Tertúlies 2011-2015 (resums)

Si esteu interessats/des en llegir les cròniques de les 20 tertúlies que es van fer entre 2011 i 2015, ho podeu fer a través d’esto ENLLAÇ.

Hi trobareu sucoses històries i debats sobre el nostre territori, d’ixes que et transformen a mesura que vas llegint. Mai tornareu a ser els/les mateixos/es.

Desembre 1933. Aragó en flames

Desembre 1933. Aragó en flames

El 21 d’agost de 2021, es va fer una xerrada a Alcampell sobre la revolta anarquista de 1933, que en diversos llocs de la Llitera va tindre una forta repercussió. L’acte va formar part del cicle de xerrades d’estiu organitzades per l’Ajuntament, aquell any dedicades a temes d’història local. Es va celebrar al recinte de les piscines i els ponents van ser Lluís Rajadell (periodista i escriptor, redactor de l’Heraldo d’Aragón a Terol) i Pep Espluga, amb moderació d’Arantxa Capdevila.

Font: escuelapedia.com

Els preliminars

Tot va començar a causa d’un cúmul de coincidències. Uns mesos abans havíem ressenyat a la revista Temps de Franja el llibre ‘El Bajo Aragón en llamas’ (Comuniter, 2019), escrit per Lluís Rajadell i Fermín Escribano. En aquell llibre, els autors fan un bon repàs als fets produïts a la zona del Baix Aragó i del Matarranya  amb ocasió de la revolta llibertària del 8-10 de desembre de 1933. La lectura d’aquell llibre mos va impactar, conscients com érem que a Alcampell hi havia hagut un moviment similar en aquella mateixa data. Unes similituds que feien evident que es tractava d’una acció coordinada a gran escala. Un esdeveniment del que al lloc encara hi ha molta memòria intra-familiar, però també molt de silenci. És encara un dels petits tabús locals.

Més endavant, el gener de 2021, en Lluís Rajadell mos va enviar un correu electrònic demanant una informació referida a una persona d’Alcampell. En aquells moments, ell estava analitzant part de la copiosa documentació que havia recopilat per escriure aquell llibre, entre la que hi havia les actes d’un judici en el que hi apareixia el nom d’un home d’Alcampell. Un tal Manuel Noguero.

Literalment, l’e-mail de Rajadell mos deia:

“…acabo de publicar un llibre a mitges amb Fermín Escribano sobre la revolució de 1933 a la província de Terol. Però la referència sobre Manuel Noguero em va aparèixer abans, investigant la vida de Bautista Albesa, un “home d’acció” de la CNT del meu poble, Vall-de-roures. Vaig trobar a l’Arxiu Provincial un sumari on Albesa està encausat per distribuir uns escrits de propaganda anarquista. Son unes cançons que, pel que pareix, servien també per recaptar diners per als presos anarquistes. La llàstima és que vaig trobar el sumari quan ja havia publicat el llibre sobre Batiste, “La ternura del pistolero”. Si algun dia en faig una reedició, ja ho incorporaré. El sumari fa referència a Manuel Noguero com a possible autor de les cançons, però no em queda massa clar. Pareix que, mentre el jutge investiga l’autoria de les cançons, arriba la revolució del 33 i mor Noguero. És la composició que jo em faig”.

Efectivament, Manel Noguero era un home d’Alcampell. Manel de Nau. I no només això, sinó que era el tiet d’Arantxa Capdevila, germà de son iaia materna, i com deia Rajadell, va morir a la revolta del desembre de 1933. Va ser una de les dues víctimes mortals que hi va haver a Alcampell en el transcurs d’aquella insurrecció.

El correu de Rajadell mos va portar a indagar una mica més en el personatge i en les circumstàncies de la seua mort, encara envoltades de silencis familiars. Sabíem que Manel Noguero, aquella nit del 8 de desembre de 1933, havia rebut un tret mortal, aparentment disparat de manera accidental des de les seues pròpies files, i que l’endemà va ser enterrat al fossar. El que no sabíem era que, just en aquells moments, Manel Noguero estava encausat en un judici que es celebrava a Vall-de-roures, acusat de compondre coples contra el govern de la República. En el judici l’acusaven a ell i al líder anarquista del Baix Aragó, Batiste Albesa, d’haver pagat la factura de la impremta Bobalà de Lleida on s’havien imprès les coples, que després es repartien per a recaptar fons per a les famílies dels anarquistes presos. Una altra cosa que tampoc no sabíem era on estava enterrat.

Teníem, per tant, un doble motiu per a indagar una mica en aquells feits: La curiositat per la història local i la necessitat de refer uns itineraris familiars esborrats pel temps i la desmemòria planificada.

Li vam preguntar a Rajadell com havia fet per obtenir informació sobre la insurrecció al Matarranya. Ell mos va respondre que era molt fàcil: Només calia anar a l’Arxiu Històric Provincial i demanar la documentació dels judicis referents a aquells fets. Així ho va fer ell a Terol, on va poder trobar sense problema tant els sumaris dels judicis com les sentències que es van dictar. Mos va aconsellar que féssem lo mateix a l’Arxiu Històric Provincial d’Osca, on probablement trobaríem tot lo que buscàvem.

Durant el juliol de 2021 ens hi vam adreçar diverses vegades, però aviat vam veure que la cosa no seria tan senzilla. Vam regirar a fons l’Arxiu Històric Provincial d’Osca i, efectivament, hi vam trobar algunes sentències lliteranes, la dels fets d’Alcampell entre elles (també les de Calassanç i de Peralta de la Sal). Però no hi va haver manera de trobar els sumaris dels judicis, la part més interessant perquè allà és on hi hauria les declaracions de tots els testimonis. Aparentment, es van perdre o van desaparèixer en algun moment del passat, segons paraules dels responsables de l’Arxiu. Podria ser que en el trànsit des del Jutjat d’instrucció de Tamarit a l’Audiència, i després al ‘Arxiu Històric Provincial, s’hagués traspaperat o perdut. Almenys això mos van dir allà. Després vam saber que la desaparició d’arxius judicials era també una pràctica habitual que els propis anarquistes promovien, per tal d’evitar que servissin de base per a futures represàlies contra ells.

Per això, quan l’Ajuntament d’Alcampell mos va demanar suport per a organitzar les Xerrades de les nits d’estiu del 2021, vam proposar que, en cas que fos necessari, naltres podríem ocupar-nos d’esto tema. Com que a radera hora va caure un dels ponents previstos, vam entrar al programa estiuenc i vam fer la xerrada que ací contem. El programa va quedar així: Lluís Rajadell explicaria com va ser la revolta al Matarranya en general i a Vall-de-roures en particular, i Pep Espluga faria el mateix amb la insurrecció a la Llitera (a partir de les dades trobades a l’Arxiu Històric Provincial). Arantxa Capdevila introduiria la sessió i moderaria el debat posterior.

L’Arantxa va introduir l’acte a partir de les rememoracions familiars de son tio Manel:

“Manel Noguero era el germà gran de la meua iaia Maria i, efectivament, va morir durant la insurrecció del 1933 a Alcampell. Tot i que ho sabíem, a casa no era un tema de conversa. Com us podeu imaginar (jo almenys així ho imagino) era un tema molt dur per a mon iaia, que mai parlava d’esto tema, mai mos va explicar res. Com passa en moltes famílies, el que va vindre després, la guerra, la dictadura, no feia molla fàcil explicar la història d’un tiet anarquista mort enmig d’una revolució social. El silenci va ser tal que, fins fa poc, ni els seus fills, ni les seues netes, ni el seu net, no sabíem ni on va morir ni on estava enterrat. Com si mai no hagués existit. Dic fins fa poc perquè, no gaire després del correu de Rajadell, vam coincidir en un funeral amb Sandra Guàrdia, de casa Veles, i ho vam comentar. Manel tamé era cosí de son iaia Maria. Sandra va decidir preguntar-li a Maria sobre el tema. Poc temps després mos va explicar que Maria era una nena aquell 8 de desembre del 33, però que encara recordava molt bé aquella nit. Gràcies a Maria i a Sandra ara sabem en quin carrer va rebre el tret lo tio Manel i on està enterrat al fossar. I mos hem pogut fer una certa composició d’aquella època tan moguda (per a tothom) i aquella data tan tràgica (per a la família). Cal dir que mon iaia va perdre un altre germà, Pedro, al front de guerra, que encara no sabem on va caure ni què se’n va fer. Com tanta gent, hem viscut sobre un pacte de silencis”

La insurrecció llibertària de 1933 en el context espanyol

En la seua intervenció, el primer que va fer Lluís Rajadell va ser separar clarament els fets del 1933 de tot el que va passar a partir del 1936, dos períodes que en la memòria popular s’acostumen a confondre massa (i fins i tot amb la repressió contra el maquis dels anys 40).

El desembre de 1933 estàvem en plena Segona República, i encara faltava molt per al cop d’estat militar que va desencadenar la Guerra Civil de juliol de 1936. Lluís Rajadell va explicar com els fets de desembre de 1933 responien a la “gimnàstica revolucionària” que la CNT-FAI duia a terme durant els anys de la II República, una a forma d’expressar la insatisfacció social d’àmplies capes de població davant les escasses reformes polítiques i la creixent repressió envers el sindicalisme anarquista.

Cal tenir present que el 1933 el panorama anava calent a tota Europa. És l’any que els nazis prenen el poder a Alemanya. És l’any que es crea la Falange Espanyola. I és l’any que el govern de la II República espanyola aprova una sèrie de lleis especialment repressives (Llei de Defensa de la República, Llei d’Ordre Públic i LLei de Vagos i Maleants), que s’aplicaran sobretot contra la insurgència anarquista.

La revolta de desembre de 1933 es va produir sobretot a l’Aragó i a la Rioja, i de manera més parcial en altres regions, però va ser precedida per insurreccions similars a Catalunya (gener 1932) i en àmplies parts d’Espanya (gener 1933, famosa pels luctuosos fets de Casas Viejas, a Andalusia). La CNT-FAI esperava que aquelles insurreccions facilitarien un “contagi revolucionari” amb el que podrien iniciar la revolució llibertària a tota Espanya. Ho van provar tres cops durant el període de la II República. Esta, la de desembre de 1933, va ser la radera.

Tota l’operació comença els dies 30 i 31 d’octubre d’aquell any, quan la CNT celebra a Madrid un Congrés d’organitzacions regionals, per acordar la postura a seguir davant les eleccions generals convocades pel novembre. Es va decidir l’abstenció total, amb el significatiu eslògan “Davant les urnes, la revolució social”. Es decidí també l’estratègia a seguir en cas que els partits conservadors guanyessen les eleccions (cosa que, gràcies al propugnat abstencionisme cenetista, va passar). Després de molt discutir i amb escàs consens, acordaren que si la victòria conservadora propiciés “un estat passional del poble”, la CNT hauria de donar-li impuls per a dirigir-lo vers la fita final: la implantació del comunisme llibertari. Per això, el dia que es va constituir el nou govern, el 8 de desembre de 1933, la CNT-FAI va llençar la consigna als seus militants d’iniciar la insurrecció.

La insurrecció llibertària a l’Aragó

D’acord amb el llibre de Fermín EscribanoLa España Rojinegra‘ (Associación Isaac Puente, 2017), fins un total de 89 municipis aragonesos van seguir les directrius del Comitè revolucionari, establert a Saragossa per a coordinar la revolta. Van ser una quarantena de la província d’Osca, una trentena de la de Terol i una vintena de la de Saragossa (Taula 1). Era sens dubte una operació d’ampli abast.  

A la ciutat de Saragossa es produí un ampli moviment revolucionari que tingué la ciutat paralitzada durant dos dies plens de combats entre les forces de l’ordre i els sindicalistes de la CNT-FAI. Una autèntica batalla campal, amb intents d’incendis d’edificis religiosos i oficials, que va deixar destrosses a manta i multitud de morts i ferits. En acabar, es convocà una vaga general obrera que durà fins el 14 de desembre en solidaritat amb els nombrosos detinguts que hi va haver al conjunt d’Aragó com a conseqüència de la insurrecció.

El 16 de desembre va caure el Comité revolucionari, amb la detenció de la majoria dels seus membres, i s’inicià una dura repressió contra totes les persones, barris i pobles sospitosos de donar suport a la CNT-FAI. El 21 de desembre s’il·legalitza la CNT i s’organitzen tribunals d’urgència per jutjar els detinguts. Curiosament, el 24 de gener de 1934, un escamot anarquista va entrar a punta de pistola als jutjats de Saragossa i va robar els sumaris dels judicis.

En total, a Aragó la rebel·lió de desembre de 1933 es va saldar amb 42 morts i 76 ferits, entre membres de la CNT (els que més víctimes van patir), forces de l’ordre i altres persones que passaven per allà (taules 2 i 3).

La insurrecció al Matarranya

Lluís Rajadell va explicar que, al Matarranya, els anarquistes de tota la comarca es van agrupar a Vall-de-roures per iniciar la insurrecció. Per això, amb l’excepció de Beseit, on també hi va haver un fort aixecament popular, a la resta de pobles gairebé no hi va passar res. Tot es va concentrar entre Vall-de-roures i Beseit. D’acord amb les indagacions de Rajadell, a l’aixecament de Vall-de-roures hi van participar militants llibertaris de Maella, Beseit, Calaceit, Queretes, Torre del Comte, Massalió, Lledó, Arenys de Lledó, Fondespatla, Valljunquera i la Portellada.

Vall-de-roures als anys 30

Segons Rajadell, a Vall-de-roures la proclama insurreccional la va pronunciar el dirigent anarquista saragossà Jacinto Santaflorentina, qui a les 4 de la tarda del dissabte 9 de desembre va arengar la gent des del bar de la Unión Valderrobrense. Des d’aquell moment, centenars d’homes, molts vinguts d’altres poblacions properes, armats de manera més aviat precària (escopetes de caça, pistoles de la radera guerra carlina, forques i destrals, etc.), es van dirigir a la caserna de la guàrdia civil amb intenció de prendre’n el control.

Seu de la Unión Valderrobrense (encara en actiu) (Foto: L. Rajadell)

En aquell moment s’inicià una llarga batalla, que durarà tota la nit, de la qual en resultaren quatre persones ferides (dos guàrdies civils, una nena i un mecànic) i un mort (José Faustino Adell, àlies ‘Pulça’, abatut mentre intentava llençar un artefacte incendiari contra el quarter). Malgrat la llarga nit d’assetjament i els diversos intents de negociar amb els guàrdies civils parapetats a l’interior, no aconseguiren rendir-los. El diumenge 10 de desembre, els insurrectes enterraren amb tots els honors el seu company ‘Pulça’. Començaren a adonar-se que el moviment no havia tingut l’èxit esperat.  

El dilluns 11 de desembre dues companyies del Regiment d’Infanteria 18 de Tarragona entraren al poble, recuperaren el control del municipi i detingueren tots els insurrectes, els quals foren empresonats en condicions molt penoses a les presons de Vall-de-roures i de Montalbán. Se’ls obriren dos judicis, un per la via civil i un altre per la militar. Cal destacar que bona part de la documentació del llibre esmentat prové dels sumaris d’aquests judicis, amb la qual cosa es compta amb expressions literals de molts dels protagonistes i també de persones cridades a declarar com a testimonis dels fets.

