareixen al cens de Fontdolç al segle XIV, després pugen a Alcampell fins que a finals del segle XVII es casen a Tamarit). Després venia la casa de Joaquín Sancho, una família originaria de Calanda, dedicada des de molt antic a la terrisseria (eren alfarers). Després ve Casa de Pardo, que la llegenda diu que per la Guerra de la Independència un comandament militar hi va deixar un cofre i, anys més tard, va tornar a recuperar-lo, no s’esperava trobar-lo, però l’hi van guardar intacte, motiu pel qual els va dir que demanessen lo que vulguessen, i ells li van demanar la separació de Tamarit. Carlos Corbera considera que és una llegenda, però també fa notar que és a partir d’ixa època és quan es produeix la separació, i conclou que alguna influència devien de tindre, perquè el poder de Tamarit era molt. De Casa de Pardo és d’on ix lo primer alcalde d’Alcampell, aquell Francisco Mancho esmentat més amunt.

Carlos Corbera mos va portar després (imaginàriament) cap a l’altre costat del carrer, on trobem Casa del Secretari, construïda a mitjans del segle XIX per José Coll Rufas, lo primer secretari que va tindre lo nou ajuntament. Carlos explica que primer estava domiciliat al Carrer Nou, però després es va fer ixa casa al carrer de “la Plaza”. Es va casar amb una dona de Tamarit, Teresa Zanuy Subías, i entre els seus fills hi havia Francisco Coll Zanuy, lo futur General Coll (que va nàixer el 1850, va estudiar medicina i va entrar a l’exèrcit, durant la Guerra de Cuba va ser el director de l’Hospital Alfonso XII, i es va encarregar d’organitzar el retorn dels soldats ferits a Espanya quan va acabar la guerra. Va morir el gener de 1929).

Carrer Major

Els Coll van construir-se una casa al carrer Major, avui dia encara en bon estat. La família de Casa de Coll va estar molt implicada en política (eren de tendència lliberal) i van comptar amb una sèrie de personatges importants, dels quals Carlos Corbera mos va fer un resum de les seues biografies (va parlar de Fray José Coll Mora, que va presidir l’Església del Sant Sepulcre de Jerusalen i va ser Comissari General de l’Ordre Franciscana a Espanya; de José Coll Moncasi, diputat a Corts, governador civil de Mallorca i impulsor del Canal d’Aragó i Catalunya; Pío Coll Moncasi, militar, President de la Diputació de Lleida i Governador Civil de Lleida; i també mos va parlar del General Coll, esclar).

Al davant de Cas de Coll hi havia un forn de pa molt antic (a l’actual Casa de Pilara), que està documentat des de 1323, quan Jaime II el va concedir a Pedro de Canelles. Des de Cas de Coll hi havia un soterrani per passar cap al forn. Carlos mos va aclarir que era un forn de coure pa, però que el pa s’amassava a les cases i només es portava al forn a coure’l. Després al carrer de l’Arco hi havia Casa del Forner, que era de la família que s’ocupava de portar lo forn.

Al carrer Major també hi havia Casa de Sabau, avui dia desapareguda. Allà hi va nàixer Antonio Sabau Mola, que va ser cap de les milícies nacionals d’Alcampell durant la primera Guerra Carlina (1839), motiu pel qual se li va concedir la creu d’Isabel la Católica. El 1873 va ser diputat de la I República. Curiosament, un cosí seu, Pío Coll Moncasi, va ser un dels militars que va entrar al Congrés el 1874 a dissoldre les corts de la I República. Carlos Corbera va fer notar la paradoxa que en un mateix fet històric hi hagués dos persones d’Alcampell implicades, una per cada costat.

Pujant pel carrer Major, més endavant hi trobaríem (si no l’haguessen enderrocat) Casa de Piniés, també coneguda com a Casa de Luques. Els Piniés eren una família de la zona de Benavarri i Llaguarres, i una de les branques es va instal·lar a Alcampell, fins que a mitjans del XIX se’n van anar a Tamarit. Aleshores la casa la va comprar un farmacèutic que venia d’Albelda de nom Lucas Badía Morillo. Per això tothom la coneixia com Casa de Luques. Allà s’hi va instal·lar la primera farmàcia del lloc.

La neta del farmacèutic es va casar amb Enrique Roces Vergara, un dotor que venia de Lleida (tot i que la seua família pareix que procedia de Benavarri), i que va arribar a ser alcalde d’Alcampell, oficial del Govern Civil, i també empresari elèctric. Tenia un salt d’aigua a Fonz des del que va portar l’electricitat a Alcampell l’any 1899. A Casa de Luques hi va haver la primera farola del lloc (que avui encara es pot veure a la façana de Casa de Garrido). Això va tindre molta repercussió en la vida local, va transformar lo lloc. Carlos Corbera explica que se li va dedicar una copla i tot: “Alcampel ya no es Alcampel, que se ha vuelto ciudad, porque don Enrique Roces le ha puesto electricidad”.

Plaça D’Oste

Després arribem a la Plaça D’Oste, que durant el segle XIX tindrà diversos noms: Plaza de Arriba, Plaza del Norte o Plaza de la Reina. Avui dia el nom popular és Plaça d’Oste, en referència al nom d’una de les famílies més antigues del lloc, que ja apareix als fogatges de 1442.

