“¿Por qué te vas?”

Crònica d’una nit d’estiu amb Jesús Cirac i Miguel Lorén

Resultado de imagen para Por qué te vas caspe

Cap a les deu de la nit del divendres 9 d’agost de 2019 una petita multitud (a escala local) es va concentrar a la Casa de la Cultura d’Alcampell. El motiu era presenciar la projecció del documental ‘¿Por qué te vas?’, una crònica audiovisual dels moviments migratoris que han travessat la ciutat de Casp des de 1938 fins ara. Vuit dècades de tràfec de gent amunt i avall que han configurat la societat de cada època i que mos donen moltes pistes de com hem arribat ací. Abans d’esta època també hi havia migracions, és clar, però ja no es troben persones a les que entrevistar.

Sobre el contingut d’esta pel·lícula-documental ja n’havíem parlat en algunes cròniques anteriors publicades a La Litera Información, a Temps de Franja i a Somos Litera. Però esta vegada hem pogut compartir el visionat amb els nostres veïns i veïnes, cosa que propicia rememorar conjuntament un munt d’experiències personals i col·lectives. Tot un luxe.

Jesús Cirac i Miguel Lorén presenten la pel·lícula documental ‘¿Por qué te vas?’ a la Casa de la Cultura d’Alcampell

A l’inici de la sessió, Jesús Cirac i Miguel Lorén van explicar que ja porten molts anys fent activitats culturals a Casp a través de l’associació Bajoragonesa de Agitación y Propaganda, dedicada principalment a recuperar la memòria històrica local i comarcal. Ara ja fa un parell d’anys que van iniciar una sèrie d’entrevistes a famílies exiliades a França com a conseqüència de l’arribada del front franquista a Casp el març de 1938, amb la intenció de fer un estudi sobre l’exili. Però, al poc de començar, el projecte va fer un gir radical quan es van adonar que aquell no era l’únic desplaçament forçós de població que hi va haver a Casp durant el segle XX. Han sigut moltes les persones que, per diversos motius (polítics, econòmics, familiars, estudis, etc.), han deixat el seu territori d’origen i s’han instal·lat en altres llocs del planeta. No totes en les mateixes condicions, és clar.

Esto fenomen és el que mos van voldre amostrar els autors amb la projecció de la pel·lícula documental ¿Por qué te vas?’, que va ser seguida amb molta atenció i continus comentaris espontanis per part del públic congregat. En finalitzar la projecció es van obrir els llums, es van situar dues cadires a l’escenari en les que hi van seure Jesús Cirac i Miguel Lorén, i va començar el col·loqui.

Jesús Cirac continua presentant el documental, mentre Miguel Lorén compta els minuts que falten per a la projecció a la Casa de la Cultura d’Alcampell

D’entrada, bona part del públic va confirmar haver-se sentit identificat amb moltes de les escenes visualitzades. Els paral·lelismes entre les dinàmiques socials de Casp i les de qualsevol poble de la Llitera eren més que evidents. Qui més qui menys té parents a l’àrea de Barcelona i/o a diversos indrets del sud de França, com a conseqüència dels moviments migratoris de principis del segle XX i, sobretot, de la desfeta de la guerra i la dura repressió que es desencadenà durant la llarga postguerra. I també de l’èxode rural propiciat per la modernització intensiva de l’agricultura (com ja vam analitzar en un altre escrit a La Conca 5.1 ara fa un temps).

Des del punt de vista dels autors, el territori aragonès que va quedar en la zona republicana durant la guerra civil (una línia que, passant per Casp, aniria des de Bielsa a Albarracín), comparteix unes mateixes tendències geopolítiques i socials. Tot l’Aragó oriental tindria una història comuna caracteritzada per intenses relacions amb Catalunya i el llevant, cosa que hauria generat un clima social relativament diferent a la resta de la regió. De moment, les reaccions del públic davant la projecció del documental per diferents pobles de l’Aragó oriental els ho estaria confirmant.

Miguel Lorén i Jesús Cirac escolten atents les opinions del públic després de la projecció del documental

Des del públic es va encetar un interessant debat sobre si el documental presenta una visió massa positiva del fet migratori, en particular de les migracions forçades per la guerra i per la misèria econòmica, que són les predominants entre els anys 40 i 80. Com que tothom te parents o amics que en algun moment van haver de marxar del poble, es percep amb certa incredulitat que tothom presente el seu viatge de manera tan positiva. Potser és que quan mirem enrere mos veiem més guapos. O que les persones que podrien contar situacions negatives simplement no volen parlar-ne.