Els Guàrdies Civils amb la nena ferida (foto cedida per L. Rajadell)

El judici civil va tenir lloc l’abril de 1934, amb una vuitantena de persones detingudes, la majoria de Vall-de-roures, però també d’altres localitats dels voltants, sobretot de Massalió.

En el cas de Beseit el procés va ser molt similar, si bé la proporció de persones detingudes fou molt major (114 detinguts sobre una població molt menor que la de Vall-de-roures). Beseit era en aquells moments un poble industrial (indústria paperera) i miner, amb un moviment sindical molt actiu i organitzat.

Les penes foren dispars: l’alcalde de Vall-de-roures fou condemnat a 24 anys de presó, tres persones del grup dirigent a 18 anys, trenta-i-quatre persones foren condemnades a 10 anys, onze persones a 6 mesos, i la resta foren absoltes.

No obstant això, l’abril de 1934 el Govern espanyol va promulgar un decret d’amnistia i tots els encausats van ser alliberats. Però la via militar va seguir el seu curs, de tal manera que el desembre de 1934 es va iniciar el consell de guerra contra 15 dels mateixos acusats, dels quals sis van ser absolts i la resta van rebre penes d’entre 2 i 6 anys de presó. De nou, tots ells foren amnistiats el febrer del 1936, després del triomf electoral del Front Popular.

Del conjunt, s’observa que els insurrectes seguien un mateix patró d’actuació: primer intentaven apoderar-se de la caserna de la guàrdia civil, així com desarmar vigilants a sou dels potentats locals, en segon lloc detenien les autoritats i notables locals (tot i que en el cas de Vall-de-roures l’alcalde formava part del propi grup d’insurrectes), en tercer lloc ocupaven l’ajuntament, hi penjaven la bandera roja-negra i intentaven destruir els registres de la propietat i els arxius de documents oficials. En paral·lel, confiscaven els productes de primera necessitat del municipi per repartir-los entre la població i donar la impressió que, amb el comunisme llibertari, millorava substancialment la qualitat de vida. Finalment, convocaven una assemblea ciutadana oberta per tal d’escollir un Comitè revolucionari que regiria el poble d’allí endavant.

Rajadell destaca que alguns dels testimonis que van testificar en els judicis de 1934, posteriorment serien les primeres víctimes dels comitès revolucionaris que dominaren el territori dos anys després, arrel l’esclat de la Guerra Civil. Tal com diu ell al llibre esmentat: “La revolució de desembre de 1933 va posar en marxa una endimoniada i violenta dinàmica d’acció-reacció que va viure les seves següents etapes el 1936, amb l’inici de la Guerra Civil i la consegüent onada de repressió exercida per l’entorn llibertari sobre els sectors conservadors, i el 1939, amb el final de la contesa i les represàlies sobre els republicans en general i sobre els anarcosindicalistes en particular.” Malauradament, el mateix va passar a la resta de pobles aragonesos on hi va haver aixecament el desembre de 1933.

Rajadell també destaca que, amb l’arribada del front franquista, molts dels anarcosindicalistes i republicans hagueren de fugir primer a Catalunya i després a França, i observa que alguns acabaren als camps d’extermini nazis (com és el cas de Joaquín Celma, l’alcalde de Vall-de-roures en el moment dels fets).

Lluís Rajadell va cloure la seua exposició fent un repàs de diverses persones clau dels anys 30 al Matarranya, la majoria avui oblidades o encara envoltades d’un espès silenci, malgrat les seues remarcables aportacions cíviques i polítiques en aquella època.

La insurrecció a la Llitera (i voltants)

L’exposició va continuar a càrrec de Pep Espluga, que va donar algunes dades dels fets en diverses localitats de la Llitera i de comarques veïnes (a partir del llibre de F. Escribano i de les sentències trobades a l’Arxiu Històric Provincial). Els escassos indicis disponibles permeten fer-mos una certa idea de com va anar la cosa.

Belver de Cinca

El 9 desembre a primera hora hi arriba un cotxe amb instruccions. Coordinats pel president local de la CNT (Manuel Lozano Guillén), els anarquistes posen en marxa el protocol rebut des de Saragossa. Però abans de que puguin començar a fer res, cap a les 13h, hi arriba la Guàrdia Civil de Fraga, que detén els cenetistes que encara estaven debatent al mateix local del sindicat i els incauten totes les armes. Un total de 26 persones són detingudes i van a judici. El resultat és: 15 persones absoltes, una condemnada a 4 mesos de presó, una a 2 anys, una a 6 anys, sis a 8 anys, i una altra a 9 anys. Totes elles serien amnistiades uns mesos després, l’abril de 1934.

Belver de Cinca

Albalate de Cinca

Els membres de la CNT local, la nit del 8 desembre requisen les armes de persones contràries a la revolució (unes 150, segons les fonts) i les tanquen al local del Sindicat. Algunes ofereixen resistència i s’ocasionen tres ferits. Durant la nit, intenten ocupar la caserna de la Guàrdia Civil, sense aconseguir-ho. Deixen dos guàrdies civils ferits. La nit del 9 al 10 desembre hi arriba la Guàrdia Civil provinent de Belver, on ja han deixat el poble pacificat. Hi ha un dur tiroteig i mor un cenetista (Manuel Casado). Davant l’adversa situació, dues-centes persones fugen del poble, l’alcalde i el jutge municipal entre elles. El resultat és un mort, cinc ferits i més de 80 detinguts. No hi ha dades de les penes a les que van ser condemnats, però probablement la majoria foren amnistiats a partir d’abril de 1934.

Albalate de Cinca

Esplús

D’acord amb Fermín Escribano, a Esplús “se estuvo alerta y se paralizaron los trabajos durante tres días” (Escribano 2017, p. 112).

Esplús

Binèfar i Montsó

En estos pobles més grans i amb una presència anarcosindicalista més organitzada, les autoritats van prendre mesures preventives molt abans de la data de la insurrecció. Gràcies a diversos infiltrats, els Governs Civils disposaven amb molta anterioritat d’informació sobre els protocols i estratègies que el Comitè revolucionari de Saragossa havia dissenyat. Així, el 3 de desembre, el Govern Civil va ordenar una gran batuda entre les files anarquistes de la zona, amb el resultat de 80 persones detingudes i moltes altres fugides i perseguides. A Binèfar, els que van aconseguir escapar del raid, van crear un grup volant (liderat per Juan Ric Alzuria) per anar a fer la revolució als pobles dels voltants (Escribano, 2017, p. 111).

Binèfar

Tamarit de Llitera

L’única referència que hi ha al llibre de Fermín Escribano és que hi va haver 22 persones processades per participar en la rebel·lió (Escribano, 2017, p. 112).

Tamarit de Llitera

La insurrecció a Calassanç

De Calassanç n’hem obtingut informació més detallada gràcies a la sentència que hi ha publicada al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca (J-2596 – Sentència 39, Rollo 666, Sumari 49 de 1933).

Calassanç

Cronològicament, els fets pareix que van ser així:

Mitjanit del 8 de desembre

Es presenta un grup de 12-14 forasters, liderats per Juan Ric (carnisser de Binèfar) i Andrés Sánchez (fuster de Gavassa). Van a la Posada, on s’incauten de 5 escopetes de caça i 400 cartutxos. Després van a la casa de Jaime Sesé, on es produeix un episodi violent amb un ferit greu (que posteriorment morirà). Segons la sentència: “incautándose de dos [armas], que por causa de tales violencias les entregaron, siendo herido gravemente de dos disparos en el pecho y vientre, y un corte de hacha en la cabeza”

Matí del dissabte 9 de desembre

Els insurrectes van a l’Ajuntament. Cremen tota la documentació oficial al mig del carrer (tot i que “por medida de precaución habían sido retirados con anterioridad los libros y expedientes más importantes”). Col·loquen un explosiu a la porta de la Casa-Rectoral (“cuya explosión causó daños tasados en 10 pesetas”). Després intercepten una persona que passava pel carrer, el practicant del poble, Mariano Núñez García, a qui li demanen que vagi a visitar el ferit Jaime Sesé, mentre ells van a buscar el metge de Peralta. Abans de fer-se de dia, obliguen el xofer de l’òmnibus local (Antonio Alins) a portar-los a Peralta de la Sal. Uns quants s’hi queden per contribuir a la revolució, mentre els altres tornen a Calassanç amb el metge, el qual quan arriba ja no pot fer res pel ferit.

Diumenge 10 de desembre

Pel matí, els insurrectes organitzen una manifestació pels carrers de Calassanç, amb la bandera roja-negra al capdavant, que pengen al balcó de l’Ajuntament. Fan pregonar a l’agutzil (Andrés Boj Campo) “en los sitios de costumbre y a toque de campana” un ban mitjançant el qual fan saber a la població que s’ha proclamat el Comunisme Llibertari. Però no tenen gaire temps de gaudir-ne ja que, aquella mateixa tarda, quan s’aproximen les forces de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil, els revolucionaris abandonen la bandera i totes les armes.

Durant la tarda, les forces de l’ordre es fan amb el control del poble. Es fan nombroses detencions. Se’ls acusa de “delicte contra la forma de govern”. Durant els dies 11, 12 i 13 de desembre, 6 dels revolucionaris es presenten voluntàriament a la Guàrdia Civil o al jutjat municipal per confessar la seua participació en els fets. Dotze persones (taula 4) queden en presó preventiva a partir del dilluns 11 de desembre, fins al dia del judici, el 7 de març. El jutge és Santiago Blasco y Rozas. Tots els processats tenen el mateix advocat defensor (Carlos Vilarrodona), excepte un (Boj Calvo, defensat per Manuel Blasco). De les dotze persones processades, sis són absoltes de tots els càrrecs, dos són condemnades a 4 anys, 4 mesos i 1 dia, i quatre a 8 anys i 1 dia.

La insurrecció a Peralta de la Sal

Per la descripció dels fets de Peralta de la Sal comptem també amb la sentència del judici posterior (J-2596 – Sentència 28, Rollo 650, Sumari 57 de 1933) (disponible també al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca).

Peralta de la Sal

9 desembre 1933

De matinada, arriben al poble quatre persones provinents de Calassanç (Cosials, Raluy, Ardanuy i Faro) amb un grup de persones d’altres llocs (J. Ric de Binèfar i A. Sánchez de Gavassa, entre altres). S’ajunten amb els insurrectes de Peralta per planificar la revolta. El primer que fan és deixar lo poble a les fosques (tallen un pal de la línia elèctrica), i a continuació patrullen armats els carrers i posen controls a la carretera. Exigeixen el lliurament d’armes, primer a l’alcalde (Miguel Navarro) i al Secretari (Carlos Dosantos) i després a altres notables del lloc.

Ja de dia, intenten assaltar la caserna de la Guàrdia Civil, sense aconseguir-ho. Però deixen ferit el Cabo Comandant del quarter (Francisco Franco Gazo). Després assalten l’Ajuntament i cremen els arxius al mig del carrer. Fan un pregó convocant una Assemblea a la plaça i designen un Comitè Revolucionari. A continuació, organitzen una manifestació pel poble “con una bandera roja y dando vivas al comunismo libertario”.

A partir del 10 de desembre 1933

Els dies 10, 19 i 22 de desembre, les forces de l’ordre detenen nombroses persones que passen a presó preventiva, de les quals finalment 16 són processades (taula 5).

Se’ls acusa de “delicte contra la forma de govern”. La defensa (l’advocat Manuel Banzo) sol·licita l’absolució de tots els acusats per, segons ell, no estar provada la seua participació en cap fet delictiu, amb l’eximent de “fuerza irresistible y miedo insuperable, derivados de la actuación de un numeroso grupo de forasteros, que violentamente y con intimidación coaccionaron a los procesados vecinos de Calasanz y Peralta de la Sal, y por tales medios anulando la voluntad de dichos procesados”. És a dir, responsabilitzen de tot al grup de revolucionaris que havia pujat de Binèfar.

La sentència, emesa pel jutge Santiago Blasco Rozas el 9 febrer de 1934, condemna a catorze dels acusats a 10 anys i 1 dia. Només dues persones són absoltes.

Però, en el cas de Peralta, encara hem trobat indicis d’un altre judici. El 30 de gener 1934 es deté a tres persones més. A Pedro Espuña Portolés (35 anys, casat i llaurador) l’acusen de que el 9 de desembre, a les 2h de la matinada, va eixir de casa amb una escopeta i, amb altres persones no determinades, va fer guàrdia en diferents punts del lloc. De José Sagarruy Porta (31 anys, solter i llaurador), diuen que el matí del 9 de desembre es va presentar amb altres persones a casa de Luís Camón Vidal, a qui li van trencar la porta del domicili i li van exigir que lliurés les armes que tingués. A José Antonio Casterá Salas (61 anys, viudo i llaurador) l’acusen de, juntament amb els altres dos, “deambular todo el día 9 de diciembre en unión de revoltosos por las calles de Peralta de la Sal”. El 28 març 1934 se celebra el judici i sentencien al primer a 10 anys i 1 dia, i al segon a 8 anys i 1 dia, mentre que el tercer és absolt.

La insurrecció a Alcampell

Per al cas d’Alcampell disposem de la sentència del judici (J-2596 – Sentència 35, Rollo 651, Sumari 48 de 1933) (disponible al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca). Aixi com també altres fonts, com el valuós manuscrit de Víctor Blanco (escrit a Versalles el 1974). És una mica desconcertant el fet que, havent-hi dos morts, la sentència no reculli cap acusació per homicidi ni res similar, cosa que fa pensar que hi deu haver altres sentències sobre estos fets, que no hem sabut trobar.

Alcampell (Font: Història Gràfica d’Alcampell, 2012)

Mitjanit del 8 de desembre

D’acord amb la descripció que es fa a la Sentència, els insurrectes es reuneixen la mitjanit del 8 de desembre a la pallera d’Ardanuy. Des d’allà planifiquen l’acció (probablement disposen del protocol emès pel Comitè revolucionari des de Saragossa). Es diu que porten escopetes i pistoles, i que durant hores vigilen els carrers i cantonades, i posen controls a la carretera. Van a casa d’alguns veïns (notables o potencials contrarevolucionaris), a intimidar-los i desarmar-los (s’esmenten amenaces a Félix Cosculluela, Lorenzo Tomás, José Amorós, Ángel Durán, Antonio Pena, José Boix, Antonio Brualla, entre altres). Exigeixen a l’Alcalde (Jaime Gracia) les claus de l’Ajuntament.