A la plaça d’Oste, hi ha la Casa del Menescal. Domingo Fornés era un veterinari d’un poble de Lleida, que es va casar amb Vicenta Gota, filla de Narciso Gota, un altre propietari important que vivia al Carrer la Bassa. La casa del Menescal la van construir al pati d’aquella casa, ara fa uns 150 anys. Carlos Corbera explica que a ixa casa hi va nàixer el 1876 un personatge molt desconegut a Alcampell, però molt reconegut a Rubí (Barcelona), que es deia Maximino Fornés Gota, un metge que va exercir més de seixanta anys en aquella localitat catalana. Quan va morir, el 1966, l’Ajuntament de Rubí va acordar dedicar-li un dels carrers principals i instal·lar un bust seu al vestíbul del Centre Sanitari municipal.

Si, des de la plaça D’Oste, enfilem lo carrer cap al nord, hi trobem Casa de Mola, ara Casa de Pardet. Encara té l’escut dels Mola a la façana de tipus renaixentista aragonesa, però el més important és a l’interior: un sostre amb un artesanat artístic en la que destaquen una sèrie de creus, escuts, etc.

Si, des de la Plaça D’Oste, enfilem lo carrer cap al sud entrarem al carrer de l’Arco (que en documents antics apareix com a “calle Norte” o com a “Calle del Monasterio”). Allà es troba la Casa de Franxo, que és on vivia el que va ser el primer alcalde d’Alcampell (Francisco Mancho). I, més cap a baix, a la cantonada del Carrer Nou, hi havia l’escola d’Alcampell del segle XIX (que Madoz esmenta al seu Diccionari).

Carrer de la Font

El carrer de la Font durant el segle XIX es deia ‘de las Fuentes’. Madoz ja deia que al lloc hi havia quatre fonts. En aquell moment encara no s’havia construït la font de la carretera, i la més important era la Font Bllanca. Madoz també deia que hi havia 3 basses: una estava al final del carrer de la Font, el Toll, les altres dos eren la de la Teuleria i la Basseta.

Al carrer de la Font hi havia un altre edifici singular i remarcable, que era el Benefici. En origen era la casa de la família Mola (d’una altra branca dels Mola). La família Mola era d’origen francès i es va establir a Tamarit quan la conquesta cristiana, al segle XII. El rei els va donar un territori que era la partida de Vinacorba, que és on es van instal·lar. Amb el temps, un dels fills se’n va anar a Peralta, un altre va pujar a Alcampell. A Altorricó encara existeix una Casa de Mola… L’any 1764 Lorenzo Mola i Maria Clemente no van tindre descendència i van decidir fundar un ‘Benefici’. Un “Benefici” era forma deixar una sèrie de rendes per a que es diguessen misses per l’ànima dels fundadors. Van donar a l’Església totes les terres d’Alcampell, la casa i unes terres de Llitera que es deien ‘el Vedadet’ (126 hectàrees, que ara formen part del terme d’Altorricó), però amb la condició que ells podien triar qui seria el capellà encarregat de dir les misses, que seria qui gestionaria tot aquell patrimoni. L’habitual era anomenar un capellà que fos parent seu, així les rendes sempre es mantenien a la família.

Al carrer de la Font hi va a parar el Carrer de Carpi. Els Carpi, que al segle XIX ja vivien a Tamarit, eren els propietaris de tot el terreny que hi havia baixant el carrer la Font a la Dreta. Tot i que Casa de Carpi estava a la plaça, per darrera donaven a tota aquella part, i tenien arrendades moltes parcel·les a famílies d’Alcampell, que les empleaven com a patis i horts. A partir de la construcció de la carretera, cap al 1876, aquelles parcel·les es posaran en venda i s’hi construiran cases. Els carrers que s’hi van fer es deien Calle del Progreso, Calle de la Libertad i Calle del Sol, cosa que ja denota que hi havia un esperit lliberal. A l’altre costat de la carretera es construiran els “Barrios” (o Barios). Alcampell era un lloc amb una expansió demogràfica permanent, cosa que es reflectia en noves cases i nous carrers.

Los Fossars

Per finalitzar la sessió, Carlos Corbera mos va portar al fossar. Amb una població en expansió, inclús los fossars se quedaven petits. Carlos va explicar que l’any 1787, el rei Carles III va dictar una llei que obligava a treure els fossars dels nuclis urbans. Fins aquell moment, la gent s’enterrava a dins del lloc, normalment a l’església i voltants. En el cas d’Alcampell, Carlos va dir que hi havia una sèrie de famílies que tenien dret a ser enterrades a dins de l’església, on hi havia una cinquantena de tombes, mentre que la resta de la població s’enterrava al davant (on ara hi ha les escaleres de missa) (de feit, quan les van renovar ara fa pocs anys, hi va eixir una bona quantitat d’òssos humans). Però això donava lloc a situacions insalubres. Per això van decidir pujar-lo al tossal de Santa Margarita (la norma deia que havien de ser llocs airejats), però en poc temps se’ls va quedar petit (es calcula que va estar en funcionament uns 70 anys) i en van haver de fer un altre més gran. El 1888 es va inaugurar el que ara coneguem (famós perquè en una data tan temprana ja va incorporar un sector laic).