És cert que al documental també hi apareixen alguns testimonis negatius, de persones que es queixen que van ser rebudes com a forasteres/estrangeres en els seus llocs de destí, que expliquen com les va costar fer-se camí en el nou lloc, que descriuen alguns episodis de racisme, tant als anys 40 a França com en temps recents a Casp, etc. Tanmateix, estos comentaris negatius són molt minoritaris en el context del documental, que deixa un sabor més aviat dolç.

En tot cas, un dels encerts del documental és que tracta el tema del despoblament amb una certa distància. Davant la neurosis desencadenada en temps recents sobre l’Espanya buida o buidada, els autors opten per mostrar la cara amable i/o positiva de les migracions, i vénen a concloure que canviar de poble, de regió o de país no té per què ser una cosa totalment negativa. O almenys no sempre ho és (tot i que a vegades sí que ho és). Un cert relativisme saludable i que sovent es troba a faltar en els debats sobre el despoblament.

També se’ls va posar en qüestió la idea de posar en un mateix pla els desplaçaments causats per la guerra amb els de la mobilitat per treball o estudis, més freqüents en dècades posteriors, pel risc que així es puga minimitzar els patiments d’aquella generació que va haver d’anar a l’exili. Els ponents van assegurar que res més lluny de les seues intencions, i, de fet, la major part de la seua activitat com associació l’han dedicat a restaurar la dignitat d’aquelles persones que van haver de patir tot tipus d’abusos per haver perdut la guerra. De fet, els testimonis de les famílies exiliades són majoritaris en el conjunt del documental, cosa que ja dóna una idea de les seues intencions.

Jesús Cirac desplega un bon ventall d’arguments en el col·loqui sobre el documental

La tesi general del documental és que les nostres societats es troben sotmeses a uns fluxos migratoris constants. Per tant, a dia d’avui els nostres pobles són inevitablement molt diferents de com eren fa unes poques dècades i, en un futur proper, tornaran a canviar. És un procés inevitable. Val més que ens n’anem fent a la idea. Per això és important asumir-ho i fer el que calgue per acollir les persones nouvingudes de la millor manera possible. Cosa que interpel·la no només la gent dels pobles, sinó les administracions públiques que han de garantir l’accés als drets de ciutadania i els drets humans. Hi ha molt a fer.

En esto sentit, ‘¿Por qué te vas?’ té una dimensió terapèutica. Mos permet veure’ns a altres mateixos en un entorn canviant, cosa que mos pot permetre dissenyar estratègies mentals i materials per a estar en millor disposició per afrontar els canvis que vindran.

Un dels entrevistats al documental ho diu clarament: “Puc endevinar com serà Casp d’ací a un parell d’anys, però sóc incapaç de saber com serà dintre de deu anys”. Els canvis de les raderes dos dècades han sigut tan profunds que ningú no sap quins tipus de dinàmiques socials i migratòries es donaran en un futur proper.

Des del públic, algunes persones de Binèfar van dir sentir-se en una situació similar. Les recents iniciatives empresarials de gran magnitud que s’estan duent a terme a Binèfar fan que ens trobem en un punt d’inflexió a partir del qual ningú no sap què passarà. Binèfar dins de cinc o deu anys serà substancialment diferent, però ningú no sap com serà. Es difícil configurar expectatives sense disposar de bones eines de diagnosi i monitorització de les dinàmiques socials i territorials. Si estes eines no s’utilitzen, el més fàcil serà fer com sempre: anar improvisant i ja ens ho trobarem.

En definitiva, una bona pel·lícula i un bon debat que mos alimenta l’ànima i mos fa rumiar. Una bona nit d’estiu.

Tot el col·loqui va ser enregistrat per Somos Litera Radio i es pot escoltar ACÍ.

‘Fins i tot els arbres escoltaven’

La primera xerrada de l’estiu tracta d’un audiovisual sobre experiències d’èxit i progrès en territoris rurals. [Dibuix de LaiaEspluga]

Fins i tot els arbres escoltaven” és un documental enregistrat l’any 2019 en el marc del 10è aniversari de l’Associació de Micropobles de Catalunya, i que pretèn motivar un debat sobre les activitats que es poden fer (que s’estan fent!) per a mantindre vius els petits municipis rurals.

El dia 3 d’agost a les 22:30h, a la sala d’actes de la Casa de la cultura (la House of the rising sun local) d’Alcampell, es va projectar el documental seguit d’un col·loqui amb Leandre Romeu (director del documental i de l’associació La Conca 5.1) i Carlota Moragas (guionista del documental i professora dels Estudis de Comunicació de la URV).