També hi diu que durant les hores que patrullen per la nit es disparen trets, però, curiosament, a la sentència no es fa cap referència a la mort de Manel Noguero, que es produiria en estes hores de la nit. Altres fonts (com els llibres de Víctor Blanco y de José Enjuanes) assenyalen que un grup d’insurrectes havia decidit interceptar i desarmar un vigilant de seguretat (José Bernard, antic burot a Barcelona), que habitualment anava armat i suposadament aquella nit estava al cafè o al cine. Totes les fonts apunten que la nit era molt plujosa. Mentre feien guàrdia a prop del seu domicili van veure una ombra que s’aproximava. Atabalats, van disparar i, en la confusió, va resultar mort Manel Noguero, que estava apostat a una cantonada propera. Tal com anys més tard va ressenyar José Pomar, el Santet, un dels dirigents del comitè revolucionari local que participava en l’acció, el grup va decidir atribuir la mort a José Bernard, motiu pel qual aquest va ser objecte d’una cruenta persecució durant tot el dia següent.

Annex signat per José Pomar afegit a una reedició del llibre d’Agustín Souchy Bauer ‘Entre los campesinos de Aragón’, editat pel CESE (Centro de Estudios Sociales y Económicos), que inclou el manuscrit de Víctor Blanco ‘Alcampel 1880-1936’.

Matí del 9 de desembre

Segons la sentència, els insurrectes pengen la bandera roja i negra al balcó de l’Ajuntament, i cremen a la plaça tota la documentació de l’arxiu municipal. Persegueixen el “recaudador de arbitrios” (José Bernard), el qual es refugia en un corral de Francisco Blanco, al carrer Lucero, 6, on una multitud li llença pedres, llenya encesa amb petroli i sofre, petards i dinamita. Finalment, mor a causa de cremades de segon grau en cara, mans, braços i tòrax.

Alcampell (Font: Història Gràfica d’Alcampell, 2012)

Quan passa l’autocar de la línia Graus-Lleida, l’intercepten i l’incauten en nom de la revolució social. Les persones que hi viatjaven són allotjades a la fonda (això hi diu al llibre de Víctor Blanco).

Els dos capellans (Agustín Pérez i Luis Mur) són detinguts i tancats a l’Ajuntament. Els impedeixen de fer missa aquell diumenge 10 de desembre.

Mentrestant, exigeixen a la carnisseria (de Joaquín Torrente) les claus del Matadero. Obliguen el carnisser a sacrificar corders per a repartir-los entre la població (“si bien le fue satisfecho su importe posteriormente por los participantes”). Com s’ha dit abans, el Comitè revolucionari de Saragossa havia emès la consigna que el primer dia de comunisme llibertari s’havia de notar un increment notable de la qualitat de vida. D’ací la idea d’oferir gratuïtament bens i mercaderies diverses.

Cap al migdia, obliguen l’agutzil (Ángel Durán) a fer 2 pregons a les 30 cantonades habituals, a toc de corneta. El primer, per declarar el Comunisme Llibertari i convocar una Assemblea a la plaça major, per informar la població de la situació social revolucionària. El segon per canviar l’hora i lloc de l’Assemblea.

Diumenge 10 de desembre

Amb l’autobús confiscat, un grup dels insurrectes van al Pont de Saganta (sobre el barranc de la Clau). Mentre uns vigilen armats, els altres fan forats i hi col·loquen dos cartutxos de dinamita, de tal manera que destrueixen un pilar del pont fent un esvoranc d’1 metre d’amplada (uns danys posteriorment valorats en la Sentència en 6.750 pessetes).

Mentrestant, al poble enterren els morts amb honors. Pel relat de Víctor Blanco, sabem que a aquelles alçades els dirigents revolucionaris estaven ja molt nerviosos, sobretot a partir del moment que, inquiets per no tenir notícies de la revolució en altres llocs, van enviar observadors a un tossal de la serra de les Gesses, que van tornar dient que havia passat el tren de la línia Saragossa-Barcelona (Josep A. Chauvell va escriure una obra de teatre sobre esta situació, ‘Hereus de la casa cremada’, Pagès editors, 1997). Llavors van deduir que la revolució no s’havia produït o havia fracassat. Però, per no desmoralitzar el moviment, van haver de dissimular i continuar animant la població a viure en el nou Comunisme llibertari. L’obra havia de continuar fins el final.

Alcampell (Font: Història Gràfica d’Alcampell, 2012)

Per la tarda, una companyia de l’exèrcit i una de la Guàrdia Civil van encerclar el poble. D’acord amb la sentència, la força pública es va incautar d’una bandera roja i negra, un pic, una pala i una barrena de ferro, 3 pistoles, 1 revòlver i 22 escopetes, 93 cartutxos d’escopeta, 3 de tercerola, 4 de revòlver i 16 de pistola, i 15 metres de metxa, “todo abandonado por los revoltosos”.

Durant els dies següents la Guardia Civil va fer nombroses detencions. Les fonts diuen que més d’un centenar, portades al jutjat d’instrucció de Tamarit i després en presó preventiva, en condicions força penoses, a Osca i a Jaca. La majoria foren tancades a la presó dels Estudis de Jaca. Durant el trajecte, els detinguts van haver de baixar a empènyer l’autocar diverses vegades, perquè no podia avançar de tanta neu com hi havia a la carretera.

Finalment, van ser processades 39 persones (taula 6). Se les acusa de “delicte contra la forma de Govern”, i a sis d’elles també de “delicte de danys per explosió”. La Defensa argumenta que els fets no constitueixen un delicte “contra la forma de govern”, sinó de “sedició”, i argumenta com a eximent que “son meros ejecutores materiales, rindiéndose o disolviéndose ante la intimidación de la Autoridad legítima”. És a dir, argumenten que van fer el que els van manar.

La sentència la dicta el jutge Santiago Blasco el 21 febrer de 1934. Queden absoltes 19 persones. Hi ha una persona (una dona) condemnada a 4 anys, 2 mesos i 1 dia (per “cómplice del delito contra la forma de gobierno”), deu persones són condemnades a 10 anys i 1 dia, tres a 14 anys, 8 mesos i 1 dia, i sis a 24 anys, 8 mesos i 1 dia (estes últimes per haver participat en la voladura del pont de Saganta).

Taula 6: Persones d’Alcampell processades pels fets de desembre 1933.

 NomEdatDomicili (i lloc de naixement)Estat civilProfessió
1José Brualla Capdevila34Alcampellcasatllaurador
2Francisco Arcau Fábregas56Alcampellcasatllaurador
3Antonio Espluga Fort21AlcampellsolterMúsic
4Ramon Carrasquer Marro18Alcampellsolterllaurador
5Florencio Seira Maúll28Alcampell (nat. de Tamarit)solterjornaler
6Pedro Sallán Bría26Alcampellsolterguarnicioner
7Francisco Torrente Torrente19Alcampellsolterllaurador
8Pedro Noguero Nau18Alcampellsolterllaurador
9Maria Catalan Aurín48AlcampellcasadaSus labores
10María Blanco Noguero34AlcampellcasadaSus labores
11Ramón Meler Pena26Alcampellsolterllaurador
12Pascual Aisa Laporta51Barbastrosolterjornaler
13Teodoro Alfós Lines36Barbastrosolterjornaler
14Joaquín Mongay Barés25Alcampellcasatllaurador
15Ramón Arcau Sarrate52Alcampellsolterllaurador
16Joaquín Sopena Sancho32Alcampellsolterllaurador
17Pedro Arcau Ballester25Alcampellcasatllaurador
18Pedro Aurín Fuster33Alcampellcasatllaurador
19Domingo Vivas Riu42Alcampell (nat. de Peralta)casatllaurador
20Antonio Blanco Cristóbal33Alcampellcasatllaurador
21Hermenegildo Pau Pallarol25Alcampellsolteralbanyil
22Antonio Noguero Pau19AlcampellsolterAlbanyil
23Antonio Sallán Brualla27Alcampellsolterllaurador
24Joaquín Paniello Zanuy25Alcampellsolterllaurador
25Enrique Sopena Sancho22Alcampellsolterllaurador
26Antonio Nadal Barrabés27Alcampell (nat. de Tamarit)solterllaurador
27Manuel Blanco Noguero36Alcampellsolterllaurador
28José Torrente Riba27Alcampellcasatllaurador
29Francisco Gracia Casasnovas28Alcampellcasatllaurador
30Francisco Sas Faure52Alcampellcasatteixidor
31José Santisteve Zanuy42Alcampell (nat. de Purroy)casatAlbanyil
32Ramón Brualla Zanuy26Alcampellsolterjornaler
33Joaquín Brualla Lleida26Alcampellsolterfuster
34Ramón Blanco Bría24Alcampellllaurador
35Joaquín Bosch Puyol27Alcampellsolterllaurador
36Jaime Nadal Brualla25Alcampellsolterllaurador
37Ricardo Montanuy Aler19RocafortsolterLlaurador
38Ramón Pau Pallarol40Alcampellcasatalbanyil
39Joaquín Casasnovas Perna61Alcampellcasatllaurador

Font: J-2596 – Sentència 35, Rollo 651, Sumari 48 de 1933) (disponible al web de l’Arxiu Històric Provincial d’Osca).

Totes les persones condemnades van ingressar a la presó a final de febrer de 1934, però només s’hi van estar un parell de mesos. El 20 d’abril de 1934 el govern conservador de Lerroux va aprovar una llei d’Amnistia. Cal dir que es tractava d’una llei dissenyada feia temps, amb la finalitat d’amnistiar ex-ministres de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i militars colpistes de la insurrecció de Sanjurjo (d’agost 1932). Des del febrer de 1934, la CNT va negociar durament amb el govern Lerroux l’ampliació de l’amnistia també als seus presos, cosa que es va aconseguir (després de nombroses vagues de fam a les presons i mobilitzacions pro-amnistia per tot Espanya). Per esto motiu, la majoria dels condemnats van eixir de la presó el mes de maig de 1934. Però no tots, ja que els condemnats per la destrucció del pont de Saganta van continuar a la presó, però només un parell d’anys, fins que el nou govern del Front Popular va aprovar una nova llei d’amnistia el 21 de febrer de 1936.

Finalment, tots els revolucionaris d’Alcampell van tornar a casa. Però per aquelles dates l’ambient social al lloc ja estava molt caldejat. El cop d’estat de juliol de 1936 va servir per desencadenar tota la ràbia acumulada per totes les parts, amb les funestes conseqüències que tots coneguem, algunes de les quals encara són perceptibles a dia d’avui.

Debat final

La sessió va acabar amb un debat amb el públic assistent a la xerrada, on es van tractar diversos temes.

Primer, es van fer reflexions sobre què va portar a aquelles persones a fer el que van fer. D’acord amb els indicis recopilats, es podria dir que ho van fer per solidaritat amb la resta de companys de l’organització (CNT), aparentment per a superar un model polític i social que consideraven injust i substituir-lo per un altre més acord als seus ideals.

Algú del públic va posar en valor la capacitat organitzativa d’aquells revolucionaris, ja que, malgrat viure en un medi rural aparentment aïllat, formaven part d’una extensa xarxa de relacions socials i estaven connectats amb els debats més contemporanis de l’època. A més, era una gent amb una exuberant esfera cultural pròpia, amb un discurs alternatiu (anticonservador i anticapitalista), i amb molt d’arrelament entre la societat local.

En esto sentit, els fets del 33 suposen un punt d’inflexió. Es trenca una trajectòria de més de dos dècades de construcció d’una esfera social i cultural alternativa. A partir d’esto moment es perd la part cultural i social i s’intensifica la part militant. En el futur tot seria més conflictiu i violent. En les seues memòries, Félix Carrasquer, pedagog i líder anarquista d’Albalate de Cinca, lamenta amargament com amb la revolta de 1933 es van carregar tota la excel·lent feina feta en el pla social i cultural durant els anys anteriors. 

Algú del públic va suggerir que el context actual (segle XXI) potser no és tan diferent al d’aquella dècada dels anys 30 del segle XX (crisis econòmiques, corrupció institucional, pèrdua de valors, etc.), però va observar que hi falta un element clau: moviments socials de masses, organitzats i mobilitzats, de caràcter anti-conservador i anti-capitalista. Això avui no ho tenim (més aviat el contrari, són els sectors més autoritaris els que s’estan organitzant per a resistir les turbulències que ens ha portat la globalització financera).

Un altre tema de debat va ser el del secretisme amb què es mantenen les històries d’aquest tipus. La llarga repressió franquista va fer que ningú volgués parlar-ne, ni tan sols als parents més propers. Quasi cent anys després encara hi ha prevencions a l’hora de parlar-ne en públic. Potser ara que ja quasi no queden testimonis directes serà més fàcil de parlar-ne. La Transició a la democràcia va consistir en un pacte d’oblit, i sovent els intents de recuperar les històries dels perdedors s’interpreta com una amenaça al pacte democràtic. Una interpretació que potser ja és hora d’anar canviant.

Arrel d’esta xerrada, Arantxa Capdevila va aconseguir saber on està enterrat son tio Manel. Es troba al fossar d’Alcampell, en un lloc sense cap senyal identificador, en un lateral davall d’una mena de vorera de formigó. En algun moment, s’hi van construir uns nínxols nous i les obres li van passar pel damunt. Fins fa pocs anys, per Tots Sants, algun parent d’edat avançada encara hi deixava unes flors, que sovent el personal de manteniment retirava per considerar que havien caigut al terra. Però era un homenatge a una persona d’una altra època. Una bona metàfora del que acostuma a passar amb la nostra memòria històrica.

Alcampell i la lluita per les terres comunals del municipi de Tamarit de Llitera

13 d’agost 2021. 22h. Piscines

El ponent de la tercera xerrada temàtica de l’estiu era reincident. D’alguna manera, ja sabia a què s’atenia, perquè l’historiador Josep Manuel Martínez París ja havia participat en la primera edició de les Tertúlies a la Fresca, l’any 2011, amb una ponència sobre un llibre que en aquells moments acabava de publicar (Expansió agrària i conflicte social al segle XVIII: el litigi per les terres comunals de Tamarit de Llitera, Edicions de la Universitat de Lleida, 2010), guardonat amb el premi Josep Lladonosa, un treball que havia començat a escriure uns anys abans gràcies a una beca de l’associació Pro-Tamarit.

Ara, just deu anys després, tornava a Alcampell per a participar en el cicle d’història local organitzat per l’Ajuntament, recordar-nos algunes qüestions importants sobre aquell mateix tema i afegir-hi algunes troballes que ha fet en estos últims deu anys d’investigació històrica.

La recerca que va donar lloc al llibre es va centrar en el judici plantejat contra l’ajuntament de Tamarit per la disputa pels comunals, que va començar el 1769 i va acabar el 1790, i encara va continuar alguns serrells durant el segle XIX. Segons Martínez París, és una documentació molt interessant perquè hi podem trobar la veu de la gent del carrer, de les persones corrents de la comarca, les que no són de la noblesa ni de l’església. Com que disposem dels seus testimonis podem saber el que volien i el que feien.

Martínez París també va destacar que les actituds i reaccions que es van donar en aquella època (segle XVIII), tenen un fil de continuïtat amb el que va passar més endavant a la zona com la voluntat d’Alcampell de separar-se de Tamarit al segle XIX o amb els fets dels anys 30 del segle XX a la comarca. D’ací el seu interès per al present cicle de xerrades.