I ací es va acabar la sessió. La cinquantena llarga de persones que vam seguir l’acte vam agrair l’exposició tan detallada i el to didàctic de Carlos Corbera Tobeña, que va aconseguir transmetre coses molt complexes de manera molt entenedora. Va ser una vetllada molt profitosa, que va aconseguir que tothom tornés a casa amb una noció més clara d’on som i d’on venim (potser no tenim tan clar a on anem), i amb moltes coses sobre les que reflexionar. Sens dubte, una xerrada que mos va enriquir a tothom. Bona manera de començar el cicle de xerrades d’estiu.

La Llitera i la Ribagorça sota el mar

El passat mes d’agost es van celebrar a Alcampell dues rellevants conferències i una exposició de minerals, roques i fòssils sorgits del mar que fa milions d’anys banyava la zona que avui ocupa l’Alta Llitera i la Baixa Ribagorça. Ací us deixem la crònica de com va anar la cosa a partir de l’adaptació al català del text que va escriure Sebastià Agudo per a La Litera Información.

La primera conferencia va tractar de la futura i (esperem) no gaire llunyana creació del ‘Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça’, una iniciativa singular i que pot ser clau per al futur del nostre territori. La conferència la va impartir el catedràtic Josep Maria Mata i Perelló, de la Universitat Politècnica de Catalunya, i va anar precedida d’una introducció i presentació a càrrec de Josep Anton Chauvell, president de la Comarca de La Llitera i alcalde d’Alcampell. L’objectiu de la xerrada era fonamentalment donar a conèixer el patrimoni geològic i miner de la Baixa Ribagorça i de l’Alta Llitera, una qüestió que va ser força important en el passat i que desconeix la majoria de la població actual de les dues comarques.

El Dr. Josep Maria Mata i Perelló durant la seua conferència (Foto: S. Agudo)

La xerrada va comptar amb un ampli públic que va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura. Entre els presents hi havia nombrosos assistents de pobles veïns, molt interessats a conèixer les característiques que podria tenir el futur parc i la seua importància per a la conservació del patrimoni, el seu estudi i la seua divulgació, així com en el desenvolupament d’un turisme cultural sostenible i la seua incidència econòmica a la zona, just ara que es parla tant de trobar alternatives per als territoris despoblats i envellits com el nostre.

La segona conferència portava per títol ‘Els fòssils, una finestra al passat’ i va ser impartida per Antoni Lacasa i Ruiz, cap de la Secció de Geo-Paleontologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, investigador amb més de quatre dècades de treballs de camp, descobriments i edicions d’articles científics al voltant dels jaciments de la província de Lleida i de la zona del Montsec en particular.

Sebastià Agudo presenta el ponent Antoni Lacasa i Ruiz

La conferència va tractar d’aclarir el fenomen tan excepcional que fa que els éssers vius deixin petjada de la seua existència després de milions d’anys mitjançant una metamorfosi de l’estructura química de les seues parts més dures. Va deixar clar que han de coincidir una sèrie de circumstàncies molt singulars i excepcionals per a que tal cosa succeeixi, una cosa tan o més difícil que trobar una agulla al paller. Però per sort, de tant en tant passa, i per això el rastre d’alguns d’aquells éssers han arribat fins els nostres dies. Gràcies al seu estudi, podem saber com va ser el món en el que van viure i obtenir tota una sèrie d’informació imprescindible per a respondre una de les preguntes més importants de la humanitat: D’on venim? Després de sentir aquelles dues conferències, ho tenim una mica més clar.

Antoni Lacasa i Ruiz en plena conferència

Amb esta segona conferència es va inaugurar també una potent exposició geològica i paleontològica en la que s’hi podien veure alguns dels continguts tractats en ambdues conferències. La col·lecció de fòssils i minerals pertany a la col·lecció privada de ‘Casa Buireta’, dissenyada i dirigida per Sebastià Agudo Blanco, en la que s’hi van exhibir més de cinc-centes peces de fòssils de la Llitera, la Ribagorça i comarques veïnes com la Noguera, amb l’aportació puntual d’algunes peces d’altres col·leccions privades.

L’exposició va mostrar com la paleontologia ens desvetlla un gran secret del nostre territori, com és el fet que en una bona part va romandre durant milions d’anys sota les aigües de l’oceà Atlàntic. A l’exposició, a més, s’hi van poder observar roques i minerals rellevants pels seus usos miners i per les seues característiques especials, alguns d’ells únics a la península Ibèrica. L’exposició va ser visitada per centenars de persones durant els dies de la festa d’Alcampell, i va despertar una gran curiositat i interès per conèixer el passat remot de la nostra terra.

Imatge de l’exposició de fòssils i minerals de la Llitera i la Ribagorça

Totes estes activitats van ser organitzades pels Amics de la Geo-Paleontologia de les Serres Marginals, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcampell, el Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT), l’Associació Ilerdenca de Paleontologia, la Sociedad Internacional de Geología y Minería para el Desarrollo y Gestión del Territorio (SGMADOT) i altres col·laboradors anònims, sota el patrocini de La Litera Información.