El documental ha estat produït per l’associació La Conca 5.1 i en podeu veure més detalls ACÍ.

Leandre Romeu i Carlota Moragas presenten el documental a Alcampell

El documental va durar 50′ i va anar precedit d’una introducció a càrrec de Leandre Romeu i de Calota Moragas. Tal com els autors van explicar, el documental està confeccionat amb entrevistes a persones d’11 municipis catalans que tenen menys de 500 habitants (els anomenats ‘micropobles’). Amb un muntatge sense narrador, el documental és una seqüència d’idees clares i precises, acompanyades d’imatges de les persones entrevistades i dels evocadors paisatges d’aquells 11 municipis. Una tècnica narrativa eficaç i àgil que provoca que, quan s’acaba el metratge, tothom s’hagi quedat amb ganes de més.

Al llarg de l’audiovisual, les persones entrevistades parlen de diversos projectes que han servit per a potenciar activitats econòmics, socials o culturals als seus respectius municipis. Expliquen com ho van fer i quins impactes positius han aconseguit en la vida local. Els projectes són d’allò més variat: innovacions per assolir l’autosuficiència energètica municipal; la potenciació de patrimoni arquitectònic i paisatgístic; l’associacionisme local per a promoure vivendes, la promoció de diversos projectes agroecològics, tant d’agricultura com de ramaderia; la combinació d’activitats agràries, educatives i turístiques; l’organització de pressupostos participatius per a decidir certes inversions municipals; etc. Un ventall prou exemplar i que no esgota les iniciatives que s’estan desenvolupant en el territori, però posa a l’abast suficients fils dels que estirar.

En tots els casos queda clar que cal comptar amb un grup de persones convençudes i implicades, decidides a tirar endavant malgrat les previsibles dificultats. S’observa que, de vegades, esto grup motor el formen persones de la societat civil, bé a títol individual o com a representants d’associacions o entitats locals; mentre que, altres vegades, és l’ajuntament el que formula una proposta i estira del carro. Queda clar que, en qualsevol cas, les administracions públiques locals han d’acompanyar els processos en la mesura del possible, i que, en els casos en els que en són promotors principals, necessiten de la complicitat de la comunitat local. Per això, en tots els 11 pobles que protagonitzen el documental els respectius ajuntaments tenen una actitud participativa i transparent i una disposició clara a sumar forces.

Fins i tot els arbres escoltaven‘ esdevé una eina poderosa per al desenvolupament local/rural. Per un costat, és un espill en el que mirar-nos i intentar reconèixer-nos, una manera de veure’ns a naltres mateixos en els ulls i les paràules d’altres persones que viuen o han viscut situacions similars a les nostres. És una forma de saber qui som, de situar-nos, tocar a terra i agafar impuls. I, per un altre costat, és un estímul per al debat i una crida a l’acció. No es pot veure el documental i restar impassible, ja que la seqüència d’imatges i paraules mos interpela sense remei.

Leandre Romeu i Carlota Moragas enceten el col·loqui posterior a la projecció

En la projecció a Alcampell, el col·loqui posterior va repetir esto mateix esquema. Primer, tothom va assegurar haver-se sentit molt reconegut amb la majoria d’aquelles experiències relatades a l’audiovisual, per a després passar a preguntar-se quins d’aquells projectes es podrien aplicar al nostre lloc. Un debat que hauria de ser permanent i que necessita trobar els espais per a produir-se i ser fructífer.

Els autors del documental van advertir, no obstant això, que no hi ha receptes universals, sinó que cada poble ha de trobar el seu camí, que en uns casos pot ser valoritzar el patrimoni natural o cultural, en altres fomentar certes activitats econòmiques locals, o en altres casos pot ser l’impuls de projectes energètics, urbanístics o comunals. El que sí que cal és la voluntat de trobar el camí. I d’equivocar-se i tornar a començar, si cal.

En el cas d’Alcampell, el públic pareixia una mica desconcertat davant la pregunta que se’ls va formular des de l’escenari: Quin és el valor del nostre lloc? Aparentment ningú ho tenia gaire clar. O ningú s’atrevia a posar-ho en evidència. Després d’uns minuts de deliberació les coses que es van esmentar com a més valorades van ser: a) és un poble pla; b) l’oli; c) els Chelats Sarrate. Per molt que hi vam insistir, no vam ser capaços de fer emergir més valors locals. Us atreviu a ampliar la llista? (n’ha d’haver alguns més, no?).

Un moment de la projecció [Foto: Rosa Simón]