La xerrada es va celebrar al recinte de les Piscines i va comptar amb una nombrosa assistència de públic. Era el cap de setmana més calorós de l’estiu, amb temperatures que superaven els 30 graus durant la nit (rècord històric!), i el fresc paratge de la piscina va ser el més sol·licitat aquella nit. També per motius climàtics. Què millor que refrescar-se mentre s’aprèn història local.

Les lleis de repartiment de terres

A l’inici de la seua xerrada, Josep M. Martínez París mos va portar al segle XVIII, en ple regnat de Carles III (que va durar del 1759 fins a la seua mort el 1788). Era el que es coneix com l’Antic Règim, un sistema polític caracteritzat per una societat dividida en estaments estancs, uns amb més poder i privilegis que altres. Una societat en la que les persones privilegiades es regien per unes lleis diferents a la resta. Al cim de la societat hi havia institucions poderoses, com l’aristocràcia, l’exèrcit i l’Església, amb el rei al capdamunt. Era una monarquia absolutista.

Martínez París va expressar el seu desig que la història local contribuïsca a explicar la història general i viceversa. Per això va voler recordar que aquell segle XVIII en el que es desenvoluparien els fets que mos anava a explicar, era també el de la Revolució Francesa (1789), que va anar precedida d’una onada de descontentament social i de motins populars, hàbilment canalitzats per l’emergent burgesia francesa per a provocar un canvi de règim.

De manera similar, a l’Espanya de 1766 hi va haver una greu crisi socioeconòmica i política, hi va haver males collites i van esclatar nombrosos motins pel preu del pa. La gent va eixir al carrer a protestar amb violència. Hi havia un clar descontentament social, que el govern va reprimir, però també va intentar fer reformes per canalitzar-lo.

En aquells temps ja circulaven per Europa les propostes dels filòsofs francesos (Rousseau, Voltaire, Montesquieu, etc.) que proposaven altres formes d’organitzar la societat i anunciaven la futura societat liberal basada en la igualtat davant la llei, el dret a vot, la importància de l’educació (la base de tot), la tolerància pels altres (per les persones i per les idees), i la raó com a base de l’ordre i la felicitat. S’anunciava la Il·lustració.

En aquell context de crisi, Carles III va veure que havia de fer reformes. Però com que era un rei absolutista, nomes farà les reformes que no afectessen l’estatus de la monarquia ni de les institucions que la sostenien. Eren les reformes pròpies del despotisme il·lustrat. Per això, va promoure mesures per a millorar l’educació i el coneixement (universitats) i per millorar l’economia, sobretot l’agricultura. Així, el govern de Carles III promulgarà una sèrie de lleis destinades a “rompre terres”, és a dir, a repartir entre els més pobres una sèrie de terres que no es cultivaven, principalment dels comunals municipals. El 1768 es promulga la primera de les lleis, impulsades pel ministre Campomanes, amb la idea de revitalitzar l’economia nacional a través de la posta en cultiu de noves terres.

Però, segons el ponent, hi va haver una gran distància entre les idees i expectatives dels governants, tímidament il·lustrats, i la aplicació pràctica d’aquelles lleis, que es va deixar en mans dels ajuntaments. Com era normal, els ajuntaments estaven governats per les famílies més poderoses de cada lloc, i cada ajuntament va fer el que va voldre.

Sovent, els ajuntaments no tenien els mateixos criteris que el govern (en especial respecte a la idea de donar terres als més pobres), cosa que va donar lloc a casuístiques molt dispars. En alguns municipis no es va repartir res, en altres es va fer de manera bastant equitativa, mentre que en altres es van fer repartiments molt desiguals. En el fons, com adverteix Martínez París, estes discrepàncies mostraven quin era el límit del despotisme il·lustrat: Es podia canviar el que fos, però sense tocar els privilegis dels poderosos de cada lloc. Gatopardisme il·lustrat.

Una comarca en expansió

Durant el segle XVIII la població de la Llitera va créixer de manera accelerada, igual que la dels territoris circumdants. Martínez París va mostrar uns gràfics on es veia que durant el segle XVIII Aragó va augmentar un 70% la seua població, i Catalunya un 108% (va duplicar-la), mentre que l’augment mitjà a Espanya va ser del 56%. En conseqüència, en esta zona estàvem per damunt de la mitjana, cosa que era senyal de generació de riquesa i dinamisme socioeconòmic. En aquell mateix moment, en canvi, al centre peninsular ja hi havia regions que estaven en regressió demogràfica.

D’acord amb el ponent, Sant Esteve de Llitera, Albelda i Tamarit van duplicar la població durant el XVIII (cal recordar que en aquella època esto últim municipi incloïa també Alcampell, Altorricó i Algaió). Tot i que les dades d’Alcampell són difícils de desglossar, els recomptes de fogatges indiquen que lo lloc va passar de 150 a 600 habitants en poques dècades, i a mitjan segle XVIII estava en ple creixement, arribant a 1.000 habitants a principis del XIX per a superar els 2.000 al final d’aquest segle.

De totes formes, Martínez París va recordar també que la comarca partia d’una situació molt dolenta a causa de les guerres dels Segadors i de Secessió, que van massacrar la comarca i pràcticament van despoblar-ne la zona sud. Se sap que durant el segle XVIII la comarca va rebre diverses onades migratòries de gent del Pirineu i de França.

La societat de l’època era molt dinàmica, hi havia molt de moviment, però continuava havent-hi moltes desigualtats socials. D’acord amb les dades de Martínez París, a Tamarit de Llitera en aquells moments hi havia un 1,8% d’eclesiàstics (que és molt), un 3,9% de nobles (sobretot d’infançons, que no eren grans títols aristocràtics, sinó més aviat grans propietaris), un ampli percentatge de llauradors (molts dels quals eren cases fortes), i un 32% de jornalers. També hi havia percentatges més discrets de comerciants, artesans i fabricants (d’aiguardent, d’oli, de sabó, etc.), mossos i criats.

Un dels privilegiats de Tamarit era el senyor Antonio Veyán y Monteagudo, un personatge molt rellevant que va arribar ser ministre a Madrid (membre del Consell de Castella, vaja), cosa que indica que les elits de Tamarit eren prou poderoses com per saber-se situar a la cort de Carles III. Existeix un retrat seu fet per Goya, cosa fina. Una altra institució que gaudia de molts privilegis en aquells temps era l’Església, que ingressava cada any el 10% de totes les collites, un impost que a Tamarit es cobrava a la Casa del Delme, un edifici que encara existeix.

Antonio Veyán y Monteagudo - Fundación Goya en Aragón
Retrat de Antonio Veyán Monteagudo (Goya).
Font: https://fundaciongoyaenaragon.es/obra/antonio-veyan-y-monteagudo/331

En definitiva, queda clar que la comarca era receptora neta de fluxos migratoris, ja que hi havia una creixent disponibilitat de terres a treballar. D’on eixien estes terres?

L’expansió agrícola de la Llitera

Segons Martínez París, la primera expansió agrícola es va fer en terres privades, que s’anomenaven ‘vedats’. Molts grans propietaris de Tamarit van començar a parcel·lar els seus vedats (el de la Montanera, el de la Vispesa, etc.), venent o llogant porcions de terra a gent que la volgués cultivar, ja que van observar que els donaven més rendiment que si els destinaven a pastures pels ramats durant l’hivern (que era el que havien fet tradicionalment).

El principal producte que es cultivava era el cereal, seguit de l’oli i del vi. El trio mediterrani clàssic. En aquella època es va generar un circuit comercial molt extens que facilitava la valorització d’estes collites. Martínez París va explicar que s’han pogut reconstruir els circuits comercials de l’època i s’ha vist que els productes de la Llitera circulaven a grans distàncies. Per exemple, l’oli de la Llitera es podia trobar a França, al Pirineu, a Navarra, a Castella, etc. El cereal, en canvi, es venia quasi íntegrament a Catalunya, que havia tingut un gran increment de població que necessitava ser alimentada.  

Martínez París va explicar que els anys que hi havia males collites, des de Saragossa s’intentava prohibir l’exportació de cereal a Catalunya, però ràpidament els pobles de la Llitera i de l’àrea del Cinca (Montsó, Fraga, etc.) reivindicaven l’obertura de fronteres argumentant que els seus mercats eren a Lleida, Tàrrega, Barcelona, Reus, etc., més que no pas a l’Aragó.

La importància dels comunals

D’acord amb Martínez París, avui dia costa d’entendre el que representaven les terres comunals de cada municipi. Segons ell, els comunals eren “la vàlvula d’escapament dels pobres”, la garantia de que no moririen de gana, ja que per molt pobre que fos una persona sempre podia anar al comunal a fer llenya, a portar-hi les cabres o el ramat, a agafar els productes que s’hi fessin (ges, carbó, caragols, fongs, caçar, etc.). Els comunals eren com la ‘renda bàsica universal’ de l’època.

Com s’ha dit, la llei de Carles III pretenia que els comunals es posessin en conreu i es repartissin entre la gent que no tenia terra o en tenia poca. Però esta pretensió va xocar amb els interessos creats de les persones més beneficiades pels comunals, que no era tan la gent pobra, sinó els sectors socials més poderosos de cada lloc, normalment els grans propietaris que controlaven l’ajuntament.

D’acord amb Martínez París, tot i que els comunals eren teòricament per als veïns del poble, també podien llogar-se’n parts a persones d’altres pobles. Era el que se solia fer amb els ramats del Pirineu, que durant l’hivern baixaven a la Llitera a pasturar. Hi ha documents que mostren que parcel·les dels comunals de Tamarit es llogaven a ramaders de la Vall de Boí, de Castanesa, de Broto, etc. D’esta manera, a l’hivern hi havia milers de caps de bestiar de les valls pirinenques pasturant per la Llitera.

En principi, no hi havia res a dir, ja que eren ingressos per al municipi. Els grans propietaris històricament havien llogat les seues terres particulars amb estes finalitats, però ara ja no ho feien tant perquè les havien anat venent o llogant per a convertir-les en conreus, de la mà de l’expansió del comerç agrícola. Per això, durant el segle XVIII havien començat a llogar els comunals. Com que ells eren els que gestionaven l’ajuntament, eren els millor posicionats per a fer estos tractes amb els ramaders pirinencs.

I ací és on rau el problema, ja que segons Martínez París hi havia una corrupció generalitzada en l’ús dels comunals. La corrupció consistia en que, tot i que legalment constava que hi havia 3.000 caps de bestiar pasturant als comunals del municipi, en realitat potser n’hi havia 8.000, i els beneficis que donaven els 5.000 caps no declarats acabava a les butxaques dels poderosos que manaven a l’ajuntament. D’aquí la seua dura resistència a repartir els comunals.

No només per esto motiu, sinó que als grans propietaris de la comarca també els preocupava que la gent més pobra pogués obtenir terra cultivable, ja que corrien el risc de quedar-se sense la mà d’obra necessària per a les tasques del camp (jornalers). Quan hi havia molts pagesos sense feina, els salaris a pagar pels treballs a les finques dels grans propietaris eren molt barats, però si aquells pagesos obtenien una parcel·la dels comunals, a l’hora de llogar-se com a jornalers demanarien més diners, o potser no voldrien treballar a jornal.

En definitiva, hi havia molts interessos en joc. Per això la lluita per l’aplicació de les lleis de repartiment dels comunals va ser ferotge. A continuació, el ponent mos va fer cinc cèntims de com van anar les coses en diferents municipis de la comarca.

Calassanç

En un principi, l’ajuntament de Calassanç no va voler aplicar la llei de Carles III. Com que els veïns del poble sabien que la llei existia i que en altres llocs ja s’estava aplicant, l’any 1769 ells mateixos van organitzar el repartiment i distribució de les parcel·les del comunal. Els poderosos del lloc, que governaven l’ajuntament, s’hi van oposar i van presentar una demanda judicial contra la gent que ho havia organitzat. Va ser un procés llarg perquè a mig judici es van perdre els papers i la cosa es va haver de posposar, i mentrestant els comunals no es podien ni repartir ni cultivar.

Martínez París va comentar que, mentre analitzava l’arxiu del Barón de Valdeolivos per a fer un llibre sobre la història de Fonz, va trobar una carta del capellà de Calassanç que deia: “Estoy hecho un cartujo, pues las revueltas de este pueblo me tienen bastante inquieto y melancólico. Yo estoy bien con todos, però me llegan al alma sus disensiones sin poderlo remediar”. Una mostra clara de la situació de tensió que s’hi vivia.

D’acord amb Martínez París, el conflicte social va arribar a tal magnitud que, a partir d’un moment determinat, es van començar a cremar pallers i magatzems dels grans propietaris. L’ajuntament va haver de demanar la presència de l’exèrcit. La Guàrdia Reial acantonada a Barbastre, amb el baró de Valdeolivos de Fonz al capdavant, va anar a Calassanç a posar ordre i detenir els rebels. Això va suposar la fi del procés i, davant la negativa de l’ajuntament, els comunals no es van repartir.  

Sant Esteve de Llitera

A Sant Esteve de Llitera un sector de gent del lloc va reclamar a l’ajuntament que fes el repartiment. Davant la negativa dels responsables del govern municipal, els reclamants es van organitzar, van contractar un equip d’advocats i ho van tornar a intentar. Segons Martínez París, el 1774 van aconseguir dissenyar una proposta de repartiment que complia amb tots els requisits legals. Però, en aquell moment, uns quants grans propietaris del lloc van demanar-ne una còpia notarial per escrit i, en poc temps, van aconseguir anular completament el repartiment.

Va resultar que les terres comunals eren la garantia del pagament d’un antic deute municipal, és a dir, estaven hipotecades, i per això no es podien repartir fins que no es pagués tot aquell deute. D’acord amb el ponent, esta estratègia no deixava de ser una manera que tenien els grans propietaris per a tindre un control extra sobre unes terres que els interessaven molt. En definitiva, a Sant Esteve el repartiment tampoc no es va produir.

Albelda

Albelda tenia la particularitat de ser un poble amb una estructura social diferent, més igualitària i amb un major grau de solidaritat. Segons Martínez París a Albelda la gent es va mobilitzar moltíssim per aconseguir el repartiment dels comunals. La tensió entre veïns i ajuntament va arribar ser molt forta, fins el punt que els van enviar l’exèrcit, hi va haver 53 detinguts, els van fer embargaments de terres i propietats, els van obligar a lliurar totes les armes del poble (escopetes de caça) a l’ajuntament, etc. Però, malgrat tot, la gent es continuava reunint per les nits per organitzar-se i preparar la defensa de la seua reivindicació.

Normalment, quan hi havia un conflicte judicial entre un ajuntament i els seus veïns, el tribunal solia anomenar un representant del poble del costat, que teòricament seria més neutral, per a que actués com a mitjancer en nom de l’Audiència de Saragossa. En esto cas, es va anomenar l’alcalde de Tamarit com a mitjancer, de tal manera que un dia va arribar a Albelda l’alcalde Bellet amb uns trompeters i va fer llegir un bando que prohibia el conreu de les terres dels comunals mentre durés el judici (que va durar anys). D’acord amb Martínez París, l’alcalde Bellet va fer col·locar el text a la porta de l’ajuntament per a que fos visible per a tothom, però un grup de veïns exaltats li van cridar que aquell paper se’l passarien pel cul. Almenys, això consta a la documentació dels arxius, i no deixa de ser una prova que era una població molt ben organitzada i que no estava disposada a afluixar. Finalment, els grans propietaris del poble es van retirar de la causa judicial i el repartiment es va poder fer. Probablement no es van voler enfrontar al 85% de la població que feia pinya per aconseguir el que creien just.