Es poden veure algunes peces i imatges de l’exposició en el següent enllaç: Hacia el Parque Geológico y Minero de La Litera y Ribagorza

La fuga de l’home cranc

Va ser un esdeveniment de primera magnitud a escala local. La presentació de ‘La fuga de l’home cranc‘, el passat 21 d’agost, una trepidant història imaginada per l’escriptor Guillem Sala, va constituir alhora una celebració de la vida en aquest absurd planeta i un aferrissat acte de resistència.

Guillem Sala inicia la seua xerrada demanant al públic que es posicioni respecte quin és el seu ideal de felicitat

D’entrada, vam haver de fer front als elements climatològics, que no van respectar la treva nocturna canicular. L’única tronada en tot l’estiu, d’un parell de dies abans, va deixar unes nits més fredes de l’habitual, motiu pel qual vam haver de fugir de les altures del Fossar Vell, poc amables amb els pobres humans que s’atreveixen a acostar-s’hi per la nit (els més vells encara recordareu aquella èpica xerrada del Jaume Garcia…). Total, que vam haver de canviar el lloc de la presentació per la més estàndard i funcional Casa de la Cultura. Un lloc un pèl massa civilitzat per a la història que s’hi havia de presentar.

El públic va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura per a seguir les aventures de l’home cranc.

El segon acte de valentia era la pròpia presentació del llibre. Com es presenta una història tan intensa i excèntrica com la de l’home cranc? Com ubicar-la en el context d’unes xerrades d’estiu tan populars, populistes i anarcoides com les que fem per Alcampell? Com trobar el to oportú davant un públic tan exigent, amb tantes mestresses de casa implacables, pendents de cada paraula i de cada gest de l’orador? Pocs n’ixen airosos.

El tercer repte era la pròpia història. Perquè ‘La fuga de l’home cranc’ és un llibre paradoxal. Per un costat, és una lectura exquisida, clara i transparent, amb frases molt meditades, gairebé aforismes encadenats en una seqüència impagable que es desenrotlla al compàs de les dues històries principals, que van convergint de manera magistral sota una lògica implacable. Però, per un altre costat, és una història que desplaça els límits de la verosimilitud fins a extrems poc comuns, que reclama una desconnexió dels mecanismes de vigilància de la realitat, al temps que posa a prova els recursos imaginatius del lector. Inefable podria ser la paraula.

En Guillem Sala reflexiona sobre el paper dels humans en aquest planeta

Com explicar una història inefable? No tenim altre remei que acudir a la inspirada nota de premsa de L’Altra Editoria l:

“La fuga de l’home cranc és una novel·la que no s’assembla a cap altra, una aventura còsmica i d’estar per casa escrita amb un llenguatge ric i cuidat, fresc i radicalment actual. Una història contemporània on emergeix una realitat delirant que s’ho empassa tot i ho digereix en forma de cant a la insignificança i a l’amor indiscriminat de l’univers.”

Evidentment, en Guillem Sala no va explicar la novel·la, així que per a fer-vos-en una idea no us quedarà altre remei que llegir-la. Tota una extravagància en l’era dels youtubers, però que us proporcionarà un plaer molt més intens i durador que tota la xerrameca del ciberespai.

Guillem Sala en procés de convertir-se en home cranc

Per sort, aquella nit comptàvem amb un orador que dominava els secrets de l’eloqüència. Guillem Sala no mos va explicar la novel·la, però mos va relatar una preqüela.

L’autor va dividir la xerrada en quatre parts. Primer, va fer un examen a la concurrència, a mà alçada, per tal de veure com es distribuïa el públic respecte a diferents modalitats de potencial felicitat. En segon lloc, va fer una classe teòrica sobre com es reparteixen els diferents papers que mos toquen representar en la nostra vida quotidiana, en particular en les relacions familiars. Amb tot això va preparar-nos mentalment i anímica per a la història del nen cranc, que vindria en tercer lloc. La preqüela en si va ser l’atribolada biografia d’en Víctor, el protagonista de la novel·la, des dels seus orígens fins que comença la narració de la fuga de l’home cranc.

Finalment, l’orador va fer una meta-anàlisi de tot plegat, tot desvetllant algunes de les claus interpretatives de la novel·la. Perquè el llibre té diferents nivells de lectura, des dels més arran de terra, enganxats al recorregut del protagonista, fins els més simbòlics, a mena de reflexió sobre l’esdevenir de les societats humanes en un context biofísic finit i determinat per les lleis de la natura.

Vanessa, de l’Altra Editorial, va explicar la filosofia de l’editorial i les seues línies de publicació.
Informació addicional al seu WEB.

En definitiva, la presentació de ‘La fuga de l’home cranc’ va ser una bona ocasió per a debatre sobre la insignificança dels humans en una biosfera insignificant que flota enmig d’un univers que tendeix a la dispersió. Una biosfera en la que ens hem construït un lloc hostil, en el que la por i la insatisfacció són els motors de la vida econòmica i social, amb unes institucions dissenyades per a mantenir-ho en funcionament. És el capitalisme, amigos. El ser-ne conscients és el primer pas.