És a dir, a Albelda sí que es va repartir el comunal entre la gent del poble, i Martínez París explica que va ser una distribució molt equilibrada, ja que es van posar en conreu quasi 500  hectàrees i es van fer parcel·les d’entre 1,7 i 3 hectàrees, una superfície que estava molt bé per a l’època, moltes d’elles repartides entre els veïns més pobres, tal com especificava la llei.

Martínez París va comentar també que, ara fa un temps, al bloc ‘Habitantes de la Nada’, que gestiona Rubén Oliver, hi van eixir unes fotos de l’interior de l’antiga presó d’Albelda, i a les parets s’hi pot veure uns dibuixos d’uns soldats que, per les vestimentes, pareixen del segle XVIII, amb uns grans sables, etc. Segons Martínez París, no representarien soldats de l’època napoleònica, com es pensava en un primer moment, sinó que serien de l’època relativa al conflicte ací ressenyat. Potser podrien ser obra d’alguna d’aquelles 53 persones que van ser detingudes en el marc dels litigis pels comunals. Ningú no ho pot assegurar però és una hipòtesi a explorar.

Camporrells

Martínez París va explicar que a Camporrells sí que es va fer un repartiment de comunals tal com especificava la llei. El que van repartir va ser algunes parcel·les de la serra, un terreny muntanyós i boscós, però no per conrear-les sinó per fer ‘formiguers’, és a dir, per a produir fertilitzants. En principi, allà no hi va haver problemes i veïns i ajuntament es van posar d’acord amb facilitat.

Altres llocs

Martínez París va parlar també d’altres llocs en els que hi va haver acords per a repartir una bona part dels comunals entre la població. A Fonz, per exemple hi va haver un repartiment que va permetre que els que tenien menys terra accedissin a algun petit tros cultivable. I també a Montsó, on es van fer parcel·les de quasi 6 hectàrees que van beneficiar molts veïns.

El cas de Tamarit

L’ajuntament de Tamarit va fer un primer repartiment el 1769, poc temps després de promulgar-se la normativa reial. Però només va repartir unes poques hectàrees de les pitjors terres del municipi, les més llunyanes i amb més salobre. Es van repartir uns comunals molt allunyats del centre urbà, per la zona baixa del terme municipal, ja tocant a Esplús, i la poca gent que va agafar aquelles terres en poc temps les va abandonar, ja que no eren gens productives.

Era una jugada astuta, ja que posteriorment l’ajuntament de Tamarit argumentaria que ells ja havien repartit part dels comunals i no havia funcionat, ja que la gent no volia cultivar les terres. Per esto motiu es negaven a repartir-ne res més.

Però la pressió dels llauradors de Tamarit sobre l’ajuntament no cessava. Alguns dels llauradors no eren grans propietaris però tenien un patrimoni considerable i recursos per a plantejar litigis als tribunals. D’esta manera, alguns veïns del municipi (alguns d’Alcampell inclosos), el 1773 van portar a judici l’ajuntament de Tamarit davant l’Audiència d’Aragó. El judici es va prolongar fins l’any 1779, quan es va fer pública la sentència que fallava que aquell repartiment de comunals no valia i se n’havia de fer un altre.

Tot i que la llei obligava a repartir els comunals, també especificava que se’n podia conservar alguna part per a ús comunitari. És a dir, es podia reservar un determinat percentatge de terres comunals sense repartir. La sentència judicial del 1779 va determinar també que s’haurien de repartir tots els comunals de la zona baixa i deixar com a únic comunal per a tot el municipi la Serra de Segarra, una serra que fins aquell moment només utilitzava com a comunal la gent de l’aldea d’Alcampell. Això volia dir que tots els habitants del gran municipi de Tamarit (que incloïa Altorricó i Algaió, a més d’Alcampell, del propi Tamarit i d’una dotzena de petites aldees més), podrien anar a pasturar ramats, recollir llenya, fongs, fruites del bosc, fer carbó, agafar pedres, etc., a la serra de Segarra.

Allò va ser la gota que va fer vessar el vas. D’acord amb Martínez París, a més dels arguments que va aportar Carlos Corbera en la seua xerrada, esta va poder ser l’espurna que va decidir la gent d’Alcampell a demanar la separació de Tamarit.

Tanmateix, l’ajuntament de Tamarit es va negar a aplicar la sentència. Segons el ponent, a Tamarit manaven els grans propietaris locals i Carles III i els seus ministres estaven molt lluny.

En aquell context va arribar la crisi agrària més gran del segle, entre 1779 i 1883, que va deixar bona part de la gent de la comarca sense recursos. Molta gent va tindre que emigrar a França a buscar feina. La gent que havia iniciat el procés no tenia diners per pagar els advocats i continuar amb el judici. I momentàniament així va quedar la cosa.

L’injust repartiment dels comunals de Tamarit

Van haver de passar uns quants anys fins que la comarca es va recuperar i els litigants van poder continuar amb el judici, pagar advocats, posar recursos, etc.

Finalment, l’Ajuntament es va veure obligat a fer el repartiment. Era el 1790 i havien passat 17 anys des que una sèrie de veïns, la majoria llauradors benestants, van portar l’ajuntament de Tamarit a judici per a que fes un repartiment dels comunals.

Però l’Ajuntament va retallar tant el que s’havia de repartir que, segons Martínez París, es van distribuir unes quantitats de terra ridícules (hi havia molts lots de 0,23 ha, 0,44 ha, etc.), mentre que les terres més bones i més grans, a partir d’1 hectàrea, s’ho van quedar les persones que governaven l’ajuntament i les cases afins. Bàsicament, perquè van introduir el criteri de repartir la terra en proporció a les propietats prèvies que tingués cadascú. Una forma de perpetuar privilegis i desigualtats.

Es va fer un repartiment totalment contrari a l’esperit de la llei de Carles III, que establia que s’havia de donar més terra als que menys en tenien. D’esta manera, es van perdre els comunals, que van anar a parar a mans privades (als grans propietaris sobretot), i no es va generar la dinamització econòmica que els ministres del rei esperaven. Va passar a Tamarit, però també a molts altres municipis d’Espanya, és clar.

La serra de Segarra es va mantenir com a comunal per a tothom, cosa que continuava generant una forta tensió entre la gent d’Alcampell. Durant tota l’última dècada del segle XVIII el conflicte es va mantenir molt calent. Martínez París comenta que es té notícies que l’any 1800 el regidor-únic de l’aldea d’Alcampell va demanar que almenys una part del comunal quedés reservat en exclusiva per a la gent del lloc, i que es posessen multes a les persones que se saltessen aquella norma. Era una fórmula que es deia ‘vedat per la dula’.

Curiosament, la reserva d’un tros del comunal exclusiu per a la gent d’Alcampell també va ser denunciada per alguns dels grans propietaris del propi Alcampell, que preferien poder seguir fent els seus negocis fraudulents amb els ramats del Pirineu. Segons Martínez París, això indica que a Alcampell també hi havia dos postures, amb un sector més favorable a repartir el comunal i un altre més contrari.

Un poble amb veu pròpia

En paraules de Martínez París, el que pareix evident és que a rel d’aquell procés Alcampell va començar a mostrar una veu pròpia, que en poc temps el va portar a sol·licitar la independència de Tamarit.

El ponent va fer notar que la sentència que va encendre els ànims de la gent d’Alcampell era de 1779, però la petició de separació no es va fer fins el 1785. D’acord amb Martínez París, el més probable és que la gent percebia que mentre que el senyor Veyán fos ministre a Madrid no hi havia res a fer. Però Antonio Veyán va morir el 1784. Això podria explicar que esperessin fins el 1785 per a fer la sol·licitud formal d’independència.

La voluntat de ser un municipi propi tenia una raó de pes, sobretot quan la població havia crescut molt i ja arribava als 1.000 habitants. Finalment, el 1831 es crearà el municipi d’Alcampell, que podrà decidir què fer amb el comunal de la serra de Segarra.

Una persona del públic va preguntar si quan Alcampell va ser independent es va repartir finalment la serra de Segarra. Martínez París va respondre que probablement es va repartir durant el segle XIX, però només entre la població del lloc. Com que el nombre d’habitants va continuar creixent, segur que es van necessitar més terres. De totes formes, el ponent va recomanar al públic que tingués finques en aquella zona que comprovés de quin any són les escriptures. Podria ser que fossin producte d’un repartiment del comunal. Cal dir, a més, que durant la Guerra de la Independència, l’Ajuntament va vendre algunes porcions de Segarra per fer front als deutes generats per les imposicions fiscals napoleòniques, tal com va informar Carlos Corbera en el debat posterior.

Martínez París també va proposar una hipòtesi per a explicar l’estranya forma del terme municipal d’Alcampell, que amb la separació de Tamarit va quedar delimitat amb dos zones amplies al nord i al sud connectades per un estreta franja que passa entre Tamarit i Albelda. La seua hipòtesi és que hi podria haver propietaris d’Alcampell que haguessen rebut parcel·les dels comunals de la part baixa del terme de Tamarit. Seria una possibilitat a sumar a les proposades per Ramon Mancho (Francho) en la seua tertúlia de 2012.

Final

Martínez París va acabar la seua xerrada explicant que, amb la fi de l’absolutisme, durant el segle XIX, l’estructura política d’Espanya es va renovar. Durant el XIX els comunals van ser vistos pels nous governants liberals com una cosa de l’antic règim i per això van repartir-los tant com van poder. La teoria liberal era que la terra seria més productiva si estava en mans d’un propietari privat que en mans d’un ajuntament, d’una institució eclesiàstica o d’una entitat popular col·lectiva. Per això durant el segle XIX es promouran les desamortitzacions de terres, però amb un mecanisme que facilitarà que se les quedin els sectors més poderosos (els tradicionalment privilegiats), ja que les terres solien eixir a la venda en lots molt grans, només eren accessibles a la gent amb molts recursos. Una altra lliçó de gatopardisme.

Preguntat per algú del públic on estava Casa Veyán a Tamarit, Martínez París va lamentar que la seua desaparició física, com tantes altres cases del centre històric de Tamarit. Es va generar un cert debat sobre l’intens procés de destrucció del patrimoni arquitectònic dels pobles de la llitera, que ha deixat uns centres urbans desfigurats i sense personalitat. El ponent va considerar que un centre antic ben conservat és un patrimoni de tots, que s’hauria de cuidar i protegir, com fan a Itàlia, a França o a tants altres llocs. Fa molta pena veure caure tantes cases i palaus. Potser això dona idea del que és viure a la perifèria, que ni tan sols les seues elits històriques saben com viure-hi.  

Quan es va donar la conferència per acabada, una petita multitud va rodejar el ponent per a fer-li preguntes i comentaris sobre moltes de les coses que havia dit. Les xerrades informals van durar una bona estona, es nota que hi havia ganes d’indagar en el passat local. També hi havia ganes de no anar a dormir, amb aquella nit tan càlida que mos havia caigut al damunt, més pròpia de Tombuctú.

Alcampell 1831-1936: Apunts incomplets d’un lloc socialment compromès

Alcampell, 7 agost 2021. Piscines, 22h.

El dissabte 7 d’agost vam tindre la segona xerrada del cicle estival, enguany centrat en la història local (de la que encara en sabem massa poc). Esta vegada va ser Joan Rovira Marsal, fundador i president del Centre d’Estudis Lliterans, qui va impartir una conferència titulada “1831-1936: Apunts incomplets d’un lloc socialment compromès”, una xerrada que va enllaçar molt bé amb la que mos havia feit Carlos Corbera Tobeña la setmana anterior sobre el complex i dilatat procés d’independència d’Alcampell.

El propòsit del ponent va ser demostrar que, contràriament al que se sol pensar, el món rural històricament també ha participat en els intensos debats polítics i ideològics de la modernitat. Per a fer-ho, Joan Rovira va triar el cas d’Alcampell durant l’arc temporal que va del 1831 al 1936, tot mostrant una sèrie de fets, evidències i anècdotes que donarien a entendre que, durant tot aquell període, devia ser un poble en el que s’hi respiraven aires de progrés. I no era l’únic, perquè a la Llitera es va registrar una inusitada efervescència social entre la fi del segle XIX i el primer terç del XX. Però el cas d’Alcampell és paradigmàtic.

Introducció i advertiment

Joan Rovira va insistir que la seua xerrada es basaria en apunts incomplets i fragmentaris, perquè són les úniques evidències històriques de què disposem. Va lamentar que no puguem fer un relat continuat i complet, i va afegir que, curiosament, la informació més escassa és la més recent, la de les últimes dècades del període indicat. Joan Rovira va atribuir la falta d’estudis històrics al fet que la nostra comarca està situada a la perifèria de la perifèria, en una regió com Aragó, on tot el que passa fora de la ciutat de Saragossa acostuma a rebre poca atenció perquè es considera marginal i llunyà, pura perifèria desconeguda.

El ponent va explicar que la documentació històrica que es conserva sobre la comarca de la Llitera és molt escassa, ja que és una zona que ha estat històricament massacrada per tot tipus de guerres i revoltes. El 1640, amb la guerra dels Segadors, ja va desaparèixer bona part de la documentació de la majoria de pobles de la comarca, en especial de la Llitera sud, que va ser arrasada i cremada fins els fonaments de les cases, i el mateix va passar amb les posteriors guerres de Secessió (segle XVIII) i de la Independència (Segle XIX). Durant el segle XX, les revoltes anarquistes dels anys 30 van destruir bona part dels arxius municipals i eclesiàstics, i amb la Guerra Civil del 36-39 encara es va acabar de cremar el poc que quedava.

Tot i això, Joan Rovira també va comentar que encara queda molta informació privada a les cases, a la que sovent no se li dona el valor que hauria de tenir. Joan mos va explicar com de tant en tant els arriben al CELLIT cartes, llibretes, fotos, etc., que ajuden molt a obtindre detalls de la història comarcal. És una informació que caldria fer aflorar, però que costa molt de fer eixir a la llum.

Per a tancar la introducció, Joan Rovira va advertir que no parlaria de fets polítics, ni de reis ni de personatges poderosos, sinó que el seu propòsit era parlar de la societat civil, per tal de donar una idea de com es vivia en l’època assenyalada i de l’ambient que s’hi respirava. Una societat local que, des del seu punt de vista, era molt més compromesa i avançada del que pensem o s’acostuma a considerar.

El ponent va aclarir que havia basat la seua conferència en 4 fonts principals, que va citar per si algú volia ampliar informació pel seu compte: Primer, el llibre de José Casasnovas Carrera (‘Apuntes históricos de la villa de Alcampel’), publicat el 1968. En segon lloc, les memòries de Víctor Blanco (‘Alcampel, un pueblo liberal y libertario’), unes 70-80 pàgines manuscrites que va escriure el 1973 dos anys abans de morir a França, i que van ser publicades de manera una mica parcial i resumida en un llibre de Agustín Souchy Bauer (‘Entre los campesinos de Aragón’) editat per Tusquets el 1977. En tercer lloc, la publicació inèdita que va compilar José Durán (‘Alcampell: Algunos anales históricos’), que tot i que no està formalment publicada encara es pot trobar en format digital. I, en quart lloc, la transcripció de la conferència que va fer Ramon Mancho, Franxet (‘Alcampell: Origen de la vila i evolució de la població’) en el marc de les Tertúlies a la Fresca del 2012, qui significativament va acabar la seua xerrada dient que “la història d’Alcampell està encara per escriure”, una afirmació que Joan Rovira va dir compartir plenament.

Un lloc socialment compromès

La hipòtesi que Joan Rovira es va proposar demostrar era que Alcampell havia sigut un lloc socialment compromès, un nucli pioner a la comarca en el lideratge de nous corrents de pensament i de lluita per aconseguir una millora social. No és l’únic lloc de la comarca, evidentment, però sí un en el que estes tendències es van accentuar amb més claredat i van tindre majors conseqüències.

En la seua argumentació, en primer lloc es va referir al propi fet de la separació de Tamarit. Tal com es va veure en la xerrada de Carlos Corbera, l’any 1785 l’alcalde-regidor únic d’Alcampell va demanar al rei Carles III la separació. Malgrat les reiterades negatives de l’ajuntament de Tamarit, el procés es va prolongar durant diverses dècades fins que, d’acord amb Joan Rovira, el 1823, en ple trienni liberal, es va aprovar el Decret XLV, que al seu article 83 establia que les poblacions de mil habitants havien de tindre un ajuntament propi. Això va ser l’empenta definitiva, tot i que la separació no es va fer efectiva hasta 1831, quan el govern del rei Ferran VII va concedir a Alcampell el privilegi de ‘villa’ independent.

Efectivament, durant el primer terç del segle XIX Alcampell superava els mil habitants, i a final d’aquell segle, amb més de dos mil censats, ja s’havia convertit en la segona població més gran de la comarca, després de Tamarit. El 1920 va arribar a superar els 2.400 habitants, però en aquell moment Binèfar ja li havia passat al davant.

Joan Rovira va explicar que, cap a finals del segle XIX, en esta zona la terra estava bastant dividida entre molts petits propietaris. Però amb la revolució industrial i el comerç colonial va començar a arribar productes d’altres països que van afectar el tradicional comerç d’Aragó amb Catalunya i els preus dels productes agrícoles i els salaris es van desplomar. Per acabar-ho d’arreglar, entre 1882 i 1896 hi va haver unes grans sequeres que van fer molt difícil el viure de l’agricultura. Durant aquella època també va arribar la plaga de la fil·loxera, que va exterminar bona part de les vinyes (la cultura del vi, que havia sigut tradicionalment molt important a la zona, pareix que es va començar a perdre en aquells temps). Tot plegat va donar lloc a una situació de crisi econòmica i social, acompanyada de creixents protestes, generant un ambient social cada vegada més calent a tota la comarca, però molt especialment a Alcampell. D’astí vindria, potser, allò de ‘bona terra i mala gent’.

Joan Rovira va citar i explicar breument alguns dels conflictes socials registrats a Alcampell dels que es té notícia durant l’últim terç del XIX i el primer terç del XX: Va parlar dels conflictes anticlericals (1880), de les vagues per les interrupcions de la construcció del canal de Tamarit (1904), de les reiterades manifestacions contra l’impost de consums i taxes municipals (1906), dels conflictes vinculats a la vaga de La Canadenca, per gent de la comarca que treballava a la construcció de la central hidroelèctrica de Camarasa (1919), del prolongat conflicte dels parcers de la Plana (el reguer) amb el marqués d’Alfarràs (1931), o de la insurrecció popular de 1933 que va proclamar el comunisme llibertari a diferents llocs de la comarca (va durar un cap de setmana).

En definitiva, el ponent va dibuixar un panorama ple de transformacions socials i econòmiques a la zona. La crisi agrària va generar una falta de recursos econòmics per a les petites famílies, però també per als grans propietaris, que també tenien problemes per a rendibilitzar les seues explotacions. En conseqüència hi va haver una forta emigració (sovent d’anada i tornada) cap a les zones industrials, sobretot a Barcelona, i també cap a França. Estes migracions van afavorir l’intercanvi d’idees i van contribuir a fer trontollar la societat tradicional.

Noves idees radicals corren per la comarca

Però, d’acord amb Joan Rovira, les protestes socials a Alcampell ja tenien un terreny adobat des de feia dècades. Des de mitjans segle XIX hi havia indicis de persones que participaven d’una sèrie de ideologies i formes de pensar de caire progressista, que en aquells temps s’estenien acompanyats de revoltes per tota Europa, Alcampell inclòs (tot pareix indicar que no era un lloc tan remot, estàtic i aïllat com es tornaria després, a mitjans del segle XX).

Entre estos corrents de pensament, Joan Rovira va citar el moviment lliurepensador, la maçoneria, el liberalisme, el republicanisme i l’anarquisme i/o l’anarcosindicalisme. Una sèrie de corrents que comparteixen molts trets ideològics. El ponent va dedicar una estona a explicar els orígens i les característiques bàsiques d’estos corrents socials i ideològics, que generalment pretenien el perfeccionament moral de la persona i de la humanitat, eren majoritàriament antimonàrquics i anticlericals, i volien eliminar els obstacles per a una societat més justa (uns obstacles que sovent identificaven en la monarquia i l’església). De tots ells se’n pot resseguir el rastre que van deixar pel lloc.

Joan Rovira també va explicar que a Alcampell també hi havia indicis clars de la influència d’altres corrents de pensament, més lligats a l’Església, Per exemple, se sap que entre 1905-1907 un mestre de Madrid, Ángel Durán Ampudia, va fer classes en un col·legi que portava per nom ‘San José’, de clara inspiració catòlica. En un inici, també entraria dins d’esta tendència el Sindicat Agrícola d’Alcampell (fundat el 1918). El Papa Lleó XIII va publicar l’encíclica Rerum Novarum, amb la intenció de donar una resposta social als conflictes que generava el capitalisme industrial de l’època, amb la finalitat d’allunyar els obrers d’aquells corrents de pensament més progressistes i radicals. Un dels resultats d’aquella acció va ser la promoció de sindicats agrícoles (en el cas del d’Alcampell, el seu lema era ‘Unos por otros y Dios por todos’). Tot i això, el Sindicat Agrícola amb el temps va derivar cap a posicions més progressistes, sobretot des del moment que va començar a contractar mestres racionalistes, com veurem més endavant.

Joan Rovira va explicar que el corrent ideològic lliurepensador va ser introduït a Alcampell per un home que es deia Manuel Blanco Casset, que va importar estes idees a partir de la seua estada a Madrid pel servei militar. Se sap que va organitzar un grup de lliurepensadors al lloc, tot i que es desconeix els noms de les persones que el formaven (a excepció d’ell mateix i d’un altre membre que es deia José Fumás). Rovira va aclarir que els lliurepensadors estaven en contra dels dogmes i de les imposicions i a favor d’una reflexió crítica, a través de la lògica, la raó i l’experiència. També va parlar d’un mestre que va formar part d’esto grup de lliurepensadors, Antiguo Brullet, que era de Sabadell i que va estar a Alcampell entre 1891-1895, probablement en una escola privada impulsada per aquell grup de lliurepensadors.

Resultat de l’expansió d’estes idees va ser el laïcisme que impregnava el poble durant l’últim terç del segle XIX i part del XX. Hi ha constància que el primer enterrament civil que hi va haver a la població va ser el de Maria del Saboné (suposadament Maria Coscolla), que el 1880 va demanar ser enterrada al “corralet” de Santa Margarita, un annex que es va construir a la vora del fossar vell amb esta finalitat. Es veu que la demanda d’enterraments civils o laics era tan forta que, quan es va inaugurar el nou fossar el 1888, ja es va dedicar amb un ampli espai a estes funcions.

Joan Rovira va explicar diversos casos de situacions anticlericals registrades a Alcampell, com la negativa dels quintos de passejar els sants durant la professó de 1914, o diversos casaments civils, alguns relativament sonats com el que es va fer a la Basseta davant tota la població el 1917 (es casava una neboda de José Fumás amb Jaime Gracia d’Albelda), davant les dificultats que els posaven els respectius jutjats municipals. L’afer va acabar amb els nuvis casats per aclamació i sense papers i amb dos persones detingudes per fer discursos anticlericals i crítics amb la justícia oficial, cosa que va ocasionar una manifestació de protesta d’una multitud enfurismada fins que els van alliberar.

Joan Rovira també va parlar de la presència d’algunes persones locals vinculades a la maçoneria, que eren poques però d’un cert estatus social. Segons el ponent, se sap que el mestre Manuel Núñez havia sigut maçó, i una persona del públic va afegir que com a mínim n’hi havia una altra en aquella mateixa època. El mestre racionalista Manuel Núñez Zaborras havia sigut amic i deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i fugint de la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) es va refugiar a Peralta de la Sal, per després ser contractat a Alcampell per la ‘Sociedad Obrera’. Va ser tot un referent de l’Escola Moderna a la comarca en aquella època.

Pel que fa al liberalisme, Joan Rovira va explicar que el 1919 es va crear a Alcampell un Centro Liberal Demòcrata, del que es conserven els estatuts. La junta directiva estava formada per Florencio Castillo, José Castillo, Lorenzo Pallarés, Florencio Coll i Antonio Coll, quasi tots de famílies benestants del lloc (no eren pas petits propietaris). Lògic si tenim en compte que, com va advertir el ponent, el liberalisme preconitza la llibertat de l’individu en front de l’estat, defensa el capitalisme i la igualtat davant la llei. Per això, Joan Rovira va fer notar que és molt significatiu que a Alcampell les famílies amb més patrimoni fossen d’orientació liberal, i no conservadora com era habitual en altres llocs. Eren una mena de burgesia agrària, que compartia certs principis amb els corrents que volien transformar la societat (però dins d’un ordre capitalista).

En relació al republicanisme, Joan Rovira va comentar que es té notícia de l’existència d’un Centro Republicano Radical. Es tractava d’un moviment demòcrata, federal, liberal, antimonàrquic i anticlerical, però que políticament es podria identificar amb el centre, o amb un tímid centre-esquerra, tot i que sovent acabarien evolucionant cap al centre-dreta. Es conserva una carta del Centre Republicà Radical en la que Manuel Montoliu, que havia sigut alcalde, li demana un favor a Jaime Pla, que en aquell moment era alcalde de Sant Esteve i president de la Diputació d’Osca.

Finalment, Joan Rovira va assenyalar la forta implantació de l’anarquisme a Alcampell, que va arribar a tindre la seu comarcal de la CNT. Conceptualment, l’anarquisme proclama una sobirania personal, rebutja el poder dels patrons i de l’estat, aposta per l’autogestió comunitària i pel federalisme, i pretén canviar el capitalisme pel comunisme llibertari, amb una economia col·lectivitzada i a través d’una revolució social. Tradicionalment, s’ha considerat que l’anarquisme va arribar a Alcampell a través de Ramón Brualla, que havia sigut treballador de la Barcelona Traction Light and Power (empresa més coneguda com La Canadenca) durant la construcció del pantà de Camarassa i va ser membre del comitè de vaga durant la històrica mobilització de 1919 (que va comportar la jornada de 8 hores a Espanya). Per influència seua, se sap que el 1921 es va fundar a Alcampell el primer sindicat anarquista local, afiliat a la CNT. Però Joan Rovira mos va fer notar que en els censos i padrons dels anys 1907 a 1913 ja hi apareixen molts noms d’inspiració llibertària: per exemple, hi apareix una dona que es diu Libertad, una altra que es diu Igualdad, una altra Fraternidad, un home que es diu Fraterno, una altra dona que es diu Armonía, una altra Alegría, etc. Per tant, el ponent va deduir que les idees anarquistes i llibertàries ja circulaven per la població molts anys abans de la constitució de la CNT local.

La societat local i les seues associacions

A continuació Joan Rovira es va fixar en les diferents associacions que existien a Alcampell durant el primer terç del segle XX. Així, per exemple, va comentar que des de l’any 1903 ja hi ha notícies que hi ha una ‘Sociedad Fraternal’, que amb el nom ja indica la seua tendència. El 1908 es va crear una cooperativa que es deia ‘La Indisoluble’, que malgrat el seu nom pareix que va durar poc. El 1909 es va fundar la ‘Sociedad Obrera’, que és la que va portar el primer mestre racionalista, Manuel Núñez. Durant tota esta època es van crear també diverses associacions d’assegurances i mutualitats, de les que el ponent va citar-ne alguns noms: La Unión, la Fraternidad, la Regeneradora, la Alcampelense, etc., i va especificar que n’hi havia una, que es deia ‘La Benéfica’, que era exclusivament per assegurar mules, somers i demès cavalleries.

Els registres i documents de l’època permeten constatar que també hi havia associacions dedicades a activitats lúdiques i artístiques. Joan Rovira va esmentar la societat de ball ‘La Margarita’ (1917), l’agrupació artística ‘El Porvenir’ (1932), el grup ‘Los Ácratas’ (1932), o l’’Agrupación de Mozos Nueva Aurora’ (1933), entre altres. Eren grups i associacions que dinamitzaven la vida local des d’òptiques llibertàries, republicanes o radicals, que constituïen un fort contrapès a la cultura oficial (molt més estàtica i conservadora).

Joan Rovira mos va mostrar un llistat dels títols de les obres teatrals que representava l’agrupació artística El Porvenir durant els anys trenta. Eren títols com ‘El sol de la humanidad’, ‘Los malos pastores’, ‘El pan de piedra’, ‘El ocaso de un régimen’, ‘A las puertas de la revolución’, ‘El señor feudal’, ‘Los mártires de la Idea’, ‘Carne de esclavitud’, ‘El Cristo moderno’ o ‘El cacique o la justícia del pueblo’. Com es pot observar, majoritàriament tenien una clara finalitat pedagògica i política.

L’evolució del Sindicat Agrícola

El ponent va reiterar que el Sindicat Agrícola d’Alcampell va ser fundat l’any 1918 sota inspiracions catòliques reformistes, però en poc temps va derivar cap a posicions republicanes i laïcistes. Durant els seus 20 anys d’existència va tindre tres presidents: Antonio Pena Cagigós ho seria des de l’inici fins el 1928, moment a partir del qual n’assumiria la presidència Fermín Boix Boix, fins el 1935, quan José Montoliu Blanco ocuparà el càrrec i en serà l’últim president, fins l’abril de 1938, quan les forces franquistes ocupen la localitat i dissolen el Sindicat.