Guillem Sala finalitza la sessió amb la lectura d’un fragment seleccionat per a l’ocasió.

Doneu-li voltes mentre visioneu el seu impactant video promocional.

Resultado de imagen para la fuga de l'home cranc

L’endemà 22 d’agost, La fuga de l’home cranc va ser presentada a la mítica Llibreria Serret de Vall-de-roures, una sessió de firma de llibres completada amb una xerrada i un dinar literari per a llepar-se els dits i l’ànima.

El Consultori d’Elena Francis a la Llitera

El passat divendres 16 d’agost a la nit, el recinte de les piscines d’Alcampell va quedar petit per acollir la presentació de l’esperada xerrada sobre ‘El consultori d’Elena Francis a la Llitera’, una molt interessant conferència impartida en tàndem per dues persones molt conegudes i implicades en l’esfera cultural de la comarca: Silvia Isábal (Centre d’Estudis Lliterans) i de Imma Gracia (La Litera Información)

L’acte va ser organitzat per La Litera Información

Entre totes dues ponents van preparar una presentació en la que van analitzar a fons el Consultori d’Elena Francis, el famós programa radiofònic que durant més de tres dècades va donar consells femenins a tort i a dret, amb un impacte social inimaginable a dia d’avui.

Segons mos van explicar, l’origen de la xerrada rau en la lectura d’un llibre publicat l’any passat pels periodistes Armand Balsebre i Rosario Fontova, titulat ‘Las cartas de Elena Francis’ (Ediciones Cátedra, 2018), en el que explicaven com, de manera accidental, s’havien trobat uns quants milers de les cartes enviades per les oients del programa sol·licitant consells de tot tipus. Després de la lectura del llibre, Silvia Isábal va preguntar-se si entre aquelles cartes en podria haver dels pobles de la Llitera. Una inquietud que, just en aquells moments, també compartia Imma Gracia, motiu pel qual es van posar d’acord per anar a indagar-ho a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, el lloc on les cartes estan emmagatzemades.

Dit i fet, amb una altra amiga d’Alcampell, Mònica Hernández, Imma Gracia es va desplaçar a Sant Feliu de Llobregat a consultar l’esmentat arxiu, en el que hi van trobar fins a una dotzena de cartes de Binèfar, Algaió, Tamarit i Alcampell.

El recinte de la piscina d’Alcampell estava de gom a gom per a escoltar la xerrada, que va constar dues parts.

En primer lloc, Silvia Isábal va explicar com era el ‘Consultorio de Elena Francis’, un programa que va començar a final dels anys 40 del segle passat i es va mantenir en antena fins a l’any 1984. La ponent va explicar que en els seus orígens pretenia bàsicament vendre productes d’estètica de l’Instituto de Belleza Francis, de Barcelona. Però, en poc temps, el programa adquiriria un gran protagonisme com a prescriptor de comportaments i actituds femenines, tot convertint-se en una poderosa eina ideològica del nacional-catolicisme franquista sobre la família en general i sobre el paper de les dones en particular.

Des d’esta perspectiva, l’anàlisi del programa i de les cartes que la gent hi escrivia dóna moltes pistes de com es legitimaven i reproduïen les desigualtats entre homes i dones durant aquelles dècades. I també sobre quines eren les preocupacions més esteses entre les dones d’aquella època. Memòria històrica en estat pur. Unes desigualtats que en bona part encara es mantenen, tot i que avui dia els seus mecanismes de transmissió i legitimació són potser uns altres.

Silvia Isábal i Imma Gracia durant la conferència

Silvia Isábal va explicar que el programa va passar per diferents emissores de ràdio fins acabar a Radio Nacional de España, l’emissora oficial del règim. El programa estava elaborat per un equip de persones a les ordres de l’Instituto de Belleza Francis que van anar canviant al llarg del temps. Va explicar també el shock col·lectiu que es va produir a Espanya quan, a mitjan anys 80, amb el programa ja desaparegut, es va revelar que Elena Francis mai no va existir, sinó que era un personatge inventat per un equip de guionistes al que donaven veu diferents locutores al llarg del temps. Ben bé com si fos un pla maquiavèl·lic d’uns manipuladors tronats, però terriblement efectiu.

La xerrada va ser seguida per un públic molt atent

La segona part de la sessió va anar a càrrec d’Imma Gracia, que va anar llegint i interpretant les diferents cartes recuperades dels pobles de la Llitera. Van ser un total d’12 cartes, majoritàriament signades amb pseudònims, a través de les quals diverses dones d’Alcampell, Algaió, Binèfar o Tamarit sol·licitaven consells a la Senyora Elena Francis sobre aspectes d’allò més variat, des de com recuperar un nòvio perdut fins a com combinar colors de peces de vestir, passant per remeis per a mantenir el cutis fi o consells per a cuinar, netejar la llar o eliminar taques a la roba. En menor mesura, però amb un gran impacte, assessoraven també sobre com afrontar situacions de maltractaments domèstics i afectius o situacions familiars complexes, normalment animant a la dona a aguantar i salvar el matrimoni i la família a qualsevol preu.