Al llarg de la seua existència, el Sindicat Agrícola va anar molt més enllà de la mera comercialització de productes agraris, i va generar una sèrie d’institucions clau per a la millora de la vida social, com un servei escolar racionalista (1919), un servei mèdic, una societat de previsió o socors mutus (1929) o una caixa rural (1933), a part de coses més quotidianes com un forn de pa, un cafè, un ball, etc. D’esta manera, va contribuir a crear una esfera social paral·lela a l’oficial, culturalment i organitzativament molt rica, que reflectia bona part dels principis lliurepensadors, republicanistes, liberals o laïcistes. No tant amb els anarquistes, amb els que tindrien diversos conflictes durant els anys 30.

L’Escola del Sindicat es va fundar l’any 1919 i va comptar amb Ramon Serrano, un mestre provinent del Liceu Escolar de Lleida (Escola Moderna), dirigida pel Dr. Godàs. Serrano hi va estar fins el 1926. Joan Rovira va parlar d’un altre mestre que es deia Gimeno, que hi va estar l’any 1931. I els anys 1932 i 1933 se’n va fer càrrec Víctor Blanco Noguero, que era natural d’Alcampell, format a Barcelona en el marc de l’Escola Moderna del pedagog Joan Puig Elias. L’escola es va tancar a partir dels fets insurreccionals de desembre de 1933.

Victor Blanco Noguero era fill d’aquell Manuel Blanco, comentat anteriorment, que es considera introductor del lliurepensament a Alcampell. Nascut el 1901, Víctor Blanco als 16 anys va anar a estudiar comptabilitat a Barcelona i va retornar a Alcampell el 1931, on s’implicaria activament en la vida associativa local i seria mestre de l’Escola del Sindicat. Durant la Guerra Civil va tornar a Barcelona, reclamat per Puig Elias per a dirigir una secció del CENU (Consell Escola Nova Unificada), i entre 1936-1939 va ser Conseller d’Economia i Comptabilitat del Consell Nacional de la Infància Evacuada (Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad); representant del Ministerio d’Instrucción Pública a la Comissió de Coordinació Estat -Generalitat de Catalunya, per a la creació i coordinació de Colònies de nens evacuats. També va formar part del Comitè Nacional d’Enllaç d’Ensenyament UGT-CNT. Va anar a l’exili i va morir a Versailles (França) el 1975. Es tracta d’una de les figures més preclares, influents i interessants de l’Alcampell del segle XX.

Finalment…

Joan Rovira va acabar la seua xerrada afirmant la necessitat de investigar el passat local, que explica moltes coses del lloc i de la comarca, i la conveniència d’anar rescatant figures que van ser importants i que la història ha deixat amagades, per tal de constatar-ne les seues llums i ombres i conèixer les seues virtuts i limitacions.

El ponent va finalitzar amb una frase que va voldre llegir amb deteniment i cura: “Encara falta fer la història d’Alcampell, encara falta fer la història més recent, però per fer-la és necessària la col·laboració de la gent d’Alcampell i la posada en comú dels coneixements que cadascú pot tindre de les petites històries personals, i de les col·lectives, per construir un relat fidedigne de la nostra… de fet, la vostra història

Finalitzada l’exposició, des del públic es van fer algunes preguntes sobre alguns dels fets explicats, com els conflictes dels parcers del Reguer, o detalls sobre algunes de les persones que havien eixit a la presentació. La nit era fresca i no convidava a estar massa al ras, així que es va donar per acabada la sessió.

Joan Rovira va aconseguir el seu objectiu de mostrar indicis del caràcter històricament progressista del lloc d’Alcampell, fins i tot entre alguns sectors de les dretes i de la gent d’ordre, així com la profunda vinculació dels moviments socials locals amb els debats i tendències més avançats de l’època en que vivien. I no era l’únic cas, perquè a bona part dels pobles de la Llitera en el tombant del segle XIX i el XX es va registrar una inusitada efervescència social, que encara forma part de la memòria local i que caldria documentar abans no s’esvaeixe.

Res a veure amb la imatge tòpica d’un món rural aïllat i conservador, tradicional i al marge de la història, que predomina en la història oficial. Malauradament, a partir del 1938 tot allò quedà escapçat, perseguit i criminalitzat, i en les llargues dècades posteriors aquell ambient es va esborrar de tal manera que quasi pareixeria que no hagués pogut existir mai (si no fos perquè, en privat, a totes les cases encara se’n parla…). Hem d’agrair a la conferència de Joan Rovira la virtut de mostrar-ho i de permetre’n parlar-ne en públic.  

Un apunt final sobre el cànem

Entre les converses del públic mentre finalitzava la sessió, va sorgir un debat sobre el cultiu de cànem a la comarca en aquells temps, que pel que es veu devia ser considerable i tenia diversos usos, des de tèxtils a aïllaments dels terrats. Algú va comentar que amb l’enderroc de la cabana de Farró es va trobar un antic martell de desfer cànem, així com que al lloc hi havia diversos teixidors, com Francisco Sas i altres. Es tracta d’una altra història local a desenvolupar, però que haurà de formar part de futures indagacions.

La Llitera i la Ribagorça sota el mar

El passat mes d’agost es van celebrar a Alcampell dues rellevants conferències i una exposició de minerals, roques i fòssils sorgits del mar que fa milions d’anys banyava la zona que avui ocupa l’Alta Llitera i la Baixa Ribagorça. Ací us deixem la crònica de com va anar la cosa a partir de l’adaptació al català del text que va escriure Sebastià Agudo per a La Litera Información.

La primera conferencia va tractar de la futura i (esperem) no gaire llunyana creació del ‘Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça’, una iniciativa singular i que pot ser clau per al futur del nostre territori. La conferència la va impartir el catedràtic Josep Maria Mata i Perelló, de la Universitat Politècnica de Catalunya, i va anar precedida d’una introducció i presentació a càrrec de Josep Anton Chauvell, president de la Comarca de La Llitera i alcalde d’Alcampell. L’objectiu de la xerrada era fonamentalment donar a conèixer el patrimoni geològic i miner de la Baixa Ribagorça i de l’Alta Llitera, una qüestió que va ser força important en el passat i que desconeix la majoria de la població actual de les dues comarques.

El Dr. Josep Maria Mata i Perelló durant la seua conferència (Foto: S. Agudo)

La xerrada va comptar amb un ampli públic que va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura. Entre els presents hi havia nombrosos assistents de pobles veïns, molt interessats a conèixer les característiques que podria tenir el futur parc i la seua importància per a la conservació del patrimoni, el seu estudi i la seua divulgació, així com en el desenvolupament d’un turisme cultural sostenible i la seua incidència econòmica a la zona, just ara que es parla tant de trobar alternatives per als territoris despoblats i envellits com el nostre.

La segona conferència portava per títol ‘Els fòssils, una finestra al passat’ i va ser impartida per Antoni Lacasa i Ruiz, cap de la Secció de Geo-Paleontologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, investigador amb més de quatre dècades de treballs de camp, descobriments i edicions d’articles científics al voltant dels jaciments de la província de Lleida i de la zona del Montsec en particular.

Sebastià Agudo presenta el ponent Antoni Lacasa i Ruiz

La conferència va tractar d’aclarir el fenomen tan excepcional que fa que els éssers vius deixin petjada de la seua existència després de milions d’anys mitjançant una metamorfosi de l’estructura química de les seues parts més dures. Va deixar clar que han de coincidir una sèrie de circumstàncies molt singulars i excepcionals per a que tal cosa succeeixi, una cosa tan o més difícil que trobar una agulla al paller. Però per sort, de tant en tant passa, i per això el rastre d’alguns d’aquells éssers han arribat fins els nostres dies. Gràcies al seu estudi, podem saber com va ser el món en el que van viure i obtenir tota una sèrie d’informació imprescindible per a respondre una de les preguntes més importants de la humanitat: D’on venim? Després de sentir aquelles dues conferències, ho tenim una mica més clar.

Antoni Lacasa i Ruiz en plena conferència

Amb esta segona conferència es va inaugurar també una potent exposició geològica i paleontològica en la que s’hi podien veure alguns dels continguts tractats en ambdues conferències. La col·lecció de fòssils i minerals pertany a la col·lecció privada de ‘Casa Buireta’, dissenyada i dirigida per Sebastià Agudo Blanco, en la que s’hi van exhibir més de cinc-centes peces de fòssils de la Llitera, la Ribagorça i comarques veïnes com la Noguera, amb l’aportació puntual d’algunes peces d’altres col·leccions privades.

L’exposició va mostrar com la paleontologia ens desvetlla un gran secret del nostre territori, com és el fet que en una bona part va romandre durant milions d’anys sota les aigües de l’oceà Atlàntic. A l’exposició, a més, s’hi van poder observar roques i minerals rellevants pels seus usos miners i per les seues característiques especials, alguns d’ells únics a la península Ibèrica. L’exposició va ser visitada per centenars de persones durant els dies de la festa d’Alcampell, i va despertar una gran curiositat i interès per conèixer el passat remot de la nostra terra.

Imatge de l’exposició de fòssils i minerals de la Llitera i la Ribagorça

Totes estes activitats van ser organitzades pels Amics de la Geo-Paleontologia de les Serres Marginals, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcampell, el Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT), l’Associació Ilerdenca de Paleontologia, la Sociedad Internacional de Geología y Minería para el Desarrollo y Gestión del Territorio (SGMADOT) i altres col·laboradors anònims, sota el patrocini de La Litera Información.

Es poden veure algunes peces i imatges de l’exposició en el següent enllaç: Hacia el Parque Geológico y Minero de La Litera y Ribagorza

La fuga de l’home cranc

Va ser un esdeveniment de primera magnitud a escala local. La presentació de ‘La fuga de l’home cranc‘, el passat 21 d’agost, una trepidant història imaginada per l’escriptor Guillem Sala, va constituir alhora una celebració de la vida en aquest absurd planeta i un aferrissat acte de resistència.

Guillem Sala inicia la seua xerrada demanant al públic que es posicioni respecte quin és el seu ideal de felicitat

D’entrada, vam haver de fer front als elements climatològics, que no van respectar la treva nocturna canicular. L’única tronada en tot l’estiu, d’un parell de dies abans, va deixar unes nits més fredes de l’habitual, motiu pel qual vam haver de fugir de les altures del Fossar Vell, poc amables amb els pobres humans que s’atreveixen a acostar-s’hi per la nit (els més vells encara recordareu aquella èpica xerrada del Jaume Garcia…). Total, que vam haver de canviar el lloc de la presentació per la més estàndard i funcional Casa de la Cultura. Un lloc un pèl massa civilitzat per a la història que s’hi havia de presentar.

El públic va omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura per a seguir les aventures de l’home cranc.

El segon acte de valentia era la pròpia presentació del llibre. Com es presenta una història tan intensa i excèntrica com la de l’home cranc? Com ubicar-la en el context d’unes xerrades d’estiu tan populars, populistes i anarcoides com les que fem per Alcampell? Com trobar el to oportú davant un públic tan exigent, amb tantes mestresses de casa implacables, pendents de cada paraula i de cada gest de l’orador? Pocs n’ixen airosos.

El tercer repte era la pròpia història. Perquè ‘La fuga de l’home cranc’ és un llibre paradoxal. Per un costat, és una lectura exquisida, clara i transparent, amb frases molt meditades, gairebé aforismes encadenats en una seqüència impagable que es desenrotlla al compàs de les dues històries principals, que van convergint de manera magistral sota una lògica implacable. Però, per un altre costat, és una història que desplaça els límits de la verosimilitud fins a extrems poc comuns, que reclama una desconnexió dels mecanismes de vigilància de la realitat, al temps que posa a prova els recursos imaginatius del lector. Inefable podria ser la paraula.

En Guillem Sala reflexiona sobre el paper dels humans en aquest planeta

Com explicar una història inefable? No tenim altre remei que acudir a la inspirada nota de premsa de L’Altra Editorial:

La fuga de l’home cranc és una novel·la que no s’assembla a cap altra, una aventura còsmica i d’estar per casa escrita amb un  llenguatge ric i cuidat, fresc i radicalment actual. Una història contemporània on emergeix una realitat delirant que s’ho empassa tot i ho digereix en forma de cant a la insignificança i a l’amor indiscriminat de l’univers.”

Evidentment, en Guillem Sala no va explicar la novel·la, així que per a fer-vos-en una idea no us quedarà altre remei que llegir-la. Tota una extravagància en l’era dels youtubers, però que us proporcionarà un plaer molt més intens i durador que tota la xerrameca del ciberespai.

Guillem Sala en procés de convertir-se en home cranc

Per sort, aquella nit comptàvem amb un orador que dominava els secrets de l’eloqüència. Guillem Sala no mos va explicar la novel·la, però mos va relatar una preqüela.

L’autor va dividir la xerrada en quatre parts. Primer, va fer un examen a la concurrència, a mà alçada, per tal de veure com es distribuïa el públic respecte a diferents modalitats de potencial felicitat. En segon lloc, va fer una classe teòrica sobre com es reparteixen els diferents papers que mos toquen representar en la nostra vida quotidiana, en particular en les relacions familiars. Amb tot això va preparar-nos mentalment i anímica per a la història del nen cranc, que vindria en tercer lloc. La preqüela en si va ser l’atribolada biografia d’en Víctor, el protagonista de la novel·la, des dels seus orígens fins que comença la narració de la fuga de l’home cranc.

Finalment, l’orador va fer una meta-anàlisi de tot plegat, tot desvetllant algunes de les claus interpretatives de la novel·la. Perquè el llibre té diferents nivells de lectura, des dels més arran de terra, enganxats al recorregut del protagonista, fins els més simbòlics, a mena de reflexió sobre l’esdevenir de les societats humanes en un context biofísic finit i determinat per les lleis de la natura.

Vanessa, de l’Altra Editorial, va explicar la filosofia de l’editorial i les seues línies de publicació.
Informació addicional al seu WEB.

En definitiva, la presentació de ‘La fuga de l’home cranc’ va ser una bona ocasió per a debatre sobre la insignificança dels humans en una biosfera insignificant que flota enmig d’un univers que tendeix a la dispersió. Una biosfera en la que ens hem construït un lloc hostil, en el que la por i la insatisfacció són els motors de la vida econòmica i social, amb unes institucions dissenyades per a mantenir-ho en funcionament. És el capitalisme, amigos. El ser-ne conscients és el primer pas.

Guillem Sala finalitza la sessió amb la lectura d’un fragment seleccionat per a l’ocasió.

Doneu-li voltes mentre visioneu el seu impactant video promocional.

Resultado de imagen para la fuga de l'home cranc

L’endemà 22 d’agost, La fuga de l’home cranc va ser presentada a la mítica Llibreria Serret de Vall-de-roures, una sessió de firma de llibres completada amb una xerrada i un dinar literari per a llepar-se els dits i l’ànima.

Xerrades de les nits d’estiu de 2018

Ací hi trobareu les cròniques de les xerrades de les nits d’estiu d’Alcampell. Estiu 2018

1) Espills Trencats: Una història generacional

Per Màrio Sasot (periodista i professor)

(Xerrades de les nits d’estiu a Alcampell – II)

Les nits d’aquest passat agost a Alcampell van comptar amb diversos actes organitzats per l’Associació Cultural La Bardisa, entre ells tres xerrades que van congregar a un nombrós públic i van permetre debatre sobre alguns temes d’interès que volem ressenyar per a Temps de Franja. Ací us oferim un resum de la primera sessió del cicle de debat.

La primera xerrada es va celebrar el divendres 3 d’agost i va anar a càrrec de Màrio Sasot. La seua intervenció va consistir en la presentació del seu llibre ‘Espills trencats’, una obra que ja ha merescut ja un bon grapat de ressenyes a Temps de Franja, motiu pel qual ací no entrarem gaire en el seu contingut.

Com els lectors de TdF ja saben, l’obra està basada en un joc de personatges on el narrador descriu la seua infància a Saidí i el seu posterior trasllat amb tota la família a Saragossa, on descobrirà una realitat social, cultural i lingüística força diferent. Un contrast que, malgrat les ensopegades de tota mena, convertiran l’autor en un bon observador (com podem constatar en llegir el llibre), i que li permetrà relativitzar moltes de les certeses que aquella gent que sempre viu al mateix lloc rarament gosarà qüestionar.

En el debat subsegüent, el públic que va demanar a en Màrio Sasot més detalls de per què la seua família va decidir abandonar les terres i anar a viure a una capital. Era una cosa de la que ningú del públic se’n podia avenir. Això va portar a reflexionar sobre com es va maltractar el camp i el món rural durant l’època franquista. Tant que tothom que podia se n’escapava, un prejudici que possiblement encara dura en l’actualitat. Tot i això, l’autor mos va aclarir que unes dècades després son pare va fer un retorn parcial a Saidí, tot coincidint amb la febre de l’or que va suposar l’expansió de la fruita dolça a la comarca, un tipus de cultiu que va capgirar el Baix Cinca i la Llitera de manera més que considerable.

Però per aquelles dates en Màrio Sasot ja estava en una altra batalla: la del seu pas per la Catalunya de l’època de la Transició, que fou un dels punts que més va captivar el públic. La seua estada a Santa Coloma de Gramenet, en ple remolí sentimental i de militància política, de pràctica periodística i docent, va conformar bona part dels ideals i de la carrera posterior de l’autor.  Al llibre hi ixen escenes que el públic va trobar ben xocants, com els embolics familiars i polítics que va ocasionar el seu casament, organitzat pel partit polític clandestí en el que aleshores militava i que li condicionava tantes coses de la seua vida quotidiana. Uns esdeveniments que mostren les peculiars lògiques socials, polítiques i familiars que regien les vides de la gent en aquells temps convulsos on tantes coses estaven canviant. Queda clar que els canvis de debò van ser els dels costums i pautes de la vida social, mentre que la transformació de les institucions polítiques i econòmiques va ser molt menor del que s’esperava.

La vetllada, com el llibre, va servir per a il·luminar els canvis polítics i culturals dels anys 70 narrats des de l’òptica de la joventut que els protagonitzava. Un fresc generacional molt oportú ara que la Transició política es troba en estat de revisió, i que permet fer-se una idea de la correlació de forces de l’època i de les renúncies que es van quedar pel camí i que ara tornen amb força. Com li vam dir a l’autor, ja n’estem esperant la segona part.

2) Sobre la revista Littera i les eleccions municipals a la Llitera

(Xerrades de les nits d’estiu a Alcampell – II)

Com dèiem en una crònica anterior, les nits d’aquest passat estiu a Alcampell van comptar amb diversos actes organitzats per l’Associació Cultural La Bardisa, entre ells tres xerrades que van congregar a un nombrós públic i van permetre debatre sobre alguns temes d’interès dels que ací us n’oferim un resum. La segona xerrada es va celebrar el divendres 10 d’agost i va consistir en la presentació de l’últim número la revista LITTERA per part de Joan Rovira, president del Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT).

En Joan Rovira va fer una detallada explicació dels orígens del Centre, la seua funció cultural i les nombroses publicacions editades durant els seus deu anys d’existència. Entre aquestes es troben els 5 números de la Revista LITTERA, cadascun dels quals compta amb entre 8 i 10 articles d’investigació, la qual cosa suposa un total de gairebé mig centenar de textos d’alta qualitat acadèmica i científica sobre la comarca de la Llitera, elaborats per sengles autors i autores de reconegut prestigi. Un corpus de referència ineludible per conèixer la nostra comarca i que hauria de ser a totes les cases. La subscripció al CELLIT té un cost simbòlic de 20€ anuals que donen dret a obtenir totes les publicacions i a participar en les activitats culturals que s’organitzen, motiu pel qual es va animar a totes les persones presents a fer-se’n sòcies. Donem fe de que algunes se’n van fer.

L’exposició de Joan Rovira es va completar amb la presentació d’un dels capítols de l’últim número de la revista sobre l’evolució de les eleccions municipals a la Llitera, a càrrec de J. Espluga i A. Capdevila.[1] Els ponents van presentar una sèrie de gràfiques i dades des de les primeres eleccions locals del 1979 fins a les últimes celebrades el 2015. Un total de 10 convocatòries electorals municipals, de les que van analitzar les forces polítiques que s’hi van presentar en cada període, quina ha estat la seua distribució de vots i de regidors a cada ajuntament i la seua evolució durant tot el període democràtic modern.

Els ponents van mostrar que una de les característiques més destacables és la gran quantitat de candidatures locals independents que hi havia durant les primeres legislatures democràtiques, una cosa que a partir dels anys 90 va canviar dràsticament, de manera que l’oferta electoral comarcal es va reduir a unes poques candidatures dels principals partits estatals i autonòmics. Un dels factors que podria explicar aquesta evolució és l’elevat grau de dependència que tenen els ajuntaments de les institucions supralocals, en especial de les Diputacions provincials, que són els organismes on es decideix el repartiment d’un important contingent de recursos entre els municipis, però també de les institucions autonòmiques. Es podria dir que tenim un sistema polític que penalitza seriosament les candidatures independents, cosa que suposa un greu dèficit institucional que prioritza la concentració de poder en uns pocs partits polítics al temps que afavoreix la creació de xarxes clientelars territorials.

La seqüència històrica també permet observar l’evolució de la distribució de regidors entre els tres partits que han estat majoritaris a l’Aragó durant el període democràtic (PAR, PP i PSOE). A grans trets, el PSOE aconsegueix al voltant del 50% dels regidors de la Llitera durant tot el període analitzat, mentre que el PAR i el PP es reparteixen gairebé a parts iguals el 50% restant, amb major pes d’un o altre partit en funció del període històric: durant les primeres legislatures el PAR n’obtenia més que el PP, i en les més recents succeeix el contrari. Els partits minoritaris obtenen una representació relativament marginal al llarg de tot el període, com el PCE/IU durant les primeres legislatures o la CHA en les darreres.

Una altra característica a destacar és el paral·lelisme existent entre els canvis de cicle electoral a nivell estatal amb els de nivell local. Així, l’època on la UCD era el partit hegemònic a nivell estatal (final dels 70 i principis dels 80), en els municipis lliterans aquell partit va ser el que va predominar; durant tot el període en què el PSOE va ser el partit hegemònic a Espanya, també ho va ser a la Llitera; i quan el PP va governar Espanya a finals dels 90 i primers anys del segle XXI, aquest partit també va tenir un considerable augment a la Llitera. De la mateixa manera, la recent irrupció de noves forces polítiques en el Congrés dels Diputats i en els parlaments autonòmics s’ha començat a reflectir també, encara de manera molt tímida, en els ajuntaments lliterans. Es podria dir que els cicles polítics a nivell general influeixen d’alguna forma en els resultats d’àmbit local, tot i que no de manera automàtica perquè se sap que el carisma i les persones concretes que conformen cada candidatura tenen molt pes en les eleccions municipals.

A partir de les eleccions de 2011 cada cop hi ha més indicis que el règim polític encetat amb la Transició de 1977 ha entrat en una fase de transformació. La perllongada i profunda crisi econòmica i la correlativa crisi institucional (per casos de corrupció, disfuncions, descrèdit de la monarquia, afebliment de la divisió de poders, etc.) han comportat moviments de fons que es poden traduir en canvis importants en l’estructura del sistema polític espanyol (tot i que els partits dinàstics s’hi resisteixen amb totes les seues forces, que no són poques).

Si, com hem vist, els canvis en els cicles polítics a nivell general acaben per tenir una influència en l’àmbit de les eleccions locals, no es pot descartar que en un futur hi hagués canvis en els partits polítics representats a la comarca. De moment ja s’han observat alguns indicis, com la irrupció de ‘Cambiar’ (que inclou IU, Podemos i altres) en dos ajuntaments (Binèfar i Albelda) i la presentació de llistes per part de ‘Ciudadanos’ (a Tamarit), i en un futur és probable que aquests canvis s’incrementin i augmenti l’oferta política comarcal. Malauradament ja hem vist que les opcions independents tenen poques possibilitats de subsistir, així que només podem fer que mirar quina és l’oferta autonòmica i general.

El debat subsegüent amb el públic va permetre recordar les eleccions locals dels anys 80, amb tota la novetat que suposaven en aquell moment. Es van projectar també diversos cartells electorals de diferents èpoques, alguns dels quals van donar peu a alguns moments d’hilaritat entre els presents. Sembla que el pas del temps no els ha tractat massa bé, cosa que fa pensar en quina caducitat tindrà la propaganda electoral que es presentarà en les pròximes eleccions municipals que es faran el maig del 2019.


[1] Espluga, J. & Capdevila, A. (2017) “Les eleccions municipals a la Llitera. Evolució històrica i tendències. Littera, nº 5, p. 91-130.

3) La contemplació de la natura com a forma de resiliència

(Xerrades de les nits d’estiu a Alcampell – III)

Ací us oferim un resum de la tercera i última xerrada, que es va celebrar el divendres 17 d’agost i va ser impartida per Mercè Miranda, coneguda activista cultural de Tamarit de Llitera, amb una llarga trajectòria en l’organització d’esdeveniments col·lectius tant des de les institucions com des de les associacions locals.

Mercè Miranda va basar la seua exposició en una sèrie de fotografies de la natura (muntanyes, insectes, moixons, núvols, etc.) fetes per ella mateixa, que va anar projectant mentre en comentava les característiques de cadascuna. Primer descrivia què era el que s’hi retratava, després explicava en quin lloc i en quines circumstàncies es va fer la foto, i a partir d’aquí ho vinculava amb experiències viscudes per ella o per persones properes, tot intentant extreure’n aprenentatges vitals de diversos tipus. D’aquesta manera, la Mercè Miranda va elaborar un molt interessant discurs sobre com afrontar els canvis inevitables i els cops que tota persona trobarà al llarg de la seua vida, mos va ensenyar algunes de les seues estratègies particulars per a donar sentit a les coses importants i distingir-les de les que no ho són tant.

Per un costat, el públic vam aprendre moltes coses de la natura i del territori, ja que cada foto tenia una història localitzable en un indret concret, la majoria per les serres de la Llitera i de la Ribagorça, però algunes també a la platja catalana o als cims pirinencs.

Per un altre costat, Mercè Miranda mos va ensenyar el valor de les coses petites, dels detalls de les coses que mos envolten i sovent mos passen desapercebudes. L’entorn es pot convertir en un escenari gairebé màgic si l’observem amb ganes de veure’l. La ponent també va argumentar de manera molt plausible per què val la pena dedicar el nostre temps a coses aparentment intranscendents com observar flors, arbres, pedres o el fluir de l’aigua d’un rierol.

Mercè mos va animar a eixir a caminar pel defora sempre que puguem o en tinguem ocasió, a passejar pel bosc i a fixar-nos en tot el que la natura ha desplegat al nostre voltant. Si hi podem anar sols molt millor. També mos va intentar convèncer del satisfactori que és seure’s en una pedra a la muntanya, al bosc o a la plana i oblidar-se del pas del temps mentre observem l’entorn i a altres mateixos, perquè és una cosa que rarament fem i és molt important per a la nostra salut i equilibri vital. Així, per exemple, va explicar que un dia va haver d’esperar set hores ajupida en un lloc d’observació per aconseguir fer una foto a una àliga o a un trencalòs. Una llarga espera que pot ser molt fructífera per a trobar-se a un mateix, fer-se menys dependent de les preses quotidianes, i a poc a poc consolidar una identitat personal positiva. Un temps que no es perd sinó que es guanya.

Mercè Miranda va exposar nombrosos casos personals de com havia revertit situacions vitals negatives, a base de trobar-se amb ella mateixa en comunió amb la natura. Segons ella, la pau i energia positiva que se n’obté genera una satisfacció personal que després, inevitablement, es contagiarà a les persones més properes, i que potser podrà tindre un efecte en cascada en cercles cada vegada més amplis de persones, tot contribuint a la millora de la societat que mos envolta.

Cal advertir que si la Mercè Miranda és coneguda en els últims anys a la Llitera és per ser l’organitzadora d’alguns dels esdeveniments solidaris més multitudinaris que s’hi celebren. Ella ha estat la impulsora de la Beca Tamarit d’Oncologia Digestiva, una iniciativa a base de voluntariat que, a través d’una cursa popular, permet recollir donacions per a becar i donar suport a la investigació científica sobre el càncer, en col·laboració amb l’Associació Espanyola de Gastroenterologia. Ja van per la 5a edició i cada any aconsegueixen augmentar l’import de les donacions en gairebé un 50% (l’última beca ja va ser de 15.000 euros).

Enguany, la Mercè Miranda ha posat en marxa una iniciativa paral·lela anomenada Beca Lynch amb la intenció de contribuir al finançament de la recerca científica sobre la síndrome de Lynch, una malaltia genètica poc coneguda, que és hereditària i afecta a persones joves en forma de càncer colorectal o patologies relacionades. Com l’anterior, és un projecte basat en voluntariat que, a partir de l’organització de diferents esdeveniments esportius, culturals i lúdics, promou donacions per a la beca científica. De moment, el projecte ja compta amb el suport de diversos municipis lliterans, com Albelda, Alcampell, Castellonroi, Sant Esteve de Llitera i Vencilló, a més d’altres de territoris més llunyans com Tavertet, que s’han compromés a facilitar l’organització dels actes al llarg de l’any.

En definitiva, la Mercè Miranda va animar una vetllada molt estimulant que va permetre plantejar un debat sobre quin és el nostre paper en aquest món i en aquesta societat tan enrevessada que mos hem muntat. La seua xerrada no només mos va ajudar a conèixer millor el nostre territori a partir de les imatges que va projectar, sinó també va servir per a relativitzar els factors que tant sovent mos fan oblidar que els humans no som més que una espècie animal més que viu en connexió plena amb la resta de la natura, per molt que mo’n vulguem allunyar. I també que tenim una capacitat col·laborativa i de suport mutu molt més gran de la que pensem o mos fan creure, tal com les seues iniciatives solidàries demostren. No és fàcil trobar actes on a partir de la descripció de situacions negatives es generi una energia tan positiva. Si torna a fer una xerrada hi tornarem a anar.