Amb la seua recerca, Silvia Isábal i Imma Gracia van poder recuperar fins i tot algunes de les respostes del Consultori, on quedava clara la línia ideològica que les orientava. I també quedava clar que l’objectiu del programa era, sobretot, vendre productes d’estètica. Pel que pareix, hi va haver un parell de generacions addictes a un producte de neteja facial anomenat Granisán.

Imma Gracia finalitza la seua part de la xerrada i dóna pas a les preguntes del públic

Al final de la conferència, algunes persones del públic van compartir les seues experiències amb el programa, bé perquè l’havien escoltat durant la seua joventut o bé perquè hi van escriure per a demanar consells. La conversa va donar lloc a diverses anècdotes hilarants, suavitzades pel molt temps que ha passat des d’aleshores.

Va quedar patent que el Consultorio de Elena Francis va jugar un paper important per a molts milers de dones que hi van dipositar la seua confiança en una època en la que no era tan fàcil accedir a determinats tipus d’informació (en part, a causa de la censura omnipresent que va implantar el règim, en part també perquè eren temes tabú en els àmbits familiars).

Silvia Isábal modera el debat amb el públic

En definitiva, va ser una excel·lent xerrada d’estiu que mos va servir tant per a recordar temps pretèrits (normalment rememorats de manera més positiva del que van ser), com per a ser conscients dels mecanismes de legitimació de les desigualtats de gènere en una societat en transformació com la del tardofranquisme. Uns mecanismes, per cert, que tot i que a dia d’avui són uns altres, també operen a tot rendiment, i dels que potser no en serem conscients fins que algú mos organitzi una xerrada sobre el tema d’ací a unes quantes dècades.

Pel que pareix, la conferència es repetirà en altres municipis lliterans. Si teniu ocasió d’assistir-hi, no ho dubteu!

“¿Por qué te vas?”

Crònica d’una nit d’estiu amb Jesús Cirac i Miguel Lorén

Cap a les deu de la nit del divendres 9 d’agost de 2019 una petita multitud (a escala local) es va concentrar a la Casa de la Cultura d’Alcampell. El motiu era presenciar la projecció del documental ‘¿Por qué te vas?’, una crònica audiovisual dels moviments migratoris que han travessat la ciutat de Casp des de 1938 fins ara. Vuit dècades de tràfec de gent amunt i avall que han configurat la societat de cada època i que mos donen moltes pistes de com hem arribat ací. Abans d’esta època també hi havia migracions, és clar, però ja no es troben persones a les que entrevistar.

Sobre el contingut d’esta pel·lícula-documental ja n’havíem parlat en algunes cròniques anteriors publicades a La Litera Información, a Temps de Franja i a Somos Litera. Però esta vegada hem pogut compartir el visionat amb els nostres veïns i veïnes, cosa que propicia rememorar conjuntament un munt d’experiències personals i col·lectives. Tot un luxe.

Jesús Cirac i Miguel Lorén presenten la pel·lícula documental ‘¿Por qué te vas?’ a la Casa de la Cultura d’Alcampell

A l’inici de la sessió, Jesús Cirac i Miguel Lorén van explicar que ja porten molts anys fent activitats culturals a Casp a través de l’associació Bajoragonesa de Agitación y Propaganda, dedicada principalment a recuperar la memòria històrica local i comarcal. Ara ja fa un parell d’anys que van iniciar una sèrie d’entrevistes a famílies exiliades a França com a conseqüència de l’arribada del front franquista a Casp el març de 1938, amb la intenció de fer un estudi sobre l’exili. Però, al poc de començar, el projecte va fer un gir radical quan es van adonar que aquell no era l’únic desplaçament forçós de població que hi va haver a Casp durant el segle XX. Han sigut moltes les persones que, per diversos motius (polítics, econòmics, familiars, estudis, etc.), han deixat el seu territori d’origen i s’han instal·lat en altres llocs del planeta. No totes en les mateixes condicions, és clar.

Esto fenomen és el que mos van voldre amostrar els autors amb la projecció de la pel·lícula documental ‘¿Por qué te vas?’, que va ser seguida amb molta atenció i continus comentaris espontanis per part del públic congregat. En finalitzar la projecció es van obrir els llums, es van situar dues cadires a l’escenari en les que hi van seure Jesús Cirac i Miguel Lorén, i va començar el col·loqui.

Jesús Cirac continua presentant el documental, mentre Miguel Lorén compta els minuts que falten per a la projecció a la Casa de la Cultura d’Alcampell

D’entrada, bona part del públic va confirmar haver-se sentit identificat amb moltes de les escenes visualitzades. Els paral·lelismes entre les dinàmiques socials de Casp i les de qualsevol poble de la Llitera eren més que evidents. Qui més qui menys té parents a l’àrea de Barcelona i/o a diversos indrets del sud de França, com a conseqüència dels moviments migratoris de principis del segle XX i, sobretot, de la desfeta de la guerra i la dura repressió que es desencadenà durant la llarga postguerra. I també de l’èxode rural propiciat per la modernització intensiva de l’agricultura (com ja vam analitzar en un altre escrit a La Conca 5.1 ara fa un temps).

Des del punt de vista dels autors, el territori aragonès que va quedar en la zona republicana durant la guerra civil (una línia que, passant per Casp, aniria des de Bielsa a Albarracín), comparteix unes mateixes tendències geopolítiques i socials. Tot l’Aragó oriental tindria una història comuna caracteritzada per intenses relacions amb Catalunya i el llevant, cosa que hauria generat un clima social relativament diferent a la resta de la regió. De moment, les reaccions del públic davant la projecció del documental per diferents pobles de l’Aragó oriental els ho estaria confirmant.

Miguel Lorén i Jesús Cirac escolten atents les opinions del públic després de la projecció del documental

Des del públic es va encetar un interessant debat sobre si el documental presenta una visió massa positiva del fet migratori, en particular de les migracions forçades per la guerra i per la misèria econòmica, que són les predominants entre els anys 40 i 80. Com que tothom te parents o amics que en algun moment van haver de marxar del poble, es percep amb certa incredulitat que tothom presente el seu viatge de manera tan positiva. Potser és que quan mirem enrere mos veiem més guapos. O que les persones que podrien contar situacions negatives simplement no volen parlar-ne.

És cert que al documental també hi apareixen alguns testimonis negatius, de persones que es queixen que van ser rebudes com a forasteres/estrangeres en els seus llocs de destí, que expliquen com les va costar fer-se camí en el nou lloc, que descriuen alguns episodis de racisme, tant als anys 40 a França com en temps recents a Casp, etc. Tanmateix, estos comentaris negatius són molt minoritaris en el context del documental, que deixa un sabor més aviat dolç.

En tot cas, un dels encerts del documental és que tracta el tema del despoblament amb una certa distància. Davant la neurosis desencadenada en temps recents sobre l’Espanya buida o buidada, els autors opten per mostrar la cara amable i/o positiva de les migracions, i vénen a concloure que canviar de poble, de regió o de país no té per què ser una cosa totalment negativa. O almenys no sempre ho és (tot i que a vegades sí que ho és). Un cert relativisme saludable i que sovent es troba a faltar en els debats sobre el despoblament.

També se’ls va posar en qüestió la idea de posar en un mateix pla els desplaçaments causats per la guerra amb els de la mobilitat per treball o estudis, més freqüents en dècades posteriors, pel risc que així es puga minimitzar els patiments d’aquella generació que va haver d’anar a l’exili. Els ponents van assegurar que res més lluny de les seues intencions, i, de fet, la major part de la seua activitat com associació l’han dedicat a restaurar la dignitat d’aquelles persones que van haver de patir tot tipus d’abusos per haver perdut la guerra. De fet, els testimonis de les famílies exiliades són majoritaris en el conjunt del documental, cosa que ja dóna una idea de les seues intencions.

Jesús Cirac desplega un bon ventall d’arguments en el col·loqui sobre el documental

La tesi general del documental és que les nostres societats es troben sotmeses a uns fluxos migratoris constants. Per tant, a dia d’avui els nostres pobles són inevitablement molt diferents de com eren fa unes poques dècades i, en un futur proper, tornaran a canviar. És un procés inevitable. Val més que ens n’anem fent a la idea. Per això és important asumir-ho i fer el que calgue per acollir les persones nouvingudes de la millor manera possible. Cosa que interpel·la no només la gent dels pobles, sinó les administracions públiques que han de garantir l’accés als drets de ciutadania i els drets humans. Hi ha molt a fer.

En esto sentit, ‘¿Por qué te vas?’ té una dimensió terapèutica. Mos permet veure’ns a altres mateixos en un entorn canviant, cosa que mos pot permetre dissenyar estratègies mentals i materials per a estar en millor disposició per afrontar els canvis que vindran.

Un dels entrevistats al documental ho diu clarament: “Puc endevinar com serà Casp d’ací a un parell d’anys, però sóc incapaç de saber com serà dintre de deu anys”. Els canvis de les raderes dos dècades han sigut tan profunds que ningú no sap quins tipus de dinàmiques socials i migratòries es donaran en un futur proper.

Des del públic, algunes persones de Binèfar van dir sentir-se en una situació similar. Les recents iniciatives empresarials de gran magnitud que s’estan duent a terme a Binèfar fan que ens trobem en un punt d’inflexió a partir del qual ningú no sap què passarà. Binèfar dins de cinc o deu anys serà substancialment diferent, però ningú no sap com serà. Es difícil configurar expectatives sense disposar de bones eines de diagnosi i monitorització de les dinàmiques socials i territorials. Si estes eines no s’utilitzen, el més fàcil serà fer com sempre: anar improvisant i ja ens ho trobarem.

En definitiva, una bona pel·lícula i un bon debat que mos alimenta l’ànima i mos fa rumiar. Una bona nit d’estiu.

Tot el col·loqui va ser enregistrat per Somos Litera Radio i es pot escoltar ACÍ.

‘Fins i tot els arbres escoltaven’

La primera xerrada de l’estiu tracta d’un audiovisual sobre experiències d’èxit i progrès en territoris rurals. [Dibuix de LaiaEspluga]

“Fins i tot els arbres escoltaven” és un documental enregistrat l’any 2019 en el marc del 10è aniversari de l’Associació de Micropobles de Catalunya, i que pretèn motivar un debat sobre les activitats que es poden fer (que s’estan fent!) per a mantindre vius els petits municipis rurals.

El dia 3 d’agost a les 22:30h, a la sala d’actes de la Casa de la cultura (la House of the rising sun local) d’Alcampell, es va projectar el documental seguit d’un col·loqui amb Leandre Romeu (director del documental i de l’associació La Conca 5.1) i Carlota Moragas (guionista del documental i professora dels Estudis de Comunicació de la URV).

El documental ha estat produït per l’associació La Conca 5.1 i en podeu veure més detalls ACÍ.

Leandre Romeu i Carlota Moragas presenten el documental a Alcampell

El documental va durar 50′ i va anar precedit d’una introducció a càrrec de Leandre Romeu i de Calota Moragas. Tal com els autors van explicar, el documental està confeccionat amb entrevistes a persones d’11 municipis catalans que tenen menys de 500 habitants (els anomenats ‘micropobles’). Amb un muntatge sense narrador, el documental és una seqüència d’idees clares i precises, acompanyades d’imatges de les persones entrevistades i dels evocadors paisatges d’aquells 11 municipis. Una tècnica narrativa eficaç i àgil que provoca que, quan s’acaba el metratge, tothom s’hagi quedat amb ganes de més.

Al llarg de l’audiovisual, les persones entrevistades parlen de diversos projectes que han servit per a potenciar activitats econòmics, socials o culturals als seus respectius municipis. Expliquen com ho van fer i quins impactes positius han aconseguit en la vida local. Els projectes són d’allò més variat: innovacions per assolir l’autosuficiència energètica municipal; la potenciació de patrimoni arquitectònic i paisatgístic; l’associacionisme local per a promoure vivendes, la promoció de diversos projectes agroecològics, tant d’agricultura com de ramaderia; la combinació d’activitats agràries, educatives i turístiques; l’organització de pressupostos participatius per a decidir certes inversions municipals; etc. Un ventall prou exemplar i que no esgota les iniciatives que s’estan desenvolupant en el territori, però posa a l’abast suficients fils dels que estirar.

En tots els casos queda clar que cal comptar amb un grup de persones convençudes i implicades, decidides a tirar endavant malgrat les previsibles dificultats. S’observa que, de vegades, esto grup motor el formen persones de la societat civil, bé a títol individual o com a representants d’associacions o entitats locals; mentre que, altres vegades, és l’ajuntament el que formula una proposta i estira del carro. Queda clar que, en qualsevol cas, les administracions públiques locals han d’acompanyar els processos en la mesura del possible, i que, en els casos en els que en són promotors principals, necessiten de la complicitat de la comunitat local. Per això, en tots els 11 pobles que protagonitzen el documental els respectius ajuntaments tenen una actitud participativa i transparent i una disposició clara a sumar forces.

‘Fins i tot els arbres escoltaven‘ esdevé una eina poderosa per al desenvolupament local/rural. Per un costat, és un espill en el que mirar-nos i intentar reconèixer-nos, una manera de veure’ns a naltres mateixos en els ulls i les paràules d’altres persones que viuen o han viscut situacions similars a les nostres. És una forma de saber qui som, de situar-nos, tocar a terra i agafar impuls. I, per un altre costat, és un estímul per al debat i una crida a l’acció. No es pot veure el documental i restar impassible, ja que la seqüència d’imatges i paraules mos interpela sense remei.

Leandre Romeu i Carlota Moragas enceten el col·loqui posterior a la projecció

En la projecció a Alcampell, el col·loqui posterior va repetir esto mateix esquema. Primer, tothom va assegurar haver-se sentit molt reconegut amb la majoria d’aquelles experiències relatades a l’audiovisual, per a després passar a preguntar-se quins d’aquells projectes es podrien aplicar al nostre lloc. Un debat que hauria de ser permanent i que necessita trobar els espais per a produir-se i ser fructífer.

Els autors del documental van advertir, no obstant això, que no hi ha receptes universals, sinó que cada poble ha de trobar el seu camí, que en uns casos pot ser valoritzar el patrimoni natural o cultural, en altres fomentar certes activitats econòmiques locals, o en altres casos pot ser l’impuls de projectes energètics, urbanístics o comunals. El que sí que cal és la voluntat de trobar el camí. I d’equivocar-se i tornar a començar, si cal.

En el cas d’Alcampell, el públic pareixia una mica desconcertat davant la pregunta que se’ls va formular des de l’escenari: Quin és el valor del nostre lloc? Aparentment ningú ho tenia gaire clar. O ningú s’atrevia a posar-ho en evidència. Després d’uns minuts de deliberació les coses que es van esmentar com a més valorades van ser: a) és un poble pla; b) l’oli; c) els Chelats Sarrate. Per molt que hi vam insistir, no vam ser capaços de fer emergir més valors locals. Us atreviu a ampliar la llista? (n’ha d’haver alguns més, no